Josep Antoni Bermúdez Roses - Foucault - un il·lustrat radical?

Foucault:

un il-lustrat radical?

Assaig 6

Foucault:

un il·lustrat radical?

Josep Antoni Bermúdez i Roses

Universitat de València

2003

© L’autor, 2003

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2003

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Maquetació: Ligia Sáiz

Il·lustració de la coberta: Tomas Brusell, Michel Foucault , 1995 (aquarel·la)

ISBN: 978-84-370-9365-9

Edició digital

«Només he escrit ficcions...»

Però mai una ficció no ha produït tanta

veritat i tanta realitat. Com es podria

contar la gran ficció de Foucault?

GILLES DELEUZE

Índex

Introducció

Advertiment al lector sobre les referències i citacions

Els dos Foucault

Foucault recol·lector

Foucault contra Foucault

Foucault: autor?

Foucault: asistemàtic o insatisfet?

Foucault arrabassador

L’arqueologia: arrabassant el discurs i el saber

La genealogia: de l’analítica del poder a l’assassinat de la història

El darrer desplaçament: de la biopolítica a l’hermenèutica del subjecte

Modernitat i ontologia del present en Foucault

Foucault: entre la filosofia i la història

La filosofia com a diagnòstic del present

La sorpresa kantiana: la pregunta per l’avui

L ’ ethos de la modernitat: sapere aude

Baudelaire i l’ heroïtzació del present

Foucault, teòric crític de la modernitat

La incomoditat enfront d’allò intolerable com a font de transformació : mutare aude

La modernitat: Foucault versus Habermas

Foucault, mes enllà de la modernitat?

Foucault enfront del xantatge de Habermas

Presentisme, relativisme i criptonormatisme?

La racionalitat com a porta giratòria

Foucault o la filosofia en activitat

La filosofia foucaultiana com a activitat teoricopràctica

L’intel·lectual com a experimentador

Intel·lectual específic versus universal

L’intel·lectual i els sense veu

Foucault com a caixa de ferramentes

La qüestió de la veritat

La veritat té una història (externa)

Jocs i combats per la veritat (o per la ficció)

L’ontologia del present com a història de la veritat

Bibliografia

Introducció

L’origen o, millor seria dir amb Foucault, les condicions d’emergència que han donat peu a la tesi doctoral que ha possibilitat aquest llibre es troben, paradoxalment, en la lectura de l’obra d’un autor que se situa precisament a les antípodes de les coordenades foucaultianes, Habermas, i més concretament en la confrontació de la figura del Foucault que ell esbossa amb el sorprenent descobriment posterior, llegint directament els textos del filòsof francès, d’un autor ben diferent al que allí s’havia anatematitzat . Perquè la lectura del seu llibre Der Philosophische Diskurs der Moderne , on condemna un nombre important de filòsofs que segons ell ataquen el projecte de la Modernitat, va causar en qui escriu aquestes línies perplexitat i sorpresa pel que fa a la seua interpretació de Foucault. Cal explicar succintament que la tesi principal de l’autor alemany és la denúncia de determinats autors, que ell qualifica clarament de postmoderns , que s’acomiaden de la Modernitat –terra ferma, seguretat, estabilitat, en una paraula: racionalisme – per endinsar-se en les boires d’això que ningú sembla saber ben bé en què consisteix, i que és la postmodernitat . La causa d’aquesta visió, és que Habermas no pot deixar de veure el moviment postmodern com un moviment neoconservador , que intenta allò que des dels orígens de la Modernitat molts han intentat: acomiadar-la; no serà més aviat, sospita Habermas, el postmodernisme la nova cara de l’antic moviment contrail·lustrat i, en definitiva, de l’ irracionalisme ? 1

És el cas que, entre aquests autors fatídics, entre aquells que eren capaços de defenestrar tota la tradició que des de la Il·lustració ençà s’havia forjat, entre els qui abandonaven tota la seguretat que les diferents teories de la racionalitat –entre elles la del mateix Habermas– ens havien proporcionat, estava el francès Foucault. Aquest era qui, emulant Nietzsche, s’atreví a declarar la mort de l’home , s’atreví a criticar l’humanisme, a qüestionar tant el subjecte sobirà com l’objecte positiu, aquell que, en definitiva, era batejat i conegut, molt a desgrat seu, com el filòsof del poder . Que lluny tot açò d’una teoria de l’acció comunicativa, de la raó comunicativa!

Calia, doncs, que Habermas, convertit en aquesta ocasió en guarda i intèrpret de l’ortodòxia il·lustrada, sortís aviat a defensar l’abatussada Il·lustració . Això implicava que tots, absolutament tots els que s’atrevien a aixecar la seua veu crítica envers la bona reputació de tan insigne llegat, s’arriscaren a sofrir els atacs immisericordiosos d’aquest cavaller il·lustrat. I, evidentment, un d’aquells que els va rebre fou el per a ell postmodern , o millor dit, el jove conservador Foucault. Ell, juntament amb Bataille o Derrida, inspirat per Nietzsche, fonamenta, segons Habermas, un antimodernisme irreconciliable amb actituds modernes. 2És clar que algú havia d’aturar aquesta ofensa, i per això l’autor alemany organitza al seullibre una mena de torneig medieval intel·lectual destinat a rescabalar l’honor atacat, torneig en què a l’autor francès, quina casualitat, li pertoca ser l’antagonista, el dolent de l’enfrontament. Ell és el perill, ell és la desraó, allò que hem d’evitar.

Estranya i sorprèn una mica el plantejament del llibre sobre Foucault, un plantejament fet a la mida, en el qual no sols aquest, sinó tota una sèrie de filòsofs tan importants com Nietzsche, Adorno, Heidegger..., filòsofs sense els quals l’evolució de la filosofia del segle XX hauria estat una altra, hauria estat possiblement insulsa, se les han d’haure amb la crítica habermasiana que, evidentment, acaba imposant-se. De la lectura del seu llibre no pot sorgir realment més que una pregunta, més que una desconfiança: realment el joc, el combat filosòfic, es planteja tan maquiavèl·lic? Aquests autors, i en concret Foucault, diuen de debò el que Habermas els fa dir al seu llibre? La sorpresa, la pregunta, deixa, doncs, lloc a la investigació, al pensament i a la reflexió. Es tracta, per tant, de deixar que siga Foucault qui parle, d’escoltar-lo directament a ell i saber què és el que ha dit sobre aquesta i sobre d’altres qüestions; pretenem, per tant, esbrinar si la seua obra és un tal acomiadament de la Modernitat i de la racionalitat o no.

És ben curiós l’efecte provocat per Habermas, el qual, en lloc d’allunyar-nos del perill ens hi ha empentat. Perquè... existeix de debò el Foucault de Habermas? És realment un postmodern i un antiil·lustrat o, al contrari, és possible fer-ne una lectura molt diferent? Qui escriu aquestes línies creu evidentment que sí, atès que, d’una altra manera, no hauria continuat escrivint. Cal, doncs, llegir i analitzar l’obra de Foucault, per veure fins a quin punt és real el Foucault de Habermas o si, més aviat, no és més que un Foucault fet a la mida.