Josep Antoni Bermúdez Roses - Foucault - un il·lustrat radical?

Aquesta dualitat de Foucault, el dels llibres i el dels articles i conferències, és també percebuda i explicada per un gran coneixedor de la seua obra: Deleuze. Per a ell Foucault als seus llibres exposa i analitza allò que som –i que estem deixant de ser–, analitza l’ arxiu que ens configura, analitza la història, o millor dit, el subsòl sobre el qual ens assentem. Per contra, en allò dit i escrit per ell en conferències i articles, la seua intenció és ben diferent. Ja no s’adreça al subsòl que ens sustenta –a les línies del passat recent , de sedimentació – sinó a allò actual, al que Deleuze anomena les línies del futur pròxim o línies d’actualització o creativitat . Això explica el perquè de la prolífica producció foucaultiana d’escrits aparentment menors, però que per a nosaltres han esdevingut majors:

Si fins a la fi de la seua vida destacà tant la importància de les seues entrevistes, a França i encara més a l’estranger, no és pel seu gust per l’interviu, és perquè ell traça aquestes línies d’actualització que exigien un altre tipus d’expressió que les línies dels grans llibres. Les entrevistes són diagnòstics. 3

Precisament, és per això que aquesta extensa producció seua ens pot servir de referent per a traçar una línia d’actualitat, de diagnòstic, de futur pròxim, tant del nostre avui, com de la lectura que es pot fer del mateix Foucault: una lectura d’un Foucault il·lustrat radical.

Aquest gran i heterogeni conjunt d’escrits resulten per a nosaltres el complement necessari per a entendre el desenvolupament de la seua obra des d’aquesta perspectiva que sols en aquests escrits pot ser apreciada. És més, tot i que siga agosarat, podem afirmar que sense aquest Foucault menor és difícil encaixar el conjunt de la seua obra i trobar les continuïtats fosques que puguen haver-hi. Cal advertir, per tant, que en aquesta obra no trobarà el lector una biografia intel·lectual del filòsof francès, una «biografia » que, començant per les seues primeres obres, faria un recorregut sistemàtic de la seua producció per a anar descobrint tant les seues inconsistències, com les seues persistències. El treball que dóna origen a aquest llibre —com hem dit, una tesi doctoral— sí que desenvolupava en part aquest projecte, tot i que no era el seu principal objectiu. Ara, en canvi, l’objectiu és diferent, és oferir al lector o lectora els resultats finals d’aquella investigació, per tal de mostrar què hi ha d’actual en la seua obra que la puga fer vàlida per a una crítica i una analítica de la Modernitat; i pretén fer-ho a la llum d’aqueix Foucault diagnosticador, possiblement més desconegut, d’aqueix Foucault que es troba en un pla diferent a l’autor dels grans llibres.

Ens hauria agradat, a més d’oferir la part més innovadora d’aquesta investigació, haver presentat també les anàlisis que el Foucault que qualificarem com a arrabassador realitzà sobre la societat, el saber, el poder, l’individu, la disciplina o l’ètica, per veure com han estat de valuoses per a una comprensió dels moments actuals. No obstant això, per raons òbvies d’extensió, aquestes interessants anàlisis no podien acompanyar les pàgines presents. Ara bé, és precisament aquesta vessant corrosiva de la seua obra, aquest ímpetu arrabassador, que ací sols deixarem entreveure, el que fa que la seua filosofia resulte per a molts bastant difícil d’assumir; i és que ell no sols ataca allò irracional de la societat moderna –això és el que al capdavall se suposa que fan tots els intel·lectuals–, sinó que allò que realment ataca i desemmascara és precisament la part que molts volen salvar: el component racional i humanitarista. La seua arqueologia primer, i la seua genealogia després, són tan radicals que hom pot arribar a fer-se la pregunta, després de llegir Foucault: i ara què ? Certament, podem arribar a pensar que, després d’haver gratat totalment els fonaments de la nostra raó, el seu pensament, més que mobilitzar-nos, acaba deixant-nos paralitzats.

Però aquest interrogant, que com espasa de Dàmocles penja perpètuament sobre la filosofia de Foucault i en especial sobre les obres que tracten qüestions tan relliscoses com la follia o la presó, obté clara resposta en aquesta sèrie d’escrits. Més encara, el model de filòsof, o millor dit, el model d’intel·lectual que ell proposa, i que qualifica com a específic , no és de cap manera immobilista. La lectura d’aquest conjunt d’escrits trenca aqueixa imatge fatídica, obscura, nihilista que Habermas va donar fa uns anys i que molts altres s’han entestat a difondre.

És per això que preguntar-nos per la possibilitat d’una imatge diferent de Foucault, preguntar-nos per una suposada modernitat radical del filòsof de Poitiers, implica contestar l’interrogant sobre els efectes de la seua filosofia. Es tracta, en definitiva, de donar la nostra resposta, una més entre tantes que als darrers anys s’han generat, a la pregunta que planteja Morey: què és avui per a nosaltres Foucault? Quins aspectes de la seua obra ens interroguen, ens resulten intempestius? 4O, per a plantejar també el nostre propi interrogant, no gaire diferent a l’anterior: què hi ha en allò dit i escrit per Foucault que ens resulte incòmode i insuportable per al nostre present?

I és que, com bé sabem, la manera en què es llence, en què es plantege una pregunta, ja encamina la resposta. La concreció que ací hem realitzat d’aqueixa primera pregunta més genèrica de Morey, ja ens dóna a entendre que això de considerar pejorativament Foucault un nihilista , un neoanarquista , un antiil·lustrat , un neoconservador o quelcom de semblant, resta molt lluny de la nostra intenció. Al contrari, volem mostrar, partint de les orientacions del mateix Foucault, que la seua intenció i la seua filosofia no ens aboquen necessàriament a aqueixa actitud antiil·lustrada, nihilista, pessimista, paralitzant..., sinó que, paradoxalment, ens condueixen a una actitud combativa en el sentit ple de la paraula. I sols així, sols conjurant el perill, conjurant la profecia de Habermas sobre l’ irracionalisme de Foucault, podrem, a més, i tal i com volem, oferir una interpretació de Foucault diferent, gens allunyada dels ideals il·lustrats –o almenys d’alguns d’ells. De manera que és la nostra voluntat, i esperem poder aconseguir-ho, oferir al lector una interpretació que ens permeta llegir les creacions foucaultianes, com ell mateix insistia al final de la seua vida, com una aportació personal i personalista al projecte modern i il·lustrat, que com Habermas indicava és un projecte inacabat, però no perquè s’haja desviat de cap camí normatiu, sinó perquè la grandesa del projecte rau en el fet que no té fi, no té telos ; rau en el fet que hem d’anar refent-lo, tal com Foucault fa, sobre la marxa, atents a la sempre peculiar i idiosincràtica actualitat. Sols superant aqueixa sèrie de crítiques, que no sols Habermas, sinó tot un conjunt bastant ampli de pensadors que sovint els agrada qualificarse de moderns han anat teixint al voltant de la seua obra, sols eludint aquelles pseudocrítiques, que lluny d’assenyalar autèntiques deficiències del seu pensament el que fan és despistar-nos del que hi ha de més il·lustrat i filosòfic en Foucault, podrem realment descobrir com aquest pensador, aquest intel·lectual específic , continua proporcionant-nos, molts anys després de la seua mort, una rica caixa de ferramentes per a continuar transitant, que no avançant, els camins pels quals transcorre el nostre avui , camins que amb Foucault descobrim que no duen a cap Roma , a cap ciutat eterna .