Josep Antoni Bermúdez Roses - Foucault - un il·lustrat radical?

Ara bé, no volem menar el lector o lectora a cap confusió, i, per això, cal deixar ben clar des del primer moment que aquest llibre no es planteja com un tête a tête entre ambdós filòsofs. I no és que pensem defugir de confrontar aquests dos autors pel que fa a la seua interpretació de l’ Aufkliirung, de la Il·lustració. Però si ho fem és per centrar-nos en l’obra de l’autor francès i per demostrar, no sols que la imatge que d’ell ens esbossa el filòsof frankfurtià no és correcta, sinó més aviat per mostrar que és possible entendre la Modernitat, la construcció de la subjectivitat o la creació de la veritat de forma molt diferent a la que Habermas ha fet circular entre la comunitat dels filòsofs. Considerem, doncs, que les orientacions, les eines de crítica i pensament que Foucault ens ofereix i ens incita a utilitzar no són, de cap manera, antimodernes. I és que, si hi ha un tret característic de l’actitud filosòfica des dels seus inicis que ha acompanyat l’esbalaïment, aquest ha estat qüestionar i desconfiar de les evidències que, pel fet de tenir aquest caràcter, ens semblaven inqüestionables. Més encara, la mateixa Il·lustració, en especial la francesa, que podem considerar que s’inicia amb la modernitat cartesiana, ha fet d’aquesta desconfiança envers el que s’heretava, un tret constitutiu: calia il·luminar, aclarir les foscors que ens envoltaven. Foucault no s’allunya d’aquest caràcter o ethos il·lustrat, i ell mateix insistirà en el fet que precisament totes les seues obres han buscat aço, fer-nos qüestionable el que havia estat inqüestionable i que ara ja no ho era. Apliquem així nosaltres també aquest ethos i qüestionem-nos conjuntament amb Foucault la interpretació de la Modernitat que fa Habermas, el seu guarda i intèrpret. És aquesta interpretació l’única possible? És la més fructífera? És la que pot generar més il·lustració? Plantejada la qüestió en aquests termes, podem intuir que no sols anem a trobar-nos amb dues interpretacions diferents de la Modernitat, sinó també amb dues formes ben radicals de fer filosofia.

D’entrada, la interpretació de la Modernitat habermasiana compta amb el suport de tota una teoria de I'acció comunicativa que li és prèvia i que serveix de sòl ferm sobre el qual atacar els adversaris. En l’altre extrem, o tal volta no tant, com veurem, tenim un Foucault amb una producció i amb una temàtica filosòfica que no podem negar que resulta atípica, i que no es basteix, per elecció de política intel·lectual, en cap teoria o corpus sistemàtic. Podrà, per tant, l’autor francès oferir-nos una interpretació diferent de la Modernitat, una interpretació que siga productora de veritat i no implique una negació absoluta de tota la Modernitat? Comportarà, en canvi, l’obra de Foucault, com apunta l’autor alemany, un abandonament de les pretensions i les orientacions que es van establir en la Il·lustració amb tot el que això implica? O si volem encara centrar més la pregunta que està a la base d’aquest llibre: és possible que la crítica que fa Foucault de la Modernitat, o més aviat dels efectes que fins a nosaltres han arribat i que, al capdavall, conformen el nostre avui, no siga una crítica antiil·lustrada, sinó que més aviat siga una crítica illustrada radical? No serà Foucault, per molt que li pese a Habermas, més il·lustrat que ell mateix? No serà, tal com el títol d’aquesta obra ens interroga, un il·lustrat radical?

Creiem que els dubtes que ací acabem d’expressar, dubtes que sorgeixen d’una sorpresa i que al mateix temps pretenen també generar més sorpresa, poden esdevenir fructífers per a encetar una línia d’investigació i un fil conductor adequat per a endinsar-nos en la producció de Foucault. Volem, per tant, saber què ens diu Foucault. Rectifiquem, perquè tal vegada això seria molt pretensiós. Deixem-ho en el fet que volem ser uns lectors de Foucault i fer ús de les seues obres per aproximar-nos al que ell anomenarà una ontologia del nostre present . Ni més, ni menys.

Per a dur endavant aquest treball, potser massa arriscat i temerari, hem recorregut sobretot al Foucault més dispers , tot i que no sabem si més desconegut. Per què diem açò? Ho diem en la mesura que estem plenament convençuts, i, tal com a continuació descobrirem, Deleuze també, que podem parlar de l’existència de dos Foucault. Un, el que de manera simplista i simplificadora podríem anomenar el de les obres majors , és a dir, el dels llibres, uns llibres que, tot cal dir-ho, són, des del punt de vista filosòfic, peculiars, en tant que no s’assemblen en res al que normalment –si és que es pot parlar de normalitat– solen ser els llibres de filosofia. No és, per tant, gens estrany que dediquem unes quantes pàgines a intentar esbrinar si és un filòsof, un historiador, un periodista o qui-sap-lo. La follia, les presons, la sexualitat, la mirada clínica que ell ha analitzat no sembla que siguen els temes que habitualment ressonen entre les parets de les facultats de filosofia, ni els que aquells que ens dediquem a la filosofia dominem.

Perquè certament resulta difícil, sense formació històrica específica, poder comprovar l’encert o desencert dels escrits de Foucault. Ell, tal com explicita, fa filosofia –o el que siga– utilitzant materials peculiars – innobles– ; i és a partir d’aquests com ell elabora la seua filosofia. El problema, però, és que sovint costa –almenys a alguns–, d’entre tanta informació, discernir el que serien les conseqüències i característiques més filosòfiques d’aquestes obres seues. De fet, si ens atenguéssem tan sols a aquestes obres majors estem segurs que per a molts, incloent-hi l’autor d’aquest llibre, hauria estat més difícil trobar un fil conductor, un eix vertebral al conjunt de la seua producció que, a més de dispar en la temàtica, ho és també, tal com aviat comprovarem, en els interessos, objectius i metodologies. Així, no és gens estrany que en molts articles, entrevistes i conferències Foucault es dedique a matisar interpretacions, a aclarir malentesos, a rebatre acusacions que la seua obra ha anat produint. Podem, doncs, albirar que, en part, la causa de la visió que Habermas té del nostre autor, es pot deure al fet que el Foucault que més conega ell siga el de les obres majors , i no tant aquell del qual ara anem a parlar. És més, probablement si no ens haguéssem trobat amb aqueixa altra vessant de l’autor francès, aquest llibre no hauria estat possible, i fins i tot hauríem acabat, potser, convençuts de la idoneïtat de la descripció habermasiana de Foucault.

Per això, caldrà admetre que ha estat principalment aquest altre Foucault el que ha fet possible que la nostra investigació no fos ni una tasca heroica ni una missió impossible. I és que no sols existeix el que podríem anomenar el Foucault magne , és a dir, aquell que ens parla a través d’aqueixes obres majors , els seus llibres. Existeix aquest altre Foucault una mica diferent, un Foucault més subtil que s’expressa a través d’una gran quantitat d’articles, entrevistes, conferències, introduccions... És el Foucault recollit als quatre volums de Dits et écrits , la recopilació en francès feta per Deferd i Ewald de totes les obres suposadament menors –és a dir, les que no són habitualment catalogades sota la categoria retòrica de llibre . Aquest Foucault, és al nostre entendre, un Foucault molt més filosòfic, molt més assagístic, aquest és el Foucault intel·lectual específic al qual volem prestar més atenció.