Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Les anomenades Sociedades Económicas de Amigos del País , constituïdes majoritàriament per aristòcrates, prelats, capellans, membres de «la minoría selecta», 30 no van sorgir d’una decisió governamental. Com té escrit G. Anes, la creació d’aquestes entitats 31 es va veure afavorida «por las fuerzas productivas en acción, que provocan el auge económico de la segunda mitad del siglo XVIII y que impulsan a personas procedentes de los diferentes estamentos a unir sus esfuerzos para conseguir beneficiarse, en lo posible, de la nueva coyuntura». 32 Els qui signaven la sol·licitud de creació de les societats eren generalment nobles i eclesiàtics, algunes vegades s’hi afegien comerciants o persones representatives dels centres de producció manufacturera. També hi participaren individus amb càrrecs municipals, generalment per a impulsar la fundació i, puntualment, trobem camperols i menestrals de les ciutats a les llistes de socis. L’estratègia minuciosa i subtil d’un grup d’il·lustrats en el poder, dirigits per Campomanes, hi tingué, però, molt a veure. El govern, doncs, impulsat pels il·lustrats, protegí la fundació de societats econòmiques. En síntesi, podem dir que els factors fonamentals que ajudaren al seu sorgiment es concreten en l’ideari de la Il·lustració, el despotisme il·lustrat i la política econòmica espanyola de la segona part del XVIII. 33

En opinió de Ramón Carande, amb la creació les societats econòmiques del país es perseguí fonamentalment crear un estat d’opinió favorable a les múltiples manifestacions del foment, la instrucció i l’economia, i la formació d’equips aptes per a les funcions de govern. 34 Les societats econòmiques es convertiren en escoles públiques de diferents graus dedicades a l’ensenyament teòric i pràctic de l’economia. 35

Així, s’hi van impartir classes d’agricultura, 36 indústria, oficis, comerç, en les quals es debatien els problemes que afectaven els diferents sectors segons el seu àmbit d’influència. Crearen escoles patriòtiques, escoles de «labores y oficios», costejades per les quotes dels socis o per donatius particulars, amb la finalitat de fomentar la laboriositat i combatre la vagabunderia i l’ociositat, tot relacionant ensenyament i política social. Promogueren debats, convocaren concursos, concediren premis… Iniciatives pròpies, totes elles, «de una política precoz del paro obrero». Les societats econòmiques promocionaren també escoles d’ensenyament primari, seleccionaren mestres, incentivaren iniciatives sobre nous mètodes pedagògics, publicaren treballs dels seus socis i d’altres premiats en concursos, crearen càtedres d’economia política com la de Saragossa i suggeriren la seua creació en universitats. Diferents societats crearen escoles d’ensenyaments especials: a Madrid, de mecànica teòrica i pràctica; a Granada, Talavera, Tàrrega, Segòvia, Vélez-Màlaga i Zamora, de dibuix; a Palma i Saragossa, de matemàtiques; a Granada, de l’art de teixir seda; a Saragossa i Granada, d’agricultura; a Vélez-Màlaga, de llatinitat. En altres casos, establiren fàbriques, emprengueren obres d’infraestructures o iniciaren companyies de comerç. Algunes complementaren la seua política social amb l’establiment d’hospicis, germandats i altres institucions benèfiques, i lluitaren contra la resistència d’interessos privilegiats, la intolerància i la propensió a la inèrcia i al fanatisme, la qual cosa explica la problemàtica del seu arrelament. En el foment de l’economia local aspiraven a crear riquesa i oferir treball. 37 Gràcies a les societats i a les seues iniciatives es van promoure els assumptes relacionats amb l’agricultura, la indústria, el comerç i l’economia política, i se sistematitzaren les crítiques il·lustrades als fonaments econòmics de la societat estamental. 38

Al llarg del segle XVIII, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, la població espanyola va experimentar, com a la resta d’Europa, un augment considerable. L’impuls demogràfic registrat a les acaballes del segle XVII es va mantenir en el XVIII gràcies a la combinació de factors diversos com la desaparició de les grans epidèmies de pesta bubònica, lleus progressos mèdics, dilatats períodes de pau o la millora del nivell de vida. Gonzalo Anes veu l’origen de la dita progressió en un cert equilibri entre recursos i població, aconseguit ja en la segona meitat del XVII, que va atenuar els efectes de les pestes. 39 Per la seua part, Jordi Nadal apunta com a raons fonamentals: l’eliminació dels obstacles que durant segles havien mantingut el potencial humà espanyol molt per sota de les seues possibilitats –guerres i emigració– i la introducció de nous conreus. 40 Però en tot cas, la positiva evolució de la població espanyola no va ser conseqüència, com a Anglaterra, d’un canvi en les estructures productives, que havien romàs inalterables. 41

L’increment no s’ha pogut valorar exactament perquè en la primera meitat del segle no es va realitzar cap cens general amb suficients garanties. D’una manera aproximada, Domínguez Ortiz ha calculat, però, que els vuit milions d’habitants de 1700 es convertiren en prop de dotze per al 1800. 42 Segons Juan F. Fuentes, d’acord amb el cens de Campoflorido, realitzat entre 1712 i 1717, la població espanyola de principis de la centúria era d’uns 7.500.000 d’habitants; cap al 1768, a la vista del recompte del comte d’Aranda, estaria pels 9.300.000; vint anys després (coincidint amb la mort de Carles III), arribaria fins als 10.500.000, xifra que es mantindria durant uns quants anys. Això implica, des del seu punt de vista, un augment demogràfic al llarg del segle d’un 40% en relació al punt de partida, és a dir, una taxa mitjana de creixement anual del 0’42%, similar a la d’Itàlia, superior a la de França i un poc inferior a les de Gran Bretanya i Escandinàvia. 43 Un increment que va ser molt desigual en unes regions i unes altres. 44 C. Martínez Shaw quantifica també l’augment net de la població del dit període en un 40%, deu milions al voltant de la data del cens d’Aranda (1768), i onze en el moment del de Floridablanca (1787). Aquest augment es va repartir de forma desigual, beneficiant la perifèria sobre l’interior, i les zones urbanes sobre les rurals. 45 Això no obstant, l’antic règim demogràfic va continuar vigent, la taxa de natalitat seguí sent el motor de la recuperació, però la taxa de mortalitat es va mantenir en cotes altes. De fet, no cediria fins als avanços de caràcter mèdic i sanitari del segle XIX. 46

Si bé el foment de l’economia, especialment de l’agricultura, i l’enfortiment del poder de la monarquia, a més de «la búsqueda de la felicidad de la nación», 47 van ser les dues principals motivacions de l’acció política del despotisme il·lustrat, en el camp del reformisme social, les accions quedaren reduïdes a algunes mesures de caràcter cosmètic i al foment d’una consideració més favorable del treball productiu. Com ha escrit Antonio Elorza, tot conservant els principis bàsics d’estratificació social i les relacions de producció anteriors, s’intentà aconseguir l’homogeneïtat legal, econòmica i cultural, per tal que el poder absolut poguera actuar amb plena eficàcia. 48 Els nous plantejaments en el camp de les relacions socials sols eren acceptables si contribuïen a l’objectiu del foment econòmic, amb el condicionant, però, de no alterar l’estructura estamental tradicional. Amb això, tant la noblesa com el clericat mantingueren pràcticament intacta la seua situació econòmica i social preeminent. Les consideracions envers la burgesia emergent s’establiren només en funció de la seua convenient participació en el projecte de desenvolupament econòmic del país.

Com ens refereix M. Artola, la societat espanyola de l’antic règim s’organitzà sobre «el supuesto, inalterado hasta el triunfo de la revolución industrial, de que el trabajo y la tierra son los únicos factores, al menos los únicos significativos, que intervienen en la producción de una renta que se presenta en forma de excedente agrícola». La distribució de la renda o l’excedent agrícola li donen a la societat de l’antic règim el perfil característic. Hi trobem una aristocràcia de rendistes que controla el govern local per mitjà de la jurisdicció senyorial i una burgesia de llauradors que governen els pobles no sotmesos al règim senyorial, exploten les terres llogades a l’aristocràcia i «contratan cotidianamente al sector más numeroso de la población que constituyen los jornaleros». Aquesta organització social és la realitat que el sistema estamental «transparenta al tiempo que oculta». Encara que, ens diu, se’n poden citar excepcions –petits propietaris, eclesiàtics pobres– i que cal «completar el sector burgués añadiendo el grupo de los arrendadores de rentas y el menos importante aunque más numeroso de los artesanos, fabricantes, funcionarios, el modelo permite integrar perfectamente estas situaciones». 49