AAVV - Els valencians, poble d'Europa

1Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei En Jaume , Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, cap. 318.

2Robert I. Burns, «La muralla de la llengua. El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València», L’Espill , 1 / 2, 1979, pp. 15-36; Carme Barceló, Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto , Universitat de València, València, 1984; Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII) , Biblioteca Nueva - PUV, Madrid - València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276 ), PUV, València, 2006; Idem , «Colonizaciones y colonialismo medievales: La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. Cano i A. Delgado (eds.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales , PUV, València, 2008, pp. 91-118.

3Alejandro García-Sanjuán, «Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)», Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras , 43, 2015, pp. 123-144.

4Enric Guinot, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500) , Institució Alfons el Magnànim, València, 1995.

5Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet , 20, 2008, pp. 275-289.

6Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV , Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.

7Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , 69, 1993, pp. 175-200; Idem , «La redacción y promulgación de la “Costum” de Valencia», Anuario de Estudios Medievales , 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians? , Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval , 35, 2017, pp. 37-62.

8Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval , Tres i Quatre, València, 1999.

9Per a tot aquell conflicte vegeu la síntesi realitzada en: Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op . cit .

10 Ibidem ; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.

11Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid , Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410) , Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «L’origen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana , Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.

12Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op . cit ., pp. 29-112.

13 Ibidem , pp. 113-156.

14Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op . cit ., p. 102.

15Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives , Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op . cit ., p. 171.

16Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians , Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.

17James Casey, «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits , 17, 1999, pp. 237-252.

18Carme Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de València , Tres i Quatre, València, 2008; Sergio Villamarín, Fidelidad, guerra y castigo: las instituciones valencianas entre Felipe V de Borbón y Carlos III de Habsburgo , PUV, València, 2016.

19Santi Cortés, El valencianisme republicà a l’exili , Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica, València, 1993; Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951) , Afers, Catarroja, 2010; Ferran Archilés, «Sobre la nació dels valencians i els seus relats», a Idem (ed.), La regió de l’Exposició. La societat valenciana de 1909 , PUV, València, 2011, pp. 15-58; Idem, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana , Afers, Catarroja, 2012.

20Joan Fuster, Nosaltres, els valencians , Edicions 62, Barcelona, 1962; Vicent Baydal, «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», a Manuel Lanusse, Joan Alfred Martínez i August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització , PUV, València, 2008, pp. 179-213.

Valencianisme de diàleg: passat, present i futur

Agustí Colomer Ferràndiz

El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització , titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional». 1 Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme “fusterià” (o “ortodox”) i anticatalanisme “blaver”».

La qualificació del valencianisme com a «dialògic» –indica Monzon–

s’oposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de l’existència personal, per l’altre […] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.

Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de l’assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione , 2 encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal d’este enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana. 3 Diu el professor Monzon:

Crec que De impura natione , dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt d’inflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians , de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament […].

De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians , una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si l’obra de Fuster és característicament moderna , l’assaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern . Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de l’intel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos ); i encara, enfront d’un universalisme totalitzant, s’afirma sobretot la diversitat i s’entén la realitat com un conjunt de fragments particulars.