AAVV - Els valencians, poble d'Europa

Això no treia que en contextos internacionals, almenys fins a principis del segle XVI, els valencians foren considerats de vegades aragonesos o de vegades catalans, en funció dels seus orígens poblacionals majoritaris. Així passava, per exemple, entre els comerciants instal·lats a Anvers en aquella època, ocasionalment referits en la documentació com a «mercatores aragonenses», o també amb l’arribada a la Santa Seu de Roderic de Borja, que va generar la coneguda expressió «O, Dio, la Chiesa Romana in mano dei catalani». Amb tot, els primers també eren freqüentment citats com a «mercatores valentinus», alhora que l’esmentat pontífex signava sempre com a «papa valentinus» i era considerat, així mateix, de «patria valentinus». 15 Fet i fet, el record dels lligams amb els dos principals territoris de procedència de la majoria dels habitants del Regne de València es va anar esvaint al llarg d’aquella mateixa centúria, mentre que la identitat valenciana va continuar eixamplant-se. No debades, tot i ser una consciència inicialment forjada entorn de factors polítics i institucionals, també va acabar absorbint els aspectes culturals i, per exemple, des de mitjan segle XV la forma habitual de referir-se a l’idioma majoritari dels cristians del país era amb els termes de «valencià» i «llengua valenciana», com el mateix Joanot Martorell, de besavis catalans, formulava cap al 1460 en el pròleg de Tirant lo Blanch , escrit «en vulgar valenciana per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar.» 16

Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que s’ha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat d’habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, l’estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes. 17 Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de l’enorme sotragada econòmica causada per l’expulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, l’andalús Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar l’alçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó a proclamar rei, l’agost de 1705, l’arxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a l’ordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València. 18

Un viatge d’anada i tornada

Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que s’havia covat durant centúries des de l’edat mitjana. No debades, el Decret de Nova Planta d’abolició de les lleis i institucions del Regne de València havia sigut el més dur de tots els aplicats en els diversos territoris de la Corona d’Aragó, entre altres coses per ser el primer en executar-se, en plena guerra, a partir de 1707. Sense unitat legislativa ni política, les elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat d’Antic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb l’arribada del liberalisme i l’Estat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a l’espanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava l’Estat –bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques–, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant d’altres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i l’alacantina).

D’ací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià s’havia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que s’havia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant l’exili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a l’espanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de l’assagista Joan Fuster. 19

Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre» realitzat durant el segle XIII, estava format per « vers catalans , que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble ». Tot i que gràcies als recents estudis d’Enric Guinot hem pogut saber que l’exclusiva catalanitat originària era històricament irreal –ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana–, l’acceptació d’aquells postulats va conduir a la configuració d’un nou nacionalisme valencià d’abast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en l’antic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment –mentre es manté provinciana– d’allò que el centre li envia.» 20

Així, en relació amb el procés de reforçament i expansió de la identitat col·lectiva autòctona que tot projecte nacional pretén, ha resultat i resulta realment complicat que un valencià passe a sentir-se català pel fet de parlar una variant de la llengua catalana a la qual la seua societat anomena «valencià» des de fa segles, o perquè pretesament els seus ancestres de fa set centúries foren catalans. Per contra, és molt més fàcil que potencie o s’adherisca a la identitat valenciana històrica, no només perquè tal vegada l’haja heretada de les generacions anteriors, sinó també perquè, independentment d’on vinga o d’on siguen els seus avantpassats, viu en l’actualitat en un territori valencià –l’autonomia constituïda el 1982 sobre les bases de l’antic Regne de València– que compta amb unes institucions i una política pròpia que tracten de vetlar pel bé comú dels seus ciutadans. Metafòricament, doncs, potser sí que caldria retornar al passat, però no al passat d’un país exclusivament català que mai no va existir, sinó al passat d’un país de barreja poblacional que va saber construir sobre un territori concret, des del riu Sénia fins a Oriola, uns llaços de solidaritat comuns entorn dels interessos col·lectius i les particularitats històriques i culturals dels seus habitants.