AAVV - Els valencians, poble d'Europa

La formació de la identitat valenciana

La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians. 10 Això succeiria un poc més tard.

De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes. 11 En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt d’habitants del regne, des del Sénia fins a Oriola. 12

No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.

Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules . No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores. 13

Segles de consolidació

Les primeres formes de la identitat valenciana, lligades sobretot als que havien estat defensors dels Furs de València i als grups governants que gestionaven aquell nou subjecte polític connectat al territori valencià, van anar estenent-se gradualment al llarg de la baixa edat mitjana, compassades amb el mateix enfortiment institucional i jurídic del Regne de València. Així, un català instal·lat a la capital valenciana, el franciscà gironí Francesc Eiximenis, asseverava el 1383 que «ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat emperò no es nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià.» Poc després, a la mort de Joan I el 1396, van ser els mateixos valencians els que van forçar la multiplicació territorial de l’ofici de vicecanceller, «ço és, un de Regne d’Aragó, un de Regne de València e un del Principat de Cathalunya», i a començaments del segle XV van aconseguir que institucions fins llavors comunes i centrals, com la cancelleria, el mestre racional i l’Arxiu Reial tingueren també seu a la ciutat de València per tal de gestionar apartadament els afers del territori valencià. Així mateix, durant la segona meitat de la centúria, el dietarista Melcior Miralles consignaria l’allunyament identitari que s’havia produït ja respecte dels catalans, més encara davant els greus trasbalsos causats per la seua guerra contra Joan II: «València e tot lo Regne ne an gran trestícia e dolor, considerant los tants e tan gran mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya ¿E qui pot dir ne estimar les persones que per causa de la vostra libertat són mortes?» 14