AAVV - Els valencians, poble d'Europa

4. l’ofegament econòmic de determinats territoris, entre els quals el nostre (pensem en l’esgotament del sistema de finançament autonòmic, la política d’inversions o la postergació contínua del corredor mediterrani);

5. en particular, el bloqueig inic per part del Tribunal Constitucional a la capacitat legislativa valenciana en matèria de dret civil, apel·lant expressament al decret d’abolició dels Furs del 1707;

6. i, finalment, a nivell europeu, la conversió de la crisi econòmica en crisi social estructural, ensems amb la incapacitat per a assimilar els fluxos migratoris i la multiculturalitat, factors que han tingut com a conseqüència la crisi sense precedents de la Unió Europea i del moviment europeista mateix.

És per això que el 2017, el Grup de Recerca sobre Personalisme i Cosmopolitisme va organitzar les Jornades de reflexió política i jurídica «Els valencians, poble d’Europa», que es van celebrar a la Facultat de Dret, en les dates simbòliques del 25 d’abril (310 aniversari de la batalla d’Almansa i Dia de les Corts Valencianes), el 9 de maig (Dia d’Europa) i el 29 de juny (310 aniversari de l’abolició dels Furs de València) i en les quals participaren com a entitats col·laboradores, entre d’altres, les Corts Valencianes, l’Associació de Juristes Valencians, el Consell Valencià del Moviment Europeu i la Fundació Nexe. Així, tot al llarg d’una primavera, es posaren successivament sobre la taula, com a matèria de discussió i argumentació, una sèrie de temes, més connectats del que puga semblar a primer colp d’ull: l’actualitat del valencianisme dialògic , l’estat de la qüestió de la recuperació del Dret Civil foral dels valencians, el balanç –necessàriament provisional–dels dos anys de govern del Pacte del Botànic en clau de retrobament nacional, la crisi de l’europeisme i de la Unió Europea, la tensió entre el neocentralisme i els sobiranismes perifèrics i, a tall d’alternativa, l’horitzó federal –arrelat en la concepció plurinacional de les Espanyes i en la noció històrica i constitucional de foralitat.

En efecte, la via valenciana sembla indestriable d’aquesta concepció, central en la filosofia política del personalisme comunitari: el federalisme. És veritat que la idea federal xoca amb múltiples resistències, tant centrípetes (conservadorisme nacionalista espanyol, jacobinisme liberal i de certa esquerra…) com centrífugues (un sobiranisme cada vegada més anacrònic per irreal), però atresora un valuós bagatge a l’hora de plantejar eixides a les qüestions plantejades en els diversos nivells: plurinacionalitat de l’Estat espanyol; present i futur de l’europeisme polític; i abast del cosmopolitisme en un món multipolar en formació, on la cultura política i jurídica dels drets humans es veu sovint tràgicament qüestionada.

El llibre que teniu a les mans arreplega els textos de les ponències i comunicacions presentades a aquelles Jornades, així com una sèrie d’aportacions de diversos autors, que, engrescats pel projecte editorial, s’hi han volgut sumar de bon grat. Ens trobem així amb un corpus d’idees i propostes que aporten una riquesa polièdrica amb vista a proposar un relat comunitari de les valencianes i els valencians que siga més integral –més complet– i doncs més integrador i inclusiu. Hi descobrim, com a fil d’or, una mirada comuna, serenament postfusteriana i compromesa amb la reconciliació cívica i sociopolítica, sense renunciar a la memòria del bo i del roí que ha marcat la nostra convivència històrica. I, convençuts que «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos europeus», de la vora de la Mediterrània occidental estant, tenim presents els lligams de distinta índole i intensitat que ens uneixen als pobles veïns i al conjunt d’Europa i del món. No debades, a hores d’ara, ens estem jugant la possibilitat de tindre o no la nostra pròpia forma d’estar en l’univers de la globalització. No ho oblidem.

Els estudis que publiquem s’ordenen entorn de tres blocs temàtics: la consideració de la identitat valenciana en clau de nacionalitat històrica; l’actualitat de la reivindicació del Dret Civil foral dels valencians; i una tercera part en la qual s’aborda, sense negligir-ne la complexitat, la qüestió de l’ordenació territorial d’Espanya, des d’una òptica oberta al federalisme i a l’europeisme polític. Per últim, a títol de recapitulació conclusiva i projecció de futur, s’hi inclouen unes postil·les finals.

JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ

AUGUST MONZON I ARAZO

FRANCISCO JAVIER PALAO GIL

PRIMERA PART

EL POBLE VALENCIÀ:

REDREÇAMENT D’UNA

NACIONALITAT HISTÒRICA

Jaume I. Oli de Salvador Martínez Cubells (c. 1878). Museo del Prado, Madrid.

La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?

Vicent Baydal Sala

Universitat Jaume I de Castelló

Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit. 1

Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana. 2

Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany. 3