Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

Als anys trenta l’activitat a la Casa Insa era molt intensa.

El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el procediment de l’estergit –més tard es farien a màquina per Campoy–, i quan es feia decoració retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfilaren. La màquina de cosir Singer que encara presidia fa uns anys el taller era també propietat de Josefa Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només comptava amb dotze anys i començava a aprendre a cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que, segons ens informava doña Carmen, han quedat hui en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mitjanes actuals, molt més grans que les de llavors.

La neteja de la roba es duia a terme en el pati, sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava doña Carmen com en temps de guerra la roba es fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pastilles de sabó, pujant-la després amb una corriola fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La planxa, que encara era de carbó, es trobava també al porxe, on s’enllestia la roba i es baixava ja a punt per a servir-la novament.

En el cas de lloguers massius, com ara la roba per a processons com la del Corpus, on els encarregats de representar els personatges bíblics eren normalment gent pagada, del carrer, i en molts casos captaires, era un costum de la roberia el fet d’escaldar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati, per tal de garantir unes mínimes condicions higièniques en les peces llogades.

L’atenció al públic estava a càrrec dels homes –la costura semblava una feina més decorosa per a les dones– i es feia al mostrador principal, amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí fins a la una del migdia i des de les tres fins a les set de la vesprada. Però quan s’acostava el període de Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular a la València d’aquell temps, l’establiment romania obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a màscares a altres plantes baixes del barri perquè en subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els anys trenta del segle XX, doña Carmen recordava com els xiquets, normalment abillats amb roba de dimoniet , deixaven tan sols el seu pitet com a penyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al carrer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contrari. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en compte aquests costums, reflectits en les notes de 1859 dirigides als que tractaren el vestuari:

Negocio del carnaval

Antes de principiar los bayles de máscaras en los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procurar el que maneje el vestuario tener arreglados los trajes de limpiar camisetas, repasar los dominos, && teniendo de antemano algunos amigos de los que yo he encontrado en mi vida pocos o ninguno para que se busquen patios para la colocación de la ropa, cuando más casas se pongan más partido se saca a estos SS. Se les da la 5ª parte del producto total respondiendo ellos si se extravía alguna prenda .

Primero según el nº de casas se tenga así debe hacerse el surtido procurando atenerse a los libros que en ellos se encontrará la manera como se debe repartir y calcular como se debe alquilar procurando siempre sacar todo el partido posible y cuando se conozca que no puede sacarse más, no siendo un escándalo, se debe alquilar como se pueda, en la temporada se saca algún partido .

Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries davant la complexitat de la feina diària i el gran nombre de peces que havien de gestionar, açò és, confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant per a ocasions importants, com ara Carnestoltes, festes locals i representacions teatrals, com per al lloguer ocasional de disfresses i altres robes a particulars. Tal volum de treball requeria una minuciosa tasca de registre duta a terme pels successius administradors del vestuari que ha quedat perfectament reflectida als llibres de lloguer. Afortunadament tenim constància de totes aquestes notes i relacions gràcies als vora huitanta volums manuscrits que, des de 1854 fins a la dècada dels setanta del segle XX, s’han conservat a l’arxiu particular de la Casa Insa. D’aquests destaquem els més antics, un llibre que pertany a la roberia de Salvadora Cucarella, que abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots plegats passaren a engrossir, juntament amb el vestuari traspassat, el fons Insa, els llibres del qual apareixen datats a partir de 1866.

Miguel Insa Pastor atenent un personatge del Corpus. Foto: Luis Vidal Corella.

Separats principalment en llibres de teatre i llibres de processons, glossen per anys i per pobles o particulars tota la roba llogada al negoci, tot especificant, en la majoria d’ocasions, el preu de cada peça, així com la suma del total, a més del nom i l’adreça de qui se’n feia càrrec. De la importància de la informació que calia fer constar als quaderns de registre exposava el 1859 el propietari Juan María Gimeno la següent advertència:

Por amigo que sea el que entre a alquilar trajes, se apunta en el libro diario el nombre, apellidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con explicación de prendas por muchas razones. Primera: por sucederse necesitar alguna prenda para el teatro y como que es una función pública no se le puede engañar a éste, y si puede sustituirse en cualquier cosa a los aficionados. Si el individuo que entra a alquilar es de fuera de los pueblos de la provincia, se necesita una persona que responda y al mismo tiempo que firme una obligación del nº de trajes que lleva, con explicación de las prendas para, en el caso de faltar alguna, reponerlas o abonar su valor .

El haberme sucedido muchísimos casos me ha enseñado a no fiarme de las buenas razones, procurando, si es posible, cobrar antes de todo, incluso por amigo que sea . 22

Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa Pareja, i després per Miguel Insa Pastor, s’estén notablement en la descripció del vestit indicat per a cada personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot, materials que les componen. També, i de manera anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat de les peces de roba en ser tornades, sobre el pagament i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del tractament rebut pels operaris del negoci als pobles. En canvi, les anotacions a les llistes dels anys vint i trenta del segle XX, probablement escrites per Juan Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més escarides i se centren més en allò que interessa al negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es limiten només a apuntar el nombre de peces.

Però açò no només podem atribuir-ho al caràcter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona meitat del segle XIX adquirien un tipus de processons i cavalcades historiades, hereves de la tradició barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i deixant a part les qüestions cal·ligràfiques dels documents, direm també que, tot i que en la portada sol especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns volums és comú trobar reunides en les mateixes pàgines referències a roba de teatre, comèdies, carnestoltes i processons, cronològicament ordenades per mesos i anys.