Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

1.5. Els pobles i les festes

En analitzar, però, amb deteniment, la documentació de la Casa Insa, així com la conservada en alguns arxius municipals en la secció de Comptes de festes , ens adonem de la importància que tenien aquests negocis de lloguer com a proveïdors i sovint també com a regidors d’una indumentària i d’una estètica que ha perdurat en moltes danses rituals, almenys durant tot el segle XIX i bona part del XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actualitat, quan el més recurrent en aquestes manifestacions tradicionals és la confecció exclusiva i particular per a cada element festiu.

No obstant això, no cal anar molt lluny per a comprovar que allò més habitual llavors era el lloguer de robes per a les processons i cavalcades, però també per als quadres de balls populars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, representacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns personatges de la Setmana Santa. En el cas de la indumentària de les danses rituals, els canvis en el gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els huitanta del segle XX –al vent del desig de recuperació de patrimoni etnogràfic– la voluntat de crear una roba pròpia, només usada per al poble o festa en qüestió, en la qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el distingira dels models usats en poblacions veïnes. Així ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixeranguers d’Algemesí, clarament identificables pels colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia, abillats fins als anys setanta amb una indumentària a la morisca llogada a Insa, i que a partir dels huitanta canviaren radicalment per una brusa ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles verdes i blanques transversals encomanada expressament per l’aleshores regidor de Cultura, Francesc Signes –el pare del qual regentava una botiga de teles–, com a senya d’identitat del ball i també del poble. El mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment recuperats, com els dels Tornejants de Sueca i de l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han renunciat a la indumentària original servida dècades enrere per la Casa Insa i han optat per la confecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí però afegint els colors propis de la seua ciutat, el roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua patrona, la Mare de Déu de l’Oreto.

Fins als anys setanta del segle XX la informació que ens aporten els Llibres de Processons és riquíssima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la totalitat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta almenys d’un instrument fonamental, a completar amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens documenta amb gran precisió la presència, evolució, i en alguns casos desaparició, de molts dels elements folklòrics –figures bíbliques, històriques i al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i danses– aglutinats en les dues manifestacions celebratives per a les quals Insa treballava principalment: la Processó i la Cavalcada.

Les cosidores de la Casa Insa en plena feina, cap a 1900. Col. Díaz Prósper.

Aquesta segona, que tingué el seu últim moment d’esplendor al final del XIX i principi del XX, i que també era coneguda com la Degolla, se celebrava generalment la vespra del dia gran. Era un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua configuració típica i convencionalitzada en la del Corpus Christi de València, tot i que cada poble va adaptar els seus elements integradors als gustos, interessos o disponibilitats econòmiques de cada moment. Sota aquest terme genèric es pot trobar una certa varietat tipològica que deriva en les anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques o històriques –aquestes últimes incloïen personatges coneguts de la història local, valenciana o espanyola, com ara el rei Jaume I, els Reis Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar com algunes d’aquestes a principi del segle XX esdevingueren autèntiques batalles de flors per influència de la del cap i casal, llavors una de les manifestacions lúdiques amb més renom del calendari festiu valencià.

Aquestes cavalcades solien comptar generalment amb un o dos carros triomfals –dels quatre o cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren capitanejats per una reina de la festa, luxosament vestida, acompanyada de dues cambreres. En aquests també podien figurar alguns xiquets vestits d’àngels i alguns homes disfressats d’indis per a conduir-los. De la mateixa manera solien incloure en el seguici al capellà de les Roques, o convidador de la festa, vestit amb indumentària cerimonial i muntat a cavall, al qual acompanyaven dos momos i dos xiquets amb banderes, figures totes elles procedents del Corpus valencià. No podien faltar tampoc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les dalmàtiques quadribarrades, barba postissa i corona de llautó, que enarboraven les banderes de la ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues pròpies. En aquest seguici profà també podien incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt popular, com els tres Reis Mags seguits de tres criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte, més coneguts com La Burreta . Animaven la carrera algunes comparses, com les dels folls o les de moixigangues, variades i tradicionals danses rituals que obrien els seguicis i que també ballaven a la processó i, per descomptat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per botargues que, estrafolàriament vestits, demanaven la voluntat als assistents. L’element regional tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a moltes d’aquests es llogaven vestits de llauradors i llauradores que després lluïen muntats sobre engalanades gropes.

Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho, podien figurar tanmateix en les Processons, la majoria de les quals comptaven amb un seguici prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns dels seus elements, que podem descriure resumidament de la següent manera: Apòstols, Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors –Caleb i Josué, coneguts popularment com La Parreta–, els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David, Aaron, Salomó i Melquisedec eren alguns dels vestits més llogats), les dotze Tribus (Rubén, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Isacar, Zabuló, Josep i Benjamí), Profetes (Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel), Matrones (Judith, Esther, Débora, Abigail, Ruth, Maria la d’Aaron...) i Cirialots eren els personatges més comuns que encapçalaven la representació bíblica, amb la qual es mostrava la història de la Salvació a través d’un vertader catecisme vivent que tractava d’establir una clara correspondència entre els passatges i personatges de l’Antic Testament amb els del Nou, tal com ja feia la literatura exegètica medieval.

Alguns caps d’Holofernes i Sísara per a les Matrones. Revista Estampa , núm. 349, 1934.

Amb ells figuraven també els Martiris i Misteris, representacions teatrals breus interpretades generalment per xiquets i xiquetes, sent els de santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les germanes i el d’Adam i Eva els més demandats a la roberia.