Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

En juny llogaven la roba de les festes de Sant Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, la Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del Carme al barri del mateix nom de València, les del Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a Tavernes de la Valldigna, Sant Antoni al barri del Raval de Catarroja i les de les Santes Justa i Rufina de Manises. Per descomptat, també en aquest mes treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors de València, i en arribar agost, proveïen de roba a moltes festes patronals, entre aquestes les dels Cristos d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent, Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja, Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de Sant Roc de Burjassot, Sant Bertomeu a Alfara del Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de Massanassa i els Desemparats de Tavernes Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els pobles per als quals es treballava, destacant Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia, Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca, Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del Patriarca, Catarroja i Llíria.

En arribar la tardor ens trobem amb molts pobles que per a vestir les seues festes recorrien així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes movibles com les de Sant Josep d’Alginet, les del Crist d’Albalat o les de Santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de Sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal recordar les del Crist de Carpesa, les de Sant Lluc de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell, Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les més tardanes en el calendari eren les dedicades el 8 de desembre a la Puríssima a Llíria i Toixa.

Aquestes han estat algunes de les festes vestides per Insa durant quasi cent cinquanta anys, moltes de les quals encara es poden reviure a través de les peces que continuen engalanant la processó del Corpus Christi de València –curiosament d’on provenen la majoria d’aquestes manifestacions–, així com a través de l’empremta deixada en els abillaments de nova confecció mantinguts, amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis locals que encara s’hi conserven. Són també aquelles celebracions que, oblidades ja de la riquesa folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evocades en tot el seu esplendor a través dels Llibres de Processons de la Casa Insa, una eina que es configura a partir d’ara com a fonamental per a posteriors treballs que vulguen acostar-se a la realitat de les festes valencianes dels darrers segles.

Personatges per a una representació de la Passió de Setmana Santa de principi de segle XX.

1.6. El món de la festa a la Ribera

Potser un dels aspectes que millor defineixen el caràcter d’una col·lectivitat és la manera en què celebren les distintes manifestacions festives tradicionals. Les festes han estat sempre menuts parèntesis en un dur món de fatigues inacabables i penúries sense fi. 34Intercalada en l’habitual calendari laboral, la festa atorgava moments de folgança en els quals tenia cabuda la disbauxa alliberadora. El temps festiu era, àdhuc, un interval sagrat en el qual la protecció divina (Crist, la Mare de Déu o els sants locals) alleugeria el pànic a les calamitats materials. I a la comarca de la Ribera el ben cert és que tradicionalment s’han compartit conreus, parla, costums i, com a no, també bona part del repertori folklòric i festiu. Com a mostra res millor que constatar que, tot i que són moltíssims els pobles valencians que llogaven indumentària ritual a Insa per als seus seguicis processionals, és a la Ribera del Xúquer on més d’aquests seguicis s’han mantingut vius i quasi ininterrompudament en el temps. Processons com la d’Algemesí, hui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat, l’Entrà de l’Alcúdia, o les processons de Sueca, Cullera, Alzira i Carcaixent, entre d’altres, figuren entre l’elenc de festivitats de major interés etnològic conservades al País Valencià.

Eduard Sarrió resumia la part externa dels actes festius de la Ribera durant el segle XVII indicant que «era sempre el mateix. L’ofici o missa major, al matí, i la processó, a poqueta nit, la cantúria amb ministrils i dolçainers, les danses de carrer i processionals, les carreres de joies i els bous ‘embolats’ o ‘en corda’...». 35El mateix podríem dir fins i tot si ens traslladàrem a les darreries del segle XIX o a les primeres dècades del segle XX. Generalment, en totes les relacions festives conservades s’incidia especialment en l’orador que havia de fer-se càrrec del sermó, en l’orquestra que presidia la missa major i en els actes lúdics que acompanyaven els dies de celebració, tot deixant sobreentés entre línies tot el repertori folklòric de les dansetes rituals que sabem que enriquien les cavalcades i processons, però amb poques o cap menció expressa. Aquest marge d’omissions, nogensmenys, és el que permet que la identificació amb el passat siga contínua i palesa malgrat els inevitables canvis en la percepció i funció de les festes. Sense anar més lluny, el cronista alcudià José Chover Madramany que el 1923 escorcollà l’arxiu parroquial per a recompondre la història de la construcció del majestuós temple de Sant Andreu, en llegir als documents les referències a l’acte de col·locació de la primera pedra del temple, o a les processons per al trasllat del Santíssim a l’edifici acabat d’inaugurar, no dubtà a identificar les danses que s’hi mencionaven amb aquelles altres que reconeixia encara en les celebracions patronals del 1923. És la flexibilitat inherent i pragmàtica dels mecanismes identitaris.

No sense una certa dosi de romanticisme, per a Peris Albentosa, la festa no era només un seguici de ritus externs repetitius sinó que cal entendre-la com un conjunt de rituals dotats d’un potent sentit col·lectiu, que buscaven reforçar, amb l’excusa de rememorar un passat mític, la cohesió de la comunitat. Les festes creaven sentiments de solidaritat, segurament al voltant de la religiositat compartida i del veïnatge, i potser encara lluny de la visió contemporània que ens permet ja analitzar-la amb ulls de patrimoni col·lectiu i diferenciador davant l’alteritat homogènia.

Però també trobem altres relacions que ens permeten parlar del paper de la sociabilitat immanent a la festa popular, ja que aquests esdeveniments festius anuals promovien i albiraven vincles tan importants com l’emparellament dels joves o la promesa d’unes futures noces. En aquest sentit, en poemes i descripcions literàries de la festa no falten les referències a la funció social que exercia també la participació en els balls de la processó. Així mateix, l’escriptor Llorenç Millo, en un poema que escriví el 1948 sobre les festes de l’Alcúdia, es detingué en el privilegi que devia ser per a un jove alcudià formar part del ball de Dansadors en la següent estrofa: «Els dansadors tan famosos, per la seua antiga dansa, tan elegant, tan guerrera, tan simbòlica, tan clàssica. Al colp complicat del pal i al joc graciós de la planxa, mentre passen i repassen, braç en alt i altre a l’espatla, la sang rebull a les venes i el cor del qui els mira balla al ritme triomfal i alegre de tabalet i dolçaina. Ai! Qui fóra dansador de vint anys i amb nóvia guapa!».