Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

En les darreres dècades, en canvi, assistim complaguts a un procés dinamitzador que fomenta la recuperació de moltes tradicions i manifestacions culturals populars, com és el cas de les danses rituals i processionals. A casos paradigmàtics com els d’Algemesí, Elx, el Corpus de València o Morella, se’ls han unit darrerament a la Ribera els de l’Alcúdia, Alzira, Cullera, Carcaixent o Sueca, els quals han donat un important impuls a la seua festa amb la dignificació i rehabilitació de diferents actes, elements tradicionals i danses antigues que contribueixen a donar un major esplendor i potenciabilitat cultural i turística a un patrimoni cultural immaterial des de fa massa dècades oblidat.

Anunci de la roberia Insa de l’any 1928.

1.7. La tradició en les danses processionals

La cultura barroca desplegà mitjançant un artificiós retoricisme un munt d’al·legories i símbols escenificats a través de les Roques, les invencions, els carros triomfals i d’altres artefactes que es treien al carrer els dies de festa convertint aquest en l’efímer escenari del Gran Teatre del Món. Les danses processionals eren manifestacions rituals creades per a ser ballades en una processó o desfilada. Les seues arrels les podem trobar a les danses que es feien a les proclamacions, entrades reials, naixements, desposoris dels monarques així com a les diverses festes religioses tant patronals com de qualsevol altre tipus (centenaris, beatificacions, institucions de dogmes, etc.).

Potser en aquelles ciutats valencianes més destacades i, sobretot en aquelles que van tindre representació a les Corts, s’importaren per a les seues celebracions les cavalcades, processons i entrades triomfals que la ciutat de València oferia a les visites reials, les festes extraordinàries, canonitzacions, beatificacions i centenaris. Posteriorment, aquelles magnífiques celebracions serien copiades, en una escala menor, a les poblacions veïnes a l’hora de donar una major categoria i lluïment a les seues festivitats patronals.

En el cas de les grans ciutats, com ara València, Castelló, Xàtiva o Alzira, les danses rituals tenien una organització gremial. La difusió d’aquestes, per tant, es produí en un entorn gremial i possiblement els mateixos intèrprets foren membres del mateix gremi, tot i que poguera donar-se el cas que existiren colles de balladors contractades per a ballar en els diversos actes on concorregueren.

El ben cert, però, és que encara està pendent de realitzar un estudi complet sobre la història de les danses processionals al conjunt dels pobles valencians, en la qual es done resposta als seus orígens i a la presència que hagen pogut tindre al llarg dels segles XVIII i XIX, que foren els de major repercussió d’aquestes manifestacions folklòriques dins de l’àmbit de la festa valenciana, una tasca que per la seua extensió cronològica i geogràfica excedeix les pretensions d’aquest treball, tot obligant-nos ara a centrar-nos únicament en la comarca de la Ribera.

En les processons patronals de caràcter local la difusió d’aquestes podia deure’s a un mestre de ball, el qual no tan sols se cenyia a una dansa en concret sinó que en podia dur algunes més i, fins i tot, encarregar-se d’organitzar tot el seguici processional. Ell era qui treia les coreografies per a les diverses danses, inventades o preses d’un altre lloc. Val a dir que també els dolçainers i tabaleters actuaven sovint com a innovadors i coreògrafs, els quals, amb el seu caràcter itinerant tenien un alt coneixement quant a balls i músiques que perfectament podien incorporar a les processons d’aquells pobles on eren requerits, convertint-se, per tant, en una de les figures destacades com a coneixedors de les tradicions festives valencianes.

Al parer d’Atienza Peñarrocha, 40les funcions que assoleixen aquestes danses en els seguicis processionals en podrien ser tres: enaltiment religiós , és a dir, per fer més lluïda la processó; diversió , amb caràcter merament lúdic, i d’anivellament o representativitat social , en el qual el ball o bé els balladors pertanyen a un mateix estrat social, família o ofici, funció aquesta última més lligada a temps passats i que ja s’ha perdut en la societat actual. A aquestes tres funcions, el mateix autor n’afegeix dues més assolides a partir dels anys huitanta del segle XX: de representació local , és a dir, aquestes danses passen a formar part dels símbols locals, com en el cas concret d’Algemesí, i de representació cultural autòctona , desenvolupada arran del nou interés per la cultura popular i la recuperació de les tradicions que s’ha dut a terme tot coincidint amb l’etapa democràtica encetada llavors.

Giner Pereperes, en un article seu, recordava les paraules de Joan Fuster que, en els seus escrits sobre les tradicions autòctones, 41advertia que el folklore sempre ha estat un fet comarcal. Aquesta afirmació, tot i que correcta, necessita però una matisació, ja que el folklore no és un fet comarcal per sí mateix, sinó una manifestació cultural que els mateixos veïns d’una comarca han acabant comarcalitzant. El model processional seguit a la Ribera del Xúquer, per exemple, és també originari i propi d’altres pobles i comarques valencianes, com ara l’Horta, el que converteix el fet en una qüestió realment supracomarcal. On es troba, per tant, aquesta exclusivitat? Si analitzem les notícies, quasi sempre documentals, de les danses processionals que es donaven en cadascun dels pobles de la Ribera entre els segles XVIII i sobretot XIX, ens adonarem que, tot i que mantenen l’esquema bàsic difós i acceptat pel Corpus valencià, per les entrades reials i per les grans celebracions dutes a terme a les viles reials des de l’edat moderna, disten prou dels models que reconeixem en l’actualitat per a un ball de Vetes, un de Bastons o un ball de Locos . Tal és així que quan consultem les relacions decimonòniques de danses per a les diferents processons de la comarca, sovint ens resulta quasi impossible esbrinar a què es refereixen exactament, ja que ni tan sols el nom del ball ens ha arribat igual que el que hui hi assignem ni amb el mateix significat. El ben cert és que el ventall de dansetes i balls rituals de llavors ha estat molt més ric i variat del que hui creiem. Malauradament, el seu caràcter efímer ha fet que en molts casos aquestes no quallaren i d’aquestes, en el millor dels casos, no quede més que el nom.

Potser davant la inevitable pèrdua d’elements rituals en les processons a principi del segle XX amb la instauració de la República, la Guerra Civil i el posterior progressisme dels anys seixanta i setanta, només la supervivència del més adaptat quasi en sentit darwinià, ha assegurat el seu èxit. Concretament en el cas de les danses processionals i en la concepció general dels seguicis, Algemesí s’ha convertit clarament en un referent clau a l’hora de restaurar la imatge enyorada en les festes d’altres temps. La voluntària identitat comarcal dels anys huitanta, personalitzada en els escrits de Vicent Ventura, 42tal vegada haja contribuït a aquest fet i amb això, la màxima fusteriana de considerar el folklore com un ens comarcal, s’haja convertit en una mena de profecia d’autocompliment 43amb efectes plenament reals en els últims anys. I no és estrany que la fórmula seguida en la recuperació de danses i balls coneguts només a través del record dels més majors o per referències documentals llunyanes, haja estat, en la nostra comarca, el recurs a la variant algemesinenca o de la ciutat de València, segurament per haver-se conservat en millors condicions i per gaudir d’un major impacte mediàtic. El problema esdevé quan s’abandonen els models autòctons per tal d’adoptar la vistositat i estètica d’aquestes festes. Ens trobem llavors davant una evident pèrdua de patrimoni etnològic que en tot cas caldria evitar.