Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

Així mateix, desfilaven també un bon nombre de sants i santes del devocionari popular local, com ara sant Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena, Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la Dolorosa i la Samaritana.

Intercalats moltes vegades solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun carro de triomf, els volants que conduïen l’anda amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i, de manera destacada fins a les primeres dècades de segle XX, un bon nombre de danses rituals acompanyades pels botargues encarregats de demanar la voluntat, sovint vestits amb la mateixa roba que els dansants i altres vegades abillats a l’antiga o amb l’estrafolari vestit dels folls .

Aquestes danses tradicionals que, com avançàvem adés, podien eixir tant a la cavalcada com a la processó, compartien totes unes característiques comunes tant pel que fa a la indumentària com a les coreografies i músiques interpretades. A Insa es llogaven vestits per a danses guerreres com el ball de Pals i Planxes, també coneguts com ball de Bastons o dansa d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la romana tocada amb un casc emplomat–; el ball de Guerrers o la dansa d’Espases, característic per utilitzar aquesta arma en les seues evolucions; el ball de Porrots o d’ Alcides , de caràcter marcial i amb una plasticitat molt peculiar, i el solemne ball de Tornejants, els quals es distingien per enlairar destrament les seues varetes. També s’hi adquirien els grotescos vestits de baieta per a les comparses de folls i moixigangues, dues denominacions que en alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no era sempre així, ja que els vestits de Locos també podien funcionar com a botargues o com als Pegadors de la Degolla que iniciaven la comitiva espantant els assistents i obrint pas al seguici.

La indumentària d’aquestes comparses citades com a moixigangues o folls en la documentació d’Insa solia estar composta majoritàriament per bruses o jaquetes estrafolàries i pantalons de tela basta i forta de dos o més colors i disposició a ratlles o quadres –el que normalment s’identifica com a vestits de botargues–, semblant al dels vestits arlequinats dels folls, amb els dos colors ordinaris de blau i groc i que tan presents estaven a les festes valencianes setcentistes i huitcentistes. 33

Aquestes foren les robes que adquirí a mitjan del segle XIX el rober Miguel Insa als anteriors robers, als quals els comprà part del negoci, tal com figurava en l’inventari del traspàs de Salvadora Cucarella a Miguel Insa i on es detallaven diverses jaquetes i pantalons de la Moixiganga: « 31 chaqueta algodón a cuadritos./ 31 pantalón./ 28 chaqueta bayeta verde y encarnada, una de estas con capuchas, las demás con gorros, 6 de estos más flojos./ 26 pantalones de id. 6 de estos más flojos./ 2 arlequines a cuadros con cascabeles, uno de paño y otro de tela claro./ 1 traje niño para el final de la mojiganga, trusa de bayeta, encarnada y amarilla, ropilla de montera ».

Per la seua banda, de l’inventari de robes i efectes que Insa comprà al rober Gimeno el 1872 hi trobem la relació següent: « 26 trajes de bayeta de dos colores verde y encarnado, pantalones, chaquetas, capuchas./ 7 trajes arlequín a cuadros, pantalón y chaqueta./ 10 trajes de loco, túnicas y gorro bueno, bolas hojalata ».

La roba llogada als pobles estaria subjecta, clar està, a la disponibilitat d’exemplars en la roberia per tal de satisfer les necessitats d’un nombre variable d’integrants i de diferents edats, a més, en cada comparsa. És per això que, tal vegada, en els casos en què els components de les moixigangues o locos eren xiquets, als quals no els vindria bona la roba de baieta disponible per a adults a la roberia, trobem en les llistes de lloguer l’especificació d’una roba distinta, de moret o negret, com si es tractara de danses diferents, fet que podria moure, no debades, a la confusió a l’hora d’estudiar l’origen i evolució del ball.

Tanmateix, als arxius d’Insa es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses com el ball de Mariners, el ball de Grecs –de vegades al·lusiva a balls de bastons–, la dansa del Jardí –referida a la dansa dels Arquets– o les danses de Turcs o de Moros, d’interpretació variable en segons quins llocs. En aquest punt convé matisar que la nomenclatura anotada als registres de lloguer fa referència als noms pels quals es coneixia a la roberia tal indumentària, independentment del ball per al qual s’utilitzava finalment en cada processó. Només en alguns casos s’expliciten ambdues informacions i açò permet extraure hipòtesis coherents sobre la identificació de les danses citades als diferents pobles.

Altres danses ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han arribat amb el mateix nom als nostres dies gràcies a la seua popularitat i arrelament a moltes contrades del territori, com ara el ball de Cintes o Vetes, el ball d’Arets o Arquets, la dansa de Pelegrines o el ball de la Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de cartró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos, Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans, Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així com altres danses molt més efímeres que es muntaven tan sols per a un any en concret i que demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capacitat de coordinació demostrada per alguns mestres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX s’encarregà de l’organització de les seues festes patronals, incorporant danses tan insòlites com la de la Paella, la dels Pallassos, Vells, Contrabandistes o Estudiants. La dansa de la Moma, en la qual es representa la victòria de la Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en alguna anotació, així com diferents danses de xiquets o xiquetes i danses de gremis, com les que es llogaven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX, sense especificar-ne el nom. Però les danses més nombroses abillades amb indumentària confeccionada a la Casa Insa eren, sense cap mena de dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals poden trobar-se en pràcticament la majoria de pobles que llogaven la roba de les seues festes en aquest establiment centenari.

I quines eren aquestes celebracions per a les quals Insa treballà de manera més regular des dels seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que integren el calendari festiu valencià. Si fem una breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per al gener se subministraven els abillaments per a la cavalcada de Reis de pobles com Benissanó, Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle de Belles Arts de València, també per a les festes de Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la indumentària valenciana per a les Falles gaudí d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el calendari la celebració de la Setmana Santa i es llogava roba tan per a alguns personatges que eixien a les processons com per als protagonistes de les dramatitzacions de la Passió que es feien en molts pobles. Tampoc no faltaven els abillaments per a les representacions dels Miracles de sant Vicent, que no només es feien a València sinó també a Algemesí, Almàssera, Meliana, Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se subministraven peces per a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les festes de la Santa Creu del Grau de València i de Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per descomptat, era la celebració del Corpus Christi, no tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa fins al 2012, sinó també a Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira, Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises, Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa, Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.