Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

En altres casos podem trobar la mateixa llista de lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys en tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cronologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent ens ve molt bé per a explicar el període en què Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno, havia de pagar amb el seu jornal les despeses del negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el 1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-1876 correspondria a Gimeno mentre que el de 1866-1883 podria ser el de les anotacions de Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aquests llibres, el qual apareix sense signar i amb cap altra referència que done llum sobre el redactor. Podria ser el quadern d’algun altre operari que treballara per a Gimeno primer i després per a Insa just en els anys en què es fa el traspàs?

Amb una sistematització no sempre rigorosa, però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec s’enllestia, segons ens contava Carmen Ferrés, en el moment de la petició de les peces, indicant-se en el registre la relació de tot allò que s’emportaven i el corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es comprovava l’estat i s’afegia als peus de la susdita nota la informació pertinent, el que explica que trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps verbals diferents: passat i futur.

Aquests encàrrecs podien ser rebuts per carta –a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer mitjançant el telèfon– o personalment a través dels dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de les companyies de teatre o els particulars. La roba es duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials de fusta –les dels anys vint encara es conserven– quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb aquestes viatjaven un o dos operaris que ajudaven a vestir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes festes, eren contractats sovint per a fer de geganters. En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostatjats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant positivament com negativament, donen compte alguns comentaris inserits a les llistes del lloguer. 23

Quan era la gent del poble la que acudia a Casa Insa per a replegar la roba contractada, ho feia normalment amb carro i haca. Aquest fet, recordava doña Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa pel rebombori i alegria que suposava per a aquella gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nombroses les ocasions en què l’encarregat de traslladar eixa roba era l’ordinari mateix, qui sovint triava sense massa criteri les peces que eixirien en aquelles processons i manifestacions festívoles.

Malauradament, algunes d’aquelles peces no es tornaven o ho feien en molt mal estat, fet que, com ja hem indicat abans, era motiu de comentaris per part del propietari de la roberia. Un de tants és el que trobem, per exemple, al Llibre de Processons dels anys 1918-1925, on després d’indicar-se la relació de vestits llogats per a les festes d’Alzira del 1921 s’afig el següent: « la ropa tardó á devolverla 8 días y mandé 2 telegramas y vino la ropa floreada, algunos trajes, y mojados de sudor otros, de modo que al año que viene si no va uno de casa no se alquila la ropa ». 24També resulta esclaridor el que diu sobre allò ocorregut als vestits i la necessitat de cobrar-los per endavant, advertides les dificultats per cobrar a posteriori, tal com li va passar en Albalat el 1879: « 30 trages de Mojiganga y del Niño y 2 Botargas, después de ajustados los 30 trages á 4 r. y los 2 Botargas y del Niño y no pagarlo, aún me quitaron 10 reales, pues cuando se los quitan no aprovechan de sucios y hechos a pedazos. Además, se necesita hacerlos pagar delante, porque luego no quieren pagar, y no hubiésemos cobrado si el Alcalde no les hubiera amenazado ». 25

Tanmateix, les dificultats de l’encarregat de la Casa que anava a les poblacions a vestir les comparses no eren menors, i en són nombroses les situacions viscudes per aquests herois que de vegades havien de treballar en un terreny diguem-ne hostil, tal com li va ocórrer a un treballador d’Insa a les festes del Crist de Polinyà un 6 d’agost de 1881: « Se llevaron la ropa la víspera y cuando llegó el hombre que fue a vestir el día de la fiesta habían quitado los cerrojos de los cajones y habían sacado toda la ropa y se habían servido de ello. En el ajuste de un día se sirvieron dos ». 26

La cura dels vestits era fonamental en un negoci com aquest, i el seu deteriorament o la seua pèrdua suposava un maldecap afegit, com queda constatat en aquesta anotació relativa a les festes a la Mare de Déu de Sales de Sueca, el 8 de setembre de 1867: « Se olvidaron las caretas de los Torneantes y me costaron 27 reales. Los Caballetes me los estropearon muchísimo ». 27Traslladar aquelles quantitats de roba des de València fins a les poblacions veïnes a final del segle XIX era realment un exercici de logística que havia d’estar perfectament calculat per tal d’evitar pèrdues econòmiques innecessàries. Algunes d’aquestes previsions han quedat enregistrades als llibres de lloguer, permetent fer-nos una idea de com era el treball diari a la roberia. Dels preparatius d’una festa, resulta il·lustrativa aquesta anotació per a les festes de Sueca del 1876: « De la conducción cargué 240 r. y me costó 200 r., y me propuso el carretero que el año que viene lo cargará con un carro y me costaría unos 6 o 7 duros, y es cosa que puede ser poniéndole una poca de sorra 28 al carro y si el camino está pesado 2 animales. Se necesita que el carro de la ropa llegue lo más tarde al anochecer para descargar en casa de la Vila, pues más tarde se dispara un castillo y hay que esperar al otro día, y hace falta para la repartición de los bailes que los quieren a punto de día. Le alquilé 1 traje de Santa al secretario y no se lo conté, otro a Félix, el que me ayuda en carnaval y tampoco se lo conté ». 29

Consideracions d’aquest tipus demostren que es tractava d’un negoci difícil, que havia de saber fer front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a més resquitx econòmic. Encara que sempre tenien preferència els lloguers per a representacions teatrals de grans companyies, tot deixant els exemplars de menor qualitat per a lloguers de roba per a processons als pobles, sabedors com eren del que suposava treballar amb una roba confeccionada generalment amb molta qualitat, que havia de ser usada per un gran públic no sempre conscienciat en tindre cura del seu manteniment, la Casa Insa degué aprendre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i desperfectes a què s’exposaven les seues robes.

La dansa dels Cabuts assajant al pati de la Casa Insa, cap a 1920.

Potser el model marcat per Gimeno a la seua roberia exercí el magisteri en l’administració del lloguer per a Insa. Així quedava palés en les seues Notas indispensables para el que administre el vestuario y, separándose de ellas, no tiene más remedio que hacer un mal papel en sociedad, es decir, quebrar o sentarse en el medio que llaman en mi tierra , d’on extraiem les següents recomanacions, en aquest cas per a la roba de teatre, però que es poden aplicar a la resta del negoci:

El principal vestuario mío es para teatros, pero hoy día 10 enero 1859 me encuentro sin escritura, como el primer día que entró mi padre QEPD a servir de trajes el Teatro Principal, y mi opinión ha sido y será que por ningún concepto se firme escritura alguna con obligaciones de servir en trajes la escena por no estar sujetos a la voluntad de los directores, que el día que se tiene una cuestión con ellos concluyen con los efectos de uno y la vida que es lo más amable .