Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

Un negoci, Insa, que va saber perviure al llarg de més d’un segle gràcies a la versatilitat dels seus propietaris, hàbils i incansables treballadors que van entendre, en cada moment, quines eren les necessitats que calia anar cobrint, amb una concepció tenaç, humil i ferma de la feina de rober, i que a través dels seus llibres de lloguer ens ajuda a desxifrar el significat i l’evolució de les festes des de 1850 fins a l’actualitat.

Doña Carmen Insa llegava el 2009 el fons Insa al Museu d’Etnologia de la Diputació de València i li fou concedida el 2011 la Medalla al Mèrit Cultural per aquesta donació que passava així a ser patrimoni de tots els valencians, amb més de 2000 peces de roba que donaven compte de l’esplendor de la festa valenciana i el teatre en els dos darrers segles. 15

Carmen Ferrés García, última regent de la roberia Insa. Foto: J. Monzó, 1995.

1.3. L’ofici de rober

La Real Academia Española de la Lengua defineix el terme roberia amb les següents accepcions: «Ofici de rober/ Establiment on es ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guardar la roba i tindre’n cura». De totes, només la primera pot relacionar-se amb la tasca desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis semblants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet de confeccionar roba per a representacions i llogar-la en ocasions especials. De la segona accepció, tenim constància que a València era coneguda la roberia de les Malaenes a la Baixada de Sant Francesc, la qual s’anunciava encara el 1893 com a « Ropas usadas, junto al Convento de las Magdalenas » i que no gaudia de massa bona premsa. De fet el seu nom, les Malaenes , va passar despectivament a la parla popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit. Però potser es tractava d’especialitzacions prou tardanes, ja que el gremi de robers de València, en les seues ordenances del 1732 s’atribuïa des del segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la confecció de peces com camises, corbatins, bates, etc., tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sastres, tal com es declara en una Reial Sentència del 1652. 16

Les quatre Matrones o dones fortes de l’Antic Testament a la processó del Corpus de València. 1944.

Evidentment, a mesura que surten noves necessitats en la societat valenciana els gremis existents hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII comencen a proliferar les celebracions per naixements, proclamacions, coronacions o visites dels monarques, així com canonitzacions i rogatives diverses a l’espectacle festiu de la València barroca. I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes per a l’organització dels nombrosos seguicis que esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó del primer centenari de la construcció de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de robers, un dels més antics de la ciutat, presentava un « Gran Turco y representaciones de cuatro de los continentes » i, a la processó del 1662 que relatava Valda, presentava un carro finament decorat protagonitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perseguida per la bèstia. Davant del carro figurava una dansa composta per « verdaderos Gitanos, y Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y mudanças, dio al concurso mucho entretenimiento ».

Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest gremi, com és lògic en una trajectòria semblant, passaria per una àmplia diversificació al llarg del temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a significar un tipus de negoci ben concret dedicat al lloguer de roba de processons, màscares o teatre, no sempre inclusivament 17. De fet, Insa fou un dels pocs establiments que abastava tots aquests vessants, i molts més que aniria assolint amb els anys, com per exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els ornaments o les disfresses. 18

A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa podem constatar també el funcionament de roberies anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de Salvadora Cucarella, ambdues de mitjan del segle XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comentava haver-se format com a rober amb son pare, 19fet que pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les primeres dècades de segle. El seu negoci degué ser important en el seu moment, ja que en la dècada de 1870, alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa, als diaris encara s’anomena la roberia de la Vídua de Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de Bautista Gimeno (¿? – 1859) i mare de Juan María Gimeno, ja que aquest encara apareix signant el traspàs del negoci a Miguel Insa el 1876–, i el mateix Insa l’anomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872 per a la processó de Carcaixent, on especifica que aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave Maria amb roba de moros, però que la que ell els estava servint llavors –açò és roba a l’antiga i d’Itàlia– també els agradava.

Juntament amb aquestes dues roberies, en els mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la d’una tal Montora, que el 1872 li proporciona a Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX encara llogava Gegants per al Corpus i servia roba per a teatre i processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.

Aquesta darrera roberia era prou més menuda que Insa i tan sols va romandre oberta fins a la Guerra Civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava doña Carmen, el seu propietari acudia a la plaça acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo –que després seria també joier– per si es descosia algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els ornaments per al negoci. No van treballar mai la roba de teatre i quant a la indumentària per a processons, tot i que en algunes ocasions van col·laborar colze a colze amb Insa, sabem que servien principalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la relació de comptes de les despeses originades per la processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906 figura la casa Isla com a subministradora dels abillaments. 20

Altres robers d’aquell moment dels qui tenia notícia doña Carmen eren Salvador Peris, ubicat al carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro, els quals també havien treballat des de 1870 roba de teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa. Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober, ja del segle XX, qui també treballava processons –però no teatre– i que després de guerra aspirà a quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retrocedim en el temps fins al principi del segle XIX, per exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la Casa Insa, trobarem altres referències que documenten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el 1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef Balija de València pel lloguer de les robes per a la processó. 21

En tots aquests casos, es tracta de tallers que confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la mantenien i reformaven quan es feia malbé. Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les tasques d’atenció al públic i també en les d’elaboració de la roba. El treball de costura a Insa, recordava doña Carmen, es feia generalment en estiu perquè hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui, havent aprés a cosir al taller d’una costurera francesa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dissenyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les teles que després serien confeccionades al saló principal, a la claror del sol davant els enormes finestrals que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas en les últimes hores del dia.