Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal 3a la conjuntura social dels primers anys de la transició democràtica, que surt la necessitat –també política– de construir una identitat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim a una explosió editorial de títols relacionats amb les festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle XX alguns erudits havien fet un pas endavant en la consideració del folklore com un ens patrimonial des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri, Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys quaranta i cinquanta Francisco Almela y Vives, no fou fins als anys huitanta i noranta que el folklore prengué carta de naturalesa com a patrimoni etnològic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regionalisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres temps. Amb publicacions com La processó valenciana del Corpus , on Manuel Sanchis Guarner 4analitzava les làmines de Bernat Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la Comunitat Valenciana , 5 La música popular en la tradició valenciana 6o el volum dedicat a la cultura popular dins de la col·lecció Història de la Ribera , 7en l’àmbit més netament comarcal, fins a publicacions molt més concretes en el terreny de la historiografia de l’art, com el Barroco efímero en Valencia 8o La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802) , 9per no citar el copiosíssim volum de títols publicats localment a les diverses poblacions del País Valencià relatius a les processons, la música, les danses, la indumentària o l’origen de les llegendes i mites fundacionals que acompanyen les seues imatges patronals o els municipis en qüestió, es fixen per escrit uns coneixements que, fins al moment semblaven no meréixer encara la dignitat del paper i que restaven només callats en el record o en les possibilitats de la memòria oral.

No obstant això, podem dir que, fent un succint estat de la qüestió, trobem dos vessants clarament diferenciats en els estudis que d’alguna manera s’acosten al fenomen festiu:

D’una banda estan aquells que des de la historiografia analitzen les festes com a expressió dramàtica, o com aglutinant representatiu de les capes altes de la societat del Barroc, amb el corresponent deteniment en la presència gremial, ciutadana o eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes purament històrics i artístics d’aquestes manifestacions, mentre aquells elements pròpiament efímers –en tant que subs-crits a la immediatesa de l’instant– com les danses o els personatges bíblics que componen els seguicis queden relegats a un segon plànol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la genèrica referència de danzas o dancetas . Tant el magnífic estudi que Pilar Pedraza dedicà a l’arquitectura efímera de la València barroca, com els dos volums que Henri Mérimée 10consagrà a l’anàlisi de l’art dramàtic a València, malgrat perfilar perfectament el panorama festiu i representatiu del Barroc, no entren en la descripció detallada de cadascun dels elements que configuren aquestes manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpretatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes, diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les processons valencianes es mantenen intactes, quins han desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho han fet.

D’una altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticisme d’aquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. L’argument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de l’antropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat d’evocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa d’allò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments d’arrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses d’arquets.

Si, com pensem, el folklorisme, 11amb la resta de recuperacions, són construccions fetes al present amb una forta càrrega ideològica que condiciona tant els records com els oblits sobre els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no els hi podem adjudicar un únic significat, ja que, cada època, cada circumstància per on han passat, els ha aportat matisos o bé els ha alterat per complet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic d’integrar en les celebracions religioses manifestacions coreogràfiques o musicals de caràcter més aviat bròfec i carnestolenc com les comparses de folls o les moixigangues.

El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estricto –entés com a voluntat d’un col·lectiu de representar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorregut per etapes de major i menor èmfasi en les poblacions que l’acullen, però sempre –i combregant amb allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació du parella una ideologia– ha sabut motlurar-se segons el sol que més escalfava, des de la visió pietosa, conservadora i monàrquica que, consegüentment comportaria el voluntari desmembrament en temps de la República, a la visió regionalista integradora dins de l’ideari del règim franquista amb Secció Femenina, per passar a una altra visió, no menys alimentada políticament, com és la de les llibertats democràtiques i la reivindicació d’una identitat independent i autònoma del conjunt de l’estat que es fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi darwinià, que es manté fins al moment, amb diferents vessants i matisos, volent donar resposta a la recerca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’espectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectòria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle agrari, per exemple, ens resulta insuficient.

En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la relativa modernitat de les festes actuals.

L’estandardització dels seguicis processionals en la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a través dels documents proporcionats pels fons de la roberia Insa de València, transmissora i regidora també durant bona part de la seua història del model per antonomàsia de la indumentària festiva tradicional.

Aquest període de màxim apogeu, que podem situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols des del punt de vista qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes al segle XVII constitueixen un gènere literari autònom justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó també quantitatiu i definidor de moltes manifestacions folklòriques valencianes. En aquest aspecte, hem de tindre en compte que és precisament en aquest marc cronològic que es produeix la definitiva sistematització d’uns seguicis processionals, en principi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà la declaració del dogma de la Immaculada Concepció el 1854.