Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

14. La Pobla Llarga

14.1. Sant Calixt, patró de la Pobla Llarga

15. Polinyà

15.1. El Santíssim Crist de la Sang

16. Riola

16.1. Notes per a una moixiganga

17. Sollana

17.1. De pals i planxes i altres danses processionals

18. Sueca

18.1. La festa a la Mare de Déu de Sales

18.2. Les danses rituals a Sueca

18.3. Cronologia de la festa a la Mare de Déu de Sales

18.4. La festa del Corpus a Sueca, els Sants de la Pedra i el Crist de l’Hospitalet

19. Torís

19.1. Tradicions de fa un segle

Abreviatures

Bibliografia

La Universitat en el territori

La Universitat de València ha desenvolupat en els últims anys una estratègia territorial que persegueix afermar les relacions amb el seu entorn. Eixa estratègia pretén l’aproximació de la nostra institució acadèmica universitària a la societat civil valenciana, mitjançant accions de diversa naturalesa. D’aquesta manera s’han impulsat exposicions que han tractat espais referents de la Comunitat Valenciana, o s’han organitzat accions formatives, mitjançant conferències i seminaris. De la mateixa manera s’han realitzat col·laboracions dirigides a l’edició de treballs de recerca que tracten temes estretament relacionats amb el territori valencià. Es tracta d’obres amb una marcada implantació territorial. És el cas de l’obra d’Enric Olivares i Oreto Trescolí, titulada “Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa. La Ribera del Xúquer”.

L’obra se centra en el paper de les roberies, i en concret de la Casa Insa de València, que durant els dos darrers segles ha sigut sinònim d’indumentària valenciana i les celebracions institucionals i ha vestit a les protagonistes de les exaltacions de les Falleres Majors i infantils, ha sigut responsable de l’ornamentació en la Fira de Juliol i d’engalanar la Llotja, l’Ajuntament o el Palau de la Generalitat... Casa Insa també va realitzar indumentàries per a teatre, sarsueles i en la postguerra va ser requerida en els estudis CEA de Madrid per a diverses pel·lícules.

L’estudi revisa poble a poble les festivitats i processons de la Ribera del Xúquer, la comarca que va capitalitzar durant els segles XIX i XX el fenomen festiu valencià. Des d’Alzira a Sueca, passant per Algemesí, l’Alcúdia, Carcaixent, Cullera o Polinyà, entre d’altres, els autors han repassat tots els arxius de Casa Insa per a concloure aquest acurat treball. Però aquesta obra naix amb vocació de futur ja que pretén repetir aquesta anàlisi a altres comarques valencianes com l’Horta, València ciutat, Camp de Túria i Camp de Morvedre, la Costera i la Canal de Navarrés, la Safor i la Vall d’Albaida i els comarques d’interior.

La Universitat de València, mitjançant l’acció del Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat, es congratula per la present edició. Una obra que arreplega aspectes de la cultura i identitat valenciana i fomenta la presa de consciència per part de la societat sobre la labor realitzada per la Universitat en l’àmbit local.

Maria Vicenta Mestre Escrivá Rectora de la Universitat de València

Jorge Hermosilla Pla Vicerector de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València

Desvetllant el patrimoni cultural: la memòria perdurable

Ibant obscuri sola sub norte per umbras (Borges, El Hacedor , 1960)

Parlar de patrimoni cultural i memòria pot semblar un binomi per se indissoluble, alguna cosa a la qual estem acostumats des de la nostra quotidianitat. No obstant açò, malgrat aquesta aparent aprehensió d’una veritat ineluctable, la realitat és que treballs com el realitzat per Oreto Trescolí i Enric Olivares demostren que gran part del camí queda per traçar. Enfrontar-nos al procés d’escriptura i conformació del patrimoni cultural des de la perspectiva de la història de l’art suposa, en ocasions, partir d’un mateix punt d’inici: l’espai no construït que es va edificant amb els traçats de tinta que donen forma a l’estructura de l’arquitectura del coneixement. En altres ocasions, aquest procés constructiu no parteix de l’omissió o de la inexistència de vímets previs que, immanents, ressonen en el laberint de la nostra ment, sinó que requereixen noves i necessàries formes d’acostar-se a l’objecte d’estudi, oferir noves mirades, traçar nous i necessaris interrogants o aprofundir en conceptes abans amb prou faenes insinuats. Amb açò, les sendes es tracen, comencen a dibuixar-se i les senderes són recorregudes per primera vegada.

La recerca sobre el patrimoni cultural trenca un silenci sovint mitigat. La veu callada, el ressò llunyà i la memòria conservada retrunyeixen amb la finalitat de despertar-se i donar forma al fil que desfà el cabdell del record, de l’anhel de preservar i conservar els elements que conformen la nostra essència cultural i que són mostra de la riquesa patrimonial dels nostres costums i tradicions. Centrar-se en l’estudi d’una col·lecció com la de la Casa Insa suposa explicar no una història, sinó una multiplicitat d’històries, plurals i polièdriques que es teixeixen entre si conformant la memòria dels nostres records i d’un llegat que ens pertany i sobre el qual tenim l’obligació de preservar per a ser no sols llegat, sinó comprés, a les generacions futures. Una herència cultural que conjumina una àmplia riquesa de béns culturals que basculen del tangible a l’intangible, del material a l’immaterial; que és indumentària, ofici, memòria familiar, festa, territori, danses i creences.

En l’epíleg d’ El hacedor (1969), Borges descriu el procés metafòric de l’intent per comprendre’ns a nosaltres mateixos. Ens descobreix un home que, sense haver-se demorat en els gaudis de la memòria, realitzava, ara, l’esforç de retenir les impressions « que resbalaban por él, momentáneas y vividas »: des del vermelló del terrissaire, la volta carregada d’estels, la regularitat del marbre, la proximitat del mar, les ciutats dels homes, les seues històries. En aquesta tasca de dibuixar el seu món, l’home es descobreix a si mateix, aconsegueix descendir del laberint de la seua memòria, interminable, i amb açò « sacar de aquel vértigo el recuerdo perdido que relució como una moneda bajo la lluvia, acaso porque nunca lo había mirado en un sueño ».

Aquesta memòria viscuda, és sovint un procés de recuperació de records i d’històries viscudes en l’emoció palpitant. Una emoció que ens mostra un patrimoni que ens connecta amb el nostre passat, però que roman viu i ens configura en el present. En aquest concepte del patrimoni emocional hi ha una mica de memòria construïda, de dimensió plural d’allò percebut i assimilat, en definitiva, de la individualitat de la memòria basada en records. Sistematitzar, donar ordre a aquest conjunt que conforma el nostre patrimoni cultural és molt sovint una tasca complicada i difícil. La informació és diversa: visual, sonora, material, documental, i oferida en suports diversos que l’investigador ha de classificar i oferir al lector amb aparent senzillesa, fent fàcil la resolució de l’enigma. Enfrontar-se a la tasca de narrar, d’explicar les històries de la història ofereix l’arquitectura intel·lectual d’un laberint, del que s’ix gràcies al fil del cabdell desmadeixat. Aquest fil és el que els autors ens ofereixen a través d’una brillant i clara escriptura que s’ordena i teixeix en el territori i que construeix la realitat cultural del nostre país. Per a açò, el laberint dedàl·lic és desxifrat des d’una perspectiva elevada que permet percebre la configuració del recorregut i així donar a conéixer els testimoniatges d’una història viscuda i viva, que roman resistent al temps.