Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

1.2. Els orígens d’un negoci familiar

Fou precisament en començar aquest període, cap al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd d’Ontinyent, fou enviat pels seus pares a treballar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14. Allí Micalet –com l’anomenaven els seus coneguts– treballava com a ajudant fins que el 1866 el propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne l’adquisició, va estar amortitzant les despeses amb el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 trobem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar les processons –un que duria encara l’antic propietari i un altre que controlaria Insa, entenem que per a comptabilitzar millor el seu treball i poder pagar el que li restava del traspàs–. Així fins que, el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens contava la seua besnéta, el negoci quedava definitivament en mans del nou regent.

Miguel Insa Pareja, fundador de la roberia Insa.

Miguel Insa Pastor.

Juan Ferrés Insa.

Començava d’aquesta manera la història d’un negoci familiar dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran solera a València. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada a l’establiment de Gimeno fins al 1889, en què es traslladaria al seu definitiu domicili, la vella casona del segle XVI, llavors un immoble –que havia estat abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i els fills de J. Vicente Tello, amb els quals signarien el contracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre núm. 62, encara es conserva, amb data del 16 d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a 406’25 pessetes.

Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona, Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa –àvia de Carmen Ferrés– i Miguel. Aquest últim fou qui continuà el negoci fins que morí el 1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i ordenat en la feina, contava la neboda que recorria tot València si feia falta per recuperar unes calces que no li havien tornat. També el recordava com un home humil, però molt treballador i jovial, i un bon amant del teatre, passió que l’acompanyaria al llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills, el negoci hagué de passar als seus nebots, però només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el projecte.

Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del taller des de la roba de processons –encara en auge durant el primer terç del segle XX– fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i la postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sorprendre a Cullera, 12preparant la indumentària de la processó i la cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver d’improvisar amb el material del qual disposava –es conserva la llista de roba llogada d’aquell any– unes representacions acords amb la ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.

Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins al 2009 la seua filla Carmen Ferrés García, fent-se càrrec del taller de costura ja després de guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda de la seua germana, i posteriorment dels seus nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda, l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus vestits. Amb obres com Don Gil de Alcalá , Luisa Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el negoci familiar en els anys trenta. En aquell moment la feina era complicada, ja que eren l’única roberia que quedava a València i totes les companyies s’adreçaven a ells. Es duien a terme representacions de sarsuela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal –on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestuari per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales – i a l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó també a molts pobles de la contrada. En una mateixa setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o tres o quatre Gavilanes , pel que era necessari confeccionar per duplicat i, fins i tot, per triplicat un mateix vestuari, fet que complicava i molt dur un inventari de roba cada volta més complex. En els anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a València. La Casa Insa servia a les companyies de Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique Rambal. 13També es feia cinema, i la Casa Insa treballà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El Huésped del Sevillano , Pequeñeces , La Gitanilla o La última falla .

En minvar en les dècades següents les representacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren cap a les disfresses i el vestit tradicional de valenciana, on doña Carmen es va donar a conéixer com una gran indumentarista, tot i que el seu caràcter extremadament humil feia que sempre rebutgés tal consideració. De les seues mans han eixit destacats vestits de valenciana tant per a importants membres de l’aristocràcia 14com per a gent menys coneguda i, des de 1949 fins als anys setanta, els de les Falleres Majors de València. És precisament en les dècades dels seixanta i setanta que assoleix un important prestigi –segons recordava, solia fer uns cent vestits per temporada– i així fins al 1993 en què féu el seu últim vestit per a la Fallera Major de la ciutat. Aquesta dedicació ha estat la seua gran passió, més que la indumentària per a les festes o per al teatre, fins al punt que un dia son pare li digué, no sense certa ironia: «Em fastidies amb les llauraoretes», ja que li dedicava molt més temps a la confecció de vestits de valenciana que als ornaments i abillaments teatrals i festius que havien estat fins al moment l’especialitat del negoci familiar.

El 1996 Carmen Ferrés es jubilava i, tot i continuar al capdavant de la Casa, el negoci quedà en mans dels seus nebots, centrant-se ara en el lloguer d’elements d’ornament per a actes protocol·laris i oficials –línia de treball ja encetada per Juan Ferrés el 1937, en què el govern de la República es traslladà a València i se li encomanà la decoració de la Llotja amb cortines i tapissos–, disfresses, proveïdes per Madive, de Barcelona, i ja no elaborades a la Casa, i indumentària festiva per a importants celebracions com ara el Corpus de València o els Miracles de sant Vicent –sent aquestes peces encara les antigues originals de la Casa–.