Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

És veritat que en molts dels nostres pobles la presència de danses i personatges bíblics en les processons només ha revifat en les últimes dècades, i moltes voltes, a partir del no-res. La simple referència de la participació d’aquests elements en la festa en segles passats ha estat suficient revulsiu per intentar, amb els mitjans disponibles, recuperar aquella imatge ja perduda, i l’aplicació tipificada del model imperant ha estat una inevitable constant davant la impossibilitat de retrobar-se amb allò que ja s’ha perdut. Tant se val, i de la mateixa manera que ocorre amb la llengua, amb l’art, o amb qualsevol de les manifestacions humanes, sembla que la sensació de continuïtat, tan necessària per a la construcció d’identitats, és flexible i no repara en aquestes minúcies que són els canvis formals, de significat, o fins i tot la desaparició d’aquests elements en les festes durant llargs períodes de temps.

En la majoria dels casos estudiats, la presència de les danses en les festes patronals presenta una història intermitent i, en altres, fins i tot, breu, on l’arrelament a la població va resultar escàs fins al punt de no tornar a repetir-se l’experiència. Respecte al caràcter intermitent d’aquestes manifestacions festives, cal recordar que en moltes ocasions els balls, o les noves coreografies, es muntaven per a un any en concret, i si tenien èxit continuaven; en canvi, en altres ocasions no eixien per la manca d’un mestre o de suficients balladors i el ball es perdia. El mateix ocorria amb les músiques, les quals podien tindre una gran difusió i ser reutilitzades en altres balls, i amb la roba, la qual tampoc era fixa, sinó que podia ser utilitzada per a una dansa diferent de qualsevol altre poble, segons el material de la roberia, o a l’inrevés, una mateixa dansa podia utilitzar al llarg dels anys indumentàries distintes. També val a dir que en aquest context hi havia un gust pel canvi i la novetat, desapareixent-ne unes i incorporant-se’n altres, tot i que sempre dins d’uns patrons ja establerts des d’antuvi. En definitiva, una història fràgil i efímera però que en casos concrets també ha sabut adaptar-se als nous gustos, modes, influències socials, culturals i polítiques de cada època.

Com diria Martí i Pérez, 44quan analitzem l’evolució històrica del folklore, ens adonem que allò vertaderament tradicional és el canvi, això sí, sota una declarada voluntat d’immobilisme que s’afanya a reconéixer-se en aquells rituals i tradicions considerades ancestrals, per damunt dels canvis que inevitablement el temps depara. A més a més, cal pensar que no sempre la novetat s’ha vist amb mals ulls. 45Així mateix, veiem en aquestes danses una certa evolució, han canviat els balls, la música i, fins i tot, la indumentària, hi ha hagut moments de crisi i revifament 46i, últimament, un període de replantejament i potenciació que no deixa, però, de ser una evolució més, una adaptació als gustos i voluntats col·lectives actuals, ja que, en paraules de Hobsbawm, 47tota recuperació té un important component inventiu.

Les danses naixen, creixen i desapareixen. Però, per què desapareixen les danses? Segons les teories d’Antonio Atienza Peñarrocha, 48quan una danseta, o un conjunt d’aquestes, deixa de complir les funcions anteriorment esmentades, ja siguen socials, religioses o culturals, aquesta desapareix. També es pot donar el cas que siga el rebuig d’alguna institució municipal o religiosa, o de la societat mateixa, la que acabe amb els balls per considerar-los de ‘mal gust’, com ocorria a final del segle XIX i principi del segle XX. Casos més moderns potser tenen a veure amb l’interés per part de festers o confrares de no interrompre la processó o de no allargar-la en excés. Però també amb el fet de la mancança de balladors o el desinterés d’aquests en la continuïtat d’una tradició. No obstant això, també es poden donar altres casos totalment diferents, com ara que la tradició de les danses no haja desaparegut i l’organització haja estat assumida per les diferents associacions religioses, culturals o folklòriques, com en els casos coneguts d’Algemesí i l’Alcúdia; que la tradició s’haja interromput durant uns anys o, fins i tot, dècades, i que amb el temps haja estat represa per alguna associació religiosa, cultural o folklòrica, com en el casos de Sueca, Alzira, Carcaixent o Cullera; i per últim, que tot i no haver tradició anterior al poble, se n’hagen creat de noves tot agafant els models dels pobles veïns per tal de crear una ‘tradició’, tal com es pot veure en l’actualitat a les festes de Catadau o al Corpus d’Algemesí.

El cas de les prohibicions a la participació de les danses tradicionals en les processons patronals ve de molt antic. Ja al segle XVIII es publicaren prohibicions per a la celebració de manifestacions musicals o coreogràfiques en les processons, tot i que, com afirma Atienza Peñarrocha 49, aquestes interdiccions no eren noves, sinó que més aviat tenien ja rància tradició. Al segle XVIII la causa, o una de les causes, era el pensament il·lustrat. Al XIX, la intel·lectualitat progressista que considerava aquestes mostres de cultura popular com a signes de primitivisme, un pensament que arribà fins i tot a les primeries del segle XX. En aquest sentit, resulta interessant la crítica ferotge llançada per Blasco Ibáñez cap a aquestes manifestacions festives valencianes, en concret el Corpus de València i els Miracles de san Vicent, en les pàgines de la seua coneguda obra Arroz y Tartana : « La muchedumbre permanecía embobada ». 50

Tornant a les prohibicions, Atienza Peñarrocha citava com a exemple les promulgades a Sueca, estudiades en el seu temps per Andrés de Sales Ferri Chulio. Així, el 1801 ja hi hagué una temptativa de controlar l’eixida dels dansants, pretextant que desdeien el culte i la grandesa de la processó, tot incitant a la rialla. El 1863 hi hagué un altre intent en va, ara l’excusa era l’excés de despeses derivades de la festa i la necessitat de retallar-les. El 1913 hi hagué una altra temptativa sense èxit, tot i que finalment fou la proclamació de la II República la que les prohibí, no tornant a eixir amb posterioritat a l’establiment de la Dictadura sinó en comptades ocasions –1948 i anys 60– que no arribaren a quallar.

Targeta del negoci de Juan Ferrés Insa del anys seixanta.

1.8. Danses rituals de la Ribera localitzades als arxius d’Insa

La diferent nomenclatura o la varietat en l’ús d’una indumentària per a una mateixa dansa sembla que ha estat una tònica habitual en el cas d’aquest patrimoni immaterial. Així i tot, al llarg de les pàgines dedicades als lloguers de roba per part de la Casa Insa per a les processons de la Ribera hi podem trobar un bon nombre de danses rituals que ens permet conéixer com de ric era aquell patrimoni i la lamentable pèrdua produïda pel pas del temps.

Una de les danses més nostrades i que en les darreres dècades ha gaudit d’una inaudita revitalització és la de la Moixiganga, que a Algemesí de manera particular i, per influència d’aquesta, en alguns pobles de la contornada, ha rebut el nom de Muixeranga. En aquestes, un nombre indeterminat d’integrants alcen torres humanes, desenvolupen figures plàstiques que remeten a imatges profanes o religioses, i sovint obrin la marxa de la processó. En moltes, la torre es bastida després d’interpretar una dansa. Amb la mateixa intencionalitat i funcions podem citar les anomenades comparses de Locos o Folls tal com apareixen citades a l’Olleria i, ocasionalment, a Alzira, Carcaixent, Sueca i Riola. A l’Alcúdia, per la seua banda, es coneix amb el nom dels Negrets, com també han estat coneguts en algun moment a Alzira i Carcaixent. La seua indumentària solia estar composta per bruses o jaquetes i pantalons de tela basta i forta de dos colors o més i disposició a ratlles o quadres, el que normalment s’identifica com a vestits de botargues.