Oreto Trescolí Bordes - Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa

En el cas dels Locos , amb aquesta nomenclatura són citats a Alzira (1866-1904) « vestidos pobre y suciamente de botarga, y enmascarados, se permiten libertades y burlas, que suelen ser de mal gusto », 51o clowns , « comparsa de clowns divirtiendo al público con sus mogigangas » 52que obrien la marxa de la processó i apartaven al públic del carrer, i potser en algunes ocasions realitzaven espectacles pantomímics semblants als dels Pegadors de la Degolla. Com a Locos també els trobarem mencionats en alguna ocasió a Benifaió (1869-1878), Carcaixent (1872, 1900), l’Alcúdia (1874-1881), Cullera (1865, 1891), Castelló de la Ribera (1899), Manuel (1858), Polinyà (1874-1904) i Sueca (1866-1918).

Cas curiós és el dels anomenats Don Elásticos , figures pantomímiques procedents de l’espectacle de les moixigangues i precedents del que es coneix com a toreig còmic, molt conegut a principi de segle XX. No era una dansa pròpiament dita, sinó unes figures elàstiques i acrobàtiques que potser ballarien al so de la dolçaina i el tabal, la funció dels quals era moure el públic a la rialla. La seua inspiració estigué en el número de Don Elástico y su compañía , espectacle en què uns ninots de pal, portats per un individu, s’allargaven o es reduïen per a fer la lídia còmica. 53

La dels Tornejants és una dansa ritual valenciana que simula un enfrontament incruent en què els dansadors utilitzen una vareta fina de faig a manera d’arma que fan vibrar i enlairen amb coreografies de gran habilitat. Tot i que curiosament a Algemesí, on aquesta hi ha estat present en els darrers segles, mai no s’ha llogat la seua indumentària a Insa. A la històrica roberia hi trobem, en canvi, el lloguer d’aquesta roba per a les poblacions d’Alginet (1858, 1868), Alzira (1868), Almussafes (1880-1883), Benifaió (1857-1878), Carcaixent (1899), Cullera (1864, 1891), l’Alcúdia (1860-1900), Sollana (1939) i Sueca (1866-1918).

La dansa de Bastons, de Pals i Planxes, d’Indis o Dansadors, com se’ls coneix a l’Alcúdia, és una dansa guerrera formada per huit homes la qual pretén recrear una espècie de lluita. Els balladors realitzen una sèrie d’evolucions i creuaments al so de la música mentre colpegen de manera rítmica un bastó de fusta (d’uns seixanta cm) o una planxa metàl·lica, o ambdues coses. Els pobles riberencs que llogaren aquesta indumentària a la Casa Insa foren Albalat de la Ribera (1868-1885), Algemesí (1872-1967), Alberic (1872), Alginet (1868-1872), Alzira (1858-1892), Benifaió (1857-1875), Carcaixent (1872-1900), l’Alcúdia (1874-1920), Polinyà (1877-1880), Sollana (1939) i Sueca (1875-1918).

La dansa d’Espases, molt semblant a l’anterior, tot i que en comptes d’un pal utilitzen una espasa, i que a Cullera se la coneix com a dansa de Matxaquins, és una manifestació present al tradicional Ball de Torrent que a la Ribera es representà a pobles com Carcaixent (1872-1900) i Sueca (1866-1926).

La dansa de Porrots, també coneguda com dansa d’ Alcides , una dansa guerrera de caràcter pantomímic que simula una lluita amb una coreografia elaborada, procedent tanmateix del Ball de Torrent i encara present a la localitat de Silla i històricament a Picassent, es pot trobar a Benifaió (1856-1875) i Alginet (1880-1888).

El conegut com a ball de la Carxofa 54consisteix a trenar unes cintes que pengen d’un pal, coronat per una decoració que simula una carxofa, en altres llocs una magrana o simplement un pomell de flors. En alguns llocs aquesta decoració està formada a base de gallons, els quals poden obrir-se i tancar-se, deixant veure la imatge acollida a l’interior. Un xicot subjecta el pal, mentre que les balladores trenen i destrenen al seu voltant unes cintes de colors que tenen lligades a la mà en el seu extrem i que pengen de la part superior del pal. És una dansa que trobem al Corpus de València on es coneix precisament amb el nom de la Magrana i que ha estat molt present a la Ribera del Xúquer, on podem documentar el seu lloguer a Algemesí (1866-1908), Alginet (1892-1912), Alzira (1923-1924) i l’Alcúdia (1860-1922), on rep el nom de dansa de les Gitanetes. 55

Semblant a aquesta en l’acció de trenar i destrenar cintes mentre ballen, però sense necessitat d’utilitzar un pal és la coneguda dansa de Cintes o de Vetes, localitzada a la Casa Insa en poblacions com Sueca (1924-1926), Cullera (1914, 1931) i l’Alcúdia (1892).

La dansa dels Arquets, per la seua banda, es caracteritza perquè els dansadors porten un arquet adornat bé amb paperets de colors o amb flors i garlandes d’heura. Molt estesa en l’actualitat en un bon nombre de processons riberenques, a Casa Insa es poden trobar lloguers d’aquesta indumentària a Benifaió (1872-1875), Albalat (1879, 1883), Carcaixent (1872, 1879), Algemesí (1884-1892), Cullera (1864-1891), Sueca (1910, 1917) i Polinyà (1898).

També es prodigà de manera abundant tant a les celebracions patronals com del Corpus Christi la coneguda com dansa dels Cavallets, i que trobem citada als arxius de Casa Insa a poblacions com Albalat (1879), Cullera (1862-1893), Benifaió (1869-1870), Sueca (1866-1868) i Torís (1886).

Però potser una de les més conegudes i difoses per tota la nostra geografia és la dansa de Pastorets i Pastoretes. Aquesta danseta podia ser interpretada tant per xiquets i xiquetes, com sols per xiquets o xiquetes. Els intèrprets, generalment menuts, anaven abillats amb vestit de pastorets. A la Ribera es poden documentar a Alberic (1872), Albalat (1866-1883), Algemesí (1896-1908), Alginet (1868-1892), Almussafes (1880-1939), Carcaixent (1872), Cullera (1862-1968), l’Alcúdia (1860-1920), Manuel (1860-1861), Montroi (1889), Polinyà (1897-1904), Sollana (1939-1941) i Sueca (1866-1898).

Igual de nombroses foren les manifestacions de Nanos i Gegants a les cavalcades valencianes en general, i riberenques en particular, localitzant-se de manera extensa en pràcticament totes les poblacions que llogaven roba per a festes a Casa Insa.

Altres danses les robes de les quals han estat llogades per Insa a les poblacions riberenques, aquestes amb menor nombre i algunes pràcticament de manera tangencial, han estat la dansa de Vilatans i Vilatanes, caracteritzada pel fet de ser interpretades sovint amb l’acompanyament de postisses o sonalles: Carcaixent (1872), Alzira (1892), Castelló de la Ribera (1899), Sueca (1866-1868), Torís (1866), Alginet (1857-1858) i Alberic (1872); la dansa de Mariners: Alzira (1892, 1899), Carcaixent (1872), Castelló de la Ribera (1889, 1899), la Pobla Llarga (1915) i Polinyà (1897-1898); la dansa de Grecs, també de vegades citada com de Morets: a l’Alcúdia (1874-1957), Sueca (1898), Alginet (1858) i Carcaixent (1874); la dansa de Turcs o de Moros: a Algemesí (1866), Alginet (1858), Alzira (1863), Carlet (1880), Cullera (1891-1914) i Sueca (1894).

Finalment, podem mencionar algunes altres danses encara menys prodigades i que de manera puntual foren llogades, com la dansa de Pelegrines, a Carcaixent (1872) i Albalat (1866); danses de Xinesos, Aragonesos, Catalans, Volants, a l’Antiga, de Micos, de Vells o les Quatre Parts del Món, aquesta última localitzada a Carcaixent (1872-1882).

Hui per hui, la voluntat d’enllaçar-se amb aquells temps remots –abocats espontàniament a la vida tradicional– com a brollador directe de la història pròpia – ja massa diluïda en altres costums lúdics i rituals més privatius de la modernitat–, esdevé una màxima comuna en la consolidació d’aquelles senyes d’identitat local tan reclamades pels nostres pobles en un context que es construeix paradoxalment globalitzador.

Si per a créixer i estimar-se com a poble cal conservar la memòria del passat, i per a conservar aquesta cal conéixer-la, el nostre treball no deixa de ser un recorregut parcial per tot el que va suposar la brillantor més que centenària del nostre patrimoni cultural immaterial. En silenci resten encara, a l’espera de nous estudis esclaridors, l’origen de cadascun dels balls i altres elements de la festa, els seus anònims organitzadors, els membres de les comparses, els mestres dels balls, així com les mudances apreses i les variants musicals de les tocates de dolçaina, les imatges patronals que les acompanyaven, els records i les anècdotes, moltes d’aquestes de segur custodiades per la memòria oral col·lectiva, adormides en el desig de retornar a la curiositat i al coneixement. Tot a punt... perquè desperte.