Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

74. Fuster, La Decadència ..., op. cit ., p. 98.

75. Francesc Curet, El arte dramático en el resurgir de Cataluña , Barcelona [1917], p. 163; id ., Història del teatre català , Barcelona, 1967, p. 148.

76. Vegeu el capítol sobre les classes populars i la defensa de l’idioma dins l’estudi sobre «El sainet popular» de Xavier Fàbregas en l’ Aproximació a la història del teatre català modern , Barcelona, 1972, pp. 52-94.

77. Curet, Història del teatre ..., op. cit ., p. 149.

78. Sobre les apologies del segle XVIII, vegeu els capítols que hi dediquen Jordi Rubió ( Literatura catalana , dins Historia general de las literaturas hispánicas , dirigida per G. Díaz-Plaja, V, Barcelona, 1958, pp. 213-337), i Antoni Comas («L’interès per la llengua», dins Història de la literatura catalana , dirigida per Martí de Riquer, IV, Barcelona, 1972, pp. 164-209). Sobre el report de l’Assemblea de Catalunya, vegeu la nota 83.

79. Malgrat que és incomplet, l’inventari més ample publicat fins ara es troba a Antoni M. Alcover, «Pertret per una Bibliografia Filològica de la Llengua Catalana del temps més antic fins a 31 de desembre de 1914», Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana , VIII (1915), apèndix. Per a un període més recent, vegeu Antoni M. Badia i Margarit, Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes (1950-1975) , I: La llengua , Montserrat, 1976. Amadeu J. Soberanas només ha publicat parcialment el seu important estudi sobre La transcripció lexicogràfica catalana a través dels vocabularis impresos (segles XVI-XVIII ), en «Les edicions catalanes del diccionari de Nebrija», dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes/Basilea, 22-27 de març de 1976 , Montserrat, 1977, pp. 141-203. La llista d’obres analitzades per Joan Solà a Del català incorrecte al català correcte , Barcelona, 1977, pp. 11-18, és molt incompleta. Important, per a Mallorca, és el treball de Josep Massot i Muntaner, Els mallorquins i la llengua autòctona , Barcelona, 1972. Per al País Valencià, és útil encara la Bibliografía de la lengua valenciana , de Josep Ribelles Comín, vol. III, Madrid, 1939. Vegeu també la nota 69 del present treball. Per a Catalunya del Nord vegeu bibliografia a Carbonell, «La literatura catalana...», op. cit , p. 279, n. 36 [en aquest volum, p. 145].

80. Vilar, op. cit ., I, pp. 638 i ss. (trad. cat., II, pp. 573 i ss.).

81. Aquesta línia d’anàlisi és desenvolupada a Carbonell, «La literatura catalana...», op. cit . [Reproduït en aquest volum, pp. 173-191.]

82. La reivindicació lingüística en el camp polític es pot rastrejar a J. A. González Casanova, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938) , Barcelona, 1974.

83. Sobre el caràcter democràtic i popular de la reivindicació lingüística, és important el Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana de l’Assemblea de Catalunya (octubre 1973-gener 1974). Editat diverses vegades clandestinament (almenys quatre) es troba dins Per la llengua. La lluita pel català sota el franquisme , pròleg de Jordi Carbonell, Barcelona, col·lecció «La Magrana», en premsa. Vegeu també Josep Benet, op. cit ., pp. 27-57.

84. Vegeu els textos citats a la nota anterior.

85. Vegeu per exemple, J. Castellà-Gassol, Los papeles del «No al català» , Barcelona, 1975; també Per la llengua... , ja citat a n. 83.

86. Antoni M. Badia i Margarit, Ciència i passió dins la lingüística catalana moderna , Barcelona, 1976.

87. R. Menéndez Pidal, «Cataluña bilingüe», El Imperial , Madrid, 15 desembre 1902. Detalls sobre la campanya a Carbonell, pròleg a Per la llengua ... (en premsa). D’ací origina la teoria sobre l’iberoromanisme del català que s’ha arrossegat fins a ésser definitivament desmuntada per Germà Colón a El léxico catalán en la Romania , Madrid, 1976. [Ed. cat. El lèxic català dins la Romània , Universitat de València, 1993.]

88. Adolfo Suárez: «Pretendemos algo tan normal como que todos los españoles puedan expresarse en la lengua española que realmente hablan y todo ello con naturalidad, sin perjuicio de la lengua común que España eligió libremente y sin ninguna imposición y que es de hecho su unitario medio de expresión hace ya más de cuatro siglos» ( Nuevo Diario , 21 desembre 1976).

2

LA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA CATALANA

COM A EXPRESSIÓ D’UNA UNITAT CULTURAL

L’existència d’una llengua implica l’existència d’un àmbit cultural que l’usa com a vehicle. La unitat lingüística és un fet que té múltiples repercussions ideològiques: si, d’una banda, respon a una certa coherència interna, de l’altra no significa solament que ha estat escollida com a mitjà de comunicació a l’interior del seu àmbit, sinó que significa també que el grup humà que la comparteix té una de les característiques més distintives entre les que defineix en una nació. Car un fet és evident: la comunitat lingüística amb uns comporta diferència lingüística amb uns altres . O, més exactament, amb tots els altres . Amb totes les imprecisions i les impureses –o, si voleu, les «no-pureses»– que una societat moderna comporta. Ja en comportava a l’època de l’Imperi romà, i, malgrat això, el continuum lingüístic llatí ha tingut descendència a tot arreu on un poder polític aliè a l’àmbit llatí no ha substituït la llengua. Ara, dins el continuum llatí , ha sorgit una llengua diferenciada on ha nascut una societat diferent a conseqüència d’una realitat geogràfica i d’uns fets polítics, socials, econòmics, culturals característics; és a dir, quan ha sorgit una realitat nacional diferent. Dit d’una altra manera: no és que hi hagi nacions diferents perquè hom hi parla llengües diferents, sinó que, a l’inrevés, una llengua nova com a vehicle d’una cultura pròpia ha aparegut quan en el territori corresponent ha sorgit una societat, una nació diferent. Aquest és el cas dels Països Catalans.

La identificació llengua-nació és antiga. Podríem citar-ne exemples nombrosos referents a Ramon Llull, al cronista Muntaner, al poeta Ausiàs March. Tanmateix, en la nostra realitat d’avui és la memòria històrica recent la que hi té una incidència més clara, tant si és memòria de fets presents com si és record d’un passat tingut per gloriós –que ho sigui o no, és secundari. I en aquesta memòria recent és indubtable que la consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans no s’ha limitat a les elits intel·lectuals, sinó que les ha transcendides, encara que aquest transcendir no sigui aplicable a la totalitat del cos social. La identificació de llengua amb nació recorre tot aquest moviment, complex i desigual però autèntic, que anomenem Renaixença. L’obra que ha estat escollida com la fita que en marca l’inici, no és per casualitat que es titula La Pàtria : no compta si Aribau l’escriví amb un projecte o no, allò que compta és l’elecció que els altres n’han fet. Li dóna força programàtica, molt més que no pas el sentiment que expressa, el fet que s’erigís en símbol de la continuïtat de la llengua, una funció que el pensador Aribau no presumia però que el poeta Aribau intuí. El sentiment patriòtic que corre al llarg de l’oda es podia esbravar. Allò que fou verament programàtic és el final: «e pàssia per ta veu [la de la llengua] son nom i sa memòria [els del patró] / als propis, als estranys, a la posteritat». El nom i la memòria de qui fos importa poc: la cosa essencial és que la llengua serveixi per a passar a la posteritat . Ha esdevingut de nou vehicle conscient, de confiança . I també eix de tot un moviment. Jordi Rubió (1962: 321) ho ha expressat amb una frase: «Els homes de la Renaixença veien la llengua com la veu de la Pàtria». Un eix que pot ser és la sola cosa que no ha canviat en un segle i mig. El 1933, Carles Riba, en escriure un comentari per a l’edició facsímil de La Pàtria , atribuïa en aquesta poesia «el primer impuls de la renaixença, que en vigor es renova, original i perenne, en cadascun de nosaltres» (1937: 143-144), i hi subratllava la importància de l’experiment lingüístic: «la primera obra poètica tornada a realitzar en la nostra llengua segons una idea absoluta de perfecció». En les lluites culturals o polítiques –d’una manera o altra, totes polítiques– de la clandestinitat sota el franquisme, la consciència que la llengua és «la veu de la Pàtria» i que salvant l’una se salvava l’altra era present en ambdós bàndols. Encara avui aquest sentiment corre per dins el pensament de la gent i igualment en ambdós bàndols: el que participa d’«una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol, la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mai llançat» (Riba, 1954: XII) i el que hi és contrari.