Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Ara, perquè la llengua sigui la veu de la pàtria –en el nostre cas, dels innombrables participants en la «folla empresa», procedents de tots els Països Catalans– cal que hi hagi una pàtria, amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però una per a tothom . Altrament, es donaria la pintoresca situació d’haver-hi la veu d’una cosa que no existeix i d’innombrables lluitadors per a defensar-ne la continuïtat, desarrelats de la geografia –física i, sobretot, humana– que els és comuna. Això no és possible. La llengua i la nació són dos fenòmens que s’interrelacionen de tal manera que la llengua esdevé a l’ensems testimoniatge extern de l’existència de la nació i característica –una de les més distintives–que la defineix. Com diu Calvet (l974: 10), «la théorie (linguistique...) [...] joue toujours un rôle historique, politique». Això es produeix tant en un període expansiu, agressiu, de la col·lectivitat que la parla –expressat amb precisió, bé que no referint-se a un fet exclusiu, per Lebrixa: «siempre la lengua fue compañera del imperio» (1942, a.ii.; Carbonell, 1977: 272-274)–, com en un període defensiu, de lluita per la supervivència –i ací podríem citar de nou Rubió, i també Fuster, Aracil, Ninyoles, Vallverdú, etc., però no tenim prou espai. I serà útil de citar també testimoniatges procedents de l’«altre bàndol», que sovint són aclaridors. És curiós de constatar, per exemple, que els atacs «frontals» de tipus ideològic són adreçats contra el Principat, en especial Barcelona; contra el País Valencià, contra les Illes, no hi ha sinó el foment de la dissidència; contra la Catalunya Nord, res en el terreny de la ideologia. En realitat, el divide et impera encara és en vigor, almenys quasi tant com ho és la defensa unitària com a únic camí real i profund de supervivència. Aquesta tasca de reconstrucció ideològica comença per la definició de l’espai, car una llengua tendeix a ocupar un espai natural. Si l’ocupa totalment o no ja depèn de molts altres factors, interns i externs. La primera constatació sobre el català és que el seu domini lingüístic –per a usar mots tècnics– ocupa un espai natural: la llenca de terra en forma d’arc que té al nord les Corberes; a l’oest, els contraforts de l’altiplà central; al sud, la vall del Segura, i a l’est, el mar; ocupa també les illes adjacents en aquest arc. Un espai natural amb uns trets interns i una situació que n’han condicionat la història lingüística –i la història tout court . En primer lloc, és un espai molt compartimentat en petites unitats anomenades comarques i en grans unitats anomenades regions. Entre les Corberes i l’Albera, entre l’Albera i la Sénia, entre la Sénia i el Segura, a les illes dellà mar, s’agrupen les petites comarques per a formar quatre grans regions, que han tingut històricament vida pròpia i personalitat acusada, sense que ningú mai hagi intentat d’esborrar-ne o reduir-ne els trets distintius de les unes respecte a les altres. Aquesta constitució interna de l’espai ha tingut repercussions lògiques, no solament en les característiques estructurals de la llengua que hi és parlada, sinó també en la denominació d’aquesta. En aquest sentit, les denominacions rossellonès, valencià, menorquí, mallorquí, eivissenc corresponen a realitats geogràfiques i històriques. En això, el català s’assembla a l’italià, un domini lingüístic on florentí, toscà, genovès, venecià, napolità, etc., re flecteixen varietats internes –molt més grans que les nostres, per cert–, sense afectar el concepte unitari de la llengua. L’espai natural català no s’ha arribat a omplir del tot per raons històriques que analitzarem, però hi és i és ocupat substancialment.

Doncs bé: aquest espai natural, en part extrapeninsular, està molt condicionat en la seva situació. Giménez Soler (l930: 744-745), l’historiador aragonès que fou capaç d’escriure una Historia de la Corona de Aragón on el mot Catalunya apareix una sola vegada, diu, referint-se al Principat –els grans atacs frontals ja hem dit que quasi sempre han anat contra el Principat– però en mots aplicables a tots els Països Catalans:

El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.

I acaba: «el catalanismo lo da la tierra». És una definició perfecta d’un espai natural (d’altra banda, qualsevol que el ressegueixi, encara que només sigui per l’autopista, ja ho constata de visu) . Això sí: l’hispanocèntric Giménez Soler considera que estar de cara a la Mediterrània i a Europa és aïllar-se. En tot cas, que això és un mal terrible. I el més pintoresc –i simbòlic– del cas és que tot el seu article, d’una gran violència crítica, el dedica precisament a comentar un llibre de Francesc Cambó que duu el títol de Per la concòrdia , un llibre espanyolista, escrit per tal que doni resultats un programa de col·laboració: «la meva [de Cambó] acció de tants anys encaminada a cercar una solució espanyola, d’efusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (l930: 7).

Doncs bé: ultra aquesta especial disposició del nostre País, hi ha el fet que a l’oest i al nord s’han desenvolupat nacions en espais més grans i menys vulnerables: el regne de Castella i el regne de França. No repetiré ací la història que tots sabeu. Em limitaré a citar, com a mostra de la sensació de perill que ha recorregut la història dels Països Catalans, el testimoni del cronista Bernat Desclot: «E axí el rei d’Aragó està e’l mig de dos reys qui són los pus poderosos del món» (capítol 76).

Aquesta condició situacional ha marcat la nostra història. Encara la marca. Altres són els resultats històrics de Portugal o de Noruega, per exemple, que no són «e’l mig» de ningú.

Òbviament, els condicionaments històrics són estretament lligats als geogràfics. Si donem un cop d’ull a la nostra història constatarem que el segle XII en constitueix el tombant decisiu. A la darreria del segle VIII Carlemany estableix un cap de pont al sud del Pirineu: el 785 li és lliurada Girona, el 801 –el primer any del nou segle– Lluís el Piadós ocupa Barcelona. És una empresa franca, és a dir, europea: el territori rep el nom de Marca hispànica , això és frontera amb Hispània, aleshores terra dels moros. Inversament, els catalans són anomenats francs per les fonts historiogràfiques àrabs. Aquesta marca, terra de fricció entre al-Andalus i l’imperi franc, resta essencialment igual durant tres segles. Dins un espai petit –entre les Corberes i el Penedès–, només s’hi produeixen rectificacions moderades de frontera. Arribem a l’inici del segle XII i l’antiga Marca –que ja no se’n diu perquè mentrestant s’ha fet independent de facto , s’ha anat cohesionant i hi ha aparegut una nova llengua– continua essent molt petita. El regne de Castella –situat en zona sense fricció franco-àrab– ja havia arribat a la vall del Tajo (Toledo, 1085) i anava de l’Atlàntic per Galícia fins a la ratlla d’Aragó: ocupava quasi la meitat de la Península. Al regne de França, continuador de l’antic imperi franc, no li havia calgut créixer: més aviat s’havia encongit, però continuava essent un gran poder. En canvi, els comtats catalans continuaven essent un territori minúscul. Em sembla que, en aquestes circumstàncies, no és arriscat de dir que sense el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó (1137), no hi hauria hagut ni Països Catalans, ni, és clar, l’actual domini lingüístic. Aragó, coixinet amb Castella, tot i parlar una llengua diferent i tenir unes característiques socials i polítiques ben diferents, fa possible la supervivència i l’expansió d’aquell petit territori entre el Francolí i les Corberes que, en tres segles, s’havia poblat, enriquit i estructurat; és a dir, havia adquirit prou força expansiva per a ocupar l’espai natural que hem descrit abans: Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Mallorca (1229), Menorca (1231-1288), Borriana (1233), València (1238), Dénia i Xàtiva (1244), Biar (1245), Múrcia (1266) retornada però retenint-ne Alacant, Elx, Oriola (Jaume II, 1297). L’espai natural havia estat ocupat en poc més d’un segle, malgrat ésser «e’l mig». Això sí: si Aragó ho havia fet possible, també –lògicament– n’havia de treure algun resultat. El fet que al País Valencià hi hagi hagut dues llengües distribuïdes territorialment d’una manera desigual és una conseqüència de la precarietat amb què van nàixer –i continuen vivint– els Països Catalans. Una precarietat determinada per la geografia: nascuts en un espai petit i situats entre dos de més grossos, els ha estat difícil de nàixer, difícil de créixer, difícil de sobreviure.