Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

L’expedició a Sardenya fou decidida a Girona l’any 1323 a la cort que Jaume II hi tingué, en presència de Sanç I de Mallorca, el qual hi prometé la col·laboració. L’infant Alfons, el futur rei Alfons el Benigne, fou posat al davant de l’estol. Les cròniques de Ramon Muntaner i de Pere Terç hi donen un ampli ressò. En citaré dos fragments significatius, que donen un cert espai a la conquesta militar perquè sense aquesta no hi ha enlloc presència política ni implantació d’una llengua exògena.

El rei Pere ens n’explica així la sortida del delta de l’Ebre:

Partí, donchs, lo senyor Infant de Portfangós primer dia del mes de juny del dit any [1323] ab la senyora infanta dona Teresa, muller sua, en la cocha d’En Bernat e d’En Arnau Balester, ciutadans de Barcelona, qui havia nom Santa Eulàlia, ensemps ab [...] .CCC. veles e pus. E, al Vè dia fon al port de Maó, en la illa de Manorcha, [...] E aquí vengren En Pere Çafont e En Francesch Çafont, ciutadans de Mallorques, ab una galea armada, e foren en lo viatge ab lo dit senyor (Pagès, 1942: 23-24; Soldevila, 1971: 1004).

L’empresa havia estat decidida al Principat, amb presència mallorquina, i comparegueren al punt de convocatòria de Portfangós galeres mallorquines i també galeres valencianes amb l’almirall Francesc Carròs, les quals s’uniren als vaixells arribats de Barcelona. La nodrida participació de les ciutats marítimes de tots els Països Catalans i l’embarcament de l’infant Alfons en una nau de mercaders indiquen la importància dels interessos mercantils de les dinàmiques burgesies ciutadanes, de temps amb presència mercantil a les ciutats sardes, en la conquesta de Sardenya. És innegable també la presència de senyors feudals de tots els regnes de la corona, inclosa la minoritària d’aragonesos, que tingueren una participació militar en l’empresa i n’obtingueren beneficis en el repartiment de càrrecs i privilegis feudals. Però el gros de l’expedició i de l’aportació demogràfica procedia de les ciutats portuàries, els mercaders de les quals obtingueren sucosos privilegis comercials (Anatra, 1984: 59; Cabestany, 1984: 25).

La llengua transportada a l’illa amb la conquesta fou exclusivament el català: no conec cap document sard en aragonès. És més, l’únic incunable imprès a Sardenya que se’ns ha conservat és l’edició calleresa de 1493 de la traducció catalana del llibre d’Hugues de Saint-Cher Speculum Ecclesie , pagada per l’aragonès «mestre Nicolau d’Àgreda» (Aguiló, 1923: 93-95; Toda, 1890: 187; Carbonell, 1984 a : 96). El nom del vaixell en què s’embarcà l’infant Alfons, Santa Eulàlia, també és significatiu: no solament la llengua catalana fou transportada a Sardenya, sinó també nombrosos aspectes de la devoció religiosa catalana, com el culte a determinades advocacions de la Mare de Déu o a determinats sants (Mare de Déu de Montserrat, santa Eulàlia, sant Jordi, etc.). N’ha quedat rastre en la toponímia. Molts d’altres aspectes de la cultura catalana també foren traslladats a Sardenya i molts hi han sobreviscut en la literatura, les arts plàstiques, les tècniques artesanals, el folklore, etc. (Manconi, 1984).

La Crònica de Pere Terç ens parla així mateix de l’arribada de l’expedició a l’illa:

Partí lo senyor Infant ab tot son estol de galees e de naus e altres vexells del port de Mahó a .IX. dies del mes de juny, e, a .XIII. dies del dit mes tan solament, ab les galees fo al cap de Sent March, qui és prop Oristany en la illa de Cerdenya, e aquí hac ardit del jutge d’Arborea que·ls nobles vezcomte de Rochabertí e los altres, qui primer(s) eren passats ab les tres naus, eren en .i. loch qui ha nom Quart, a una legua del Castell de Càller, ab companya que·l dit Jutge los havia liurada [...] E aquí hac de consell que se·n anàs al port de Palma de Sols...

Aquest passatge al·ludeix a dues altres conseqüències que comportà la presència catalana, una de lingüística i una d’estratègica. En primer lloc constatem la catalanització dels noms de lloc sards: Sant Marc, Oristany, Quart, Castell de Càller, Sols, etc., seran els noms que, en el català usat a l’illa durant més de quatre segles, substituiran els anteriors Santu Marcu, Aristani, Quartu, Casteddu, Cagliari, Sulcis; això s’aplicarà sistemàticament a tots els noms de lloc, talment que encara avui els principals topònims illencs, al costat de la forma sarda, en tenen una de catalana i una d’italiana, i no en tenen en cap altra llengua. En segon lloc, la presència catalana provoca el canvi de rutes i de bases de relació: Sardenya s’inclinarà molt més cap a occident i els camins de la mar passaran sovint per les Illes Balears (la menció de Menorca és en aquest sentit il·lustradora), o bé hi faran cap. Això també tindrà repercussions lingüístiques, no solament en determinats trets de la llengua catalana usada a l’illa, sinó també en la presència de cognoms freqüents a les Balears, com Rosselló o Melis.

Si la crònica del Cerimoniós ens dóna alguns indicis lingüístics de la penetració catalana, la de Ramon Muntaner ens en dóna uns altres. L’escriptor empordanès ens descriu, amb el seu estil acolorit, la conquesta de la capital, ocupada i poblada només fins aleshores per pisans:

...e dilluns, nou dies de juny de l’any de l’encarnació de nostre Senyor mil tres-cents vint-e-sis ells reteren lo dit Castell de Càller al dit senyor rei d’Aragon, e per ell al dit jutge d’Arborea e al dit noble En Berenguer Carròs, e als altres qui en lo dit Castell de Càller entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. E entraren per la porta de Sant Brancàs, e els pisans eixiren per la Porta de la Mar, e recolliren-se en quatre tarides e una nau que els dits oficials los hagren aparellades, qui els portaren en Pisa./ E, con los dits oficials e el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancàs un gran estendard reial del dit senyor rei, e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, con les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos [...] E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire [que era el campament fortificat català, posteriorment abandonat] qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se e anaren-se’n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e los altres llocs que tenien en Sardenya (Casacuberta-Coll, 1927-52; Soldevila, 1971; Gustà, 1979: cap. 290).

Aquest fragment també és ple d’informacions.

Hi veiem la intervenció de Berenguer Carròs, d’un noble llinatge valencià, que esdevindria senyor feudal del castell de Sant Miquel, a l’entrada de Càller venint de l’interior, anomenat també castell dels Carròs: és un testimoniatge de la participació valenciana en la conquesta i en l’establiment posterior, d’altra banda àmpliament documentats.

Hi veiem, encara, com els catalans substitueixen els pisans, i no solament a la capital sinó també en altres bandes. El transferiment de població catalana a l’illa és un fenomen determinant per a la difusió de la llengua que parlaven. De la importància que els reis catalans donaven al fenomen de la repoblació n’és un exemple la lletra enviada per Pere Terç a Barcelona des de Càller, en què diu que