Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Ignoro com va anar amb aquests remeis la salut de l’il·lustre humanista. Amb un altre to, l’any següent, l’escrivà públic de la vila de Tuili, Llorenç Corona, escrivia al notari callerès Alexi Gabriel Ordà en un català molt menys fluid, que denota que l’escrivent parlava habitualment sard (Romero, 1983: 463-465).

Un fet a part, amb una amplitud social i territorial molt considerable, és constituït per l’ús del català en els documents notarials. Documentat des del segle XV (Olla Repetto, 1963), es manté al llarg dels segles fins entrat el segle XVIII. Pel tractat d’Utrecht del 1713, Sardenya havia estat atribuïda a l’imperi dels Habsburg austríacs i, per tant, al mateix moment que els Països Catalans havien estat incorporats a la Corona de Castella, Sardenya cessava de tenir-hi la relació política que havia començat amb la butlla de 1297. Al regne sard el procés de castellanització havia estat paral·lel al del domini lingüístic català: en determinats estrats de la societat molt propers al poder reial s’havia iniciat al segle XVI, sense afectar la base social; i havia sofert una acceleració a partir de la política d’Olivares a mitjan segle XVII, sobretot a les estructures de l’administració eclesiàstica, en què una forta pressió de la Inquisició i de la jerarquia hi redueix no solament el català sinó també el sard (Carbonell, 1984 b ; Turtas, 1981; Cossu, 1992). En canvi, als documents notarials el català es manté pràcticament fins a la imposició del paper segellat en espanyol el 1718, durant l’ocupació de l’illa entre 1717 i 1720, per les tropes espanyoles de Felip V (Pineda, 1718; Carbonell, 1984 a ; Armangué, 1987; Pau, 1994). Després només en resten alguns casos escadussers. Així, el notari de Càller Salvador Jagaluni i Porcella, el 3 de maig de 1727, pensant que

com tots los nats en aquest vaill de làgrimas siam totalment a la mort corporal sugetss, y digú de aquella escapar puga, [...] tement las graves enfermetats que corren y yo sempre he patit y desigiant estar apercebit per lo que Nostre Señor voldrà ordenar de mi, fas y ordene lo present meu testament –encara avui inèdit.

El dicta al seu confessor Joan Serra, car no el pot escriure de sa pròpia mà perquè li tremola. El dramàtic document acredita com n’estava d’arrelat el català en certs sectors de la societat sarda, perquè davant la mort no es fa broma. El notari Sestu, de Lanusei, hi redacta fins al 1735 (Armangué, 1987: 118). Som ja a les darreres manifestacions escrites en llengua catalana a Sardenya. Encara el 1718 hi havia estat expedit un passaport a una nau calleresa (Bastero, 1724). Entre els documents de poder dels representants de les viles i ciutats sardes a l’acte de coronació de Víctor Amadeu II com a rei de Sardenya el 1720, n’hi ha alguns en català de poblacions del centre de l’illa. El Dr. Carcassona jura com a rector de la Universitat de Càller en català, llengua emprada a la institució acadèmica fins al 1728 (Leo, 1936). Però, l’any 1868, transcorregut un segle llarg del pas de l’illa al domini dels Savoia italians, l’alguerès Ignasi Pillito, arxiver a Càller, escriu a Milà i Fontanals que la llengua catalana és desconeguda a Sardenya, tret de l’Alguer, on tothom la parla sempre.

Tanmateix, l’Alguer és un fet a part que, ell tot sol, requeriria tota un lliçó: la llengua i la cultura catalanes encara hi són vives i la ciutat manté un relació freqüent amb la resta de Països Catalans des que al segle passat s’iniciaren els «retrobaments» (Caria, 1981 i 1984). Al conjunt de l’illa, hi perviuen els goigs, anomenats «goccius» a tot el sud i «gosos» al nord (Dore, 1986), resten uns quatre mil catalanismes en la llengua sarda (Paulis, 1984 i 1993) i la toponímia i l’antroponímia d’origen català són abundants a tot el territori (Carbonell, 1984 a : 93). En canvi, en el cos social sard, ha desaparegut la memòria de la presència catalana a l’illa i de la llengua catalana que hi era parlada. És freqüent de trobar-hi persones que porten un cognom català i ignoren que ho sigui. Ningú no pensa, en arribar a l’aeroport d’Elmas, a Càller, que el poble d’on pren el nom apareixia en els documents sota la forma «lo Mas».

Si Sardenya ha perdut la memòria d’una dominació estrangera –la nostra– això és bo. Al segle XVII ningú no podia ni imaginar-se que això passaria. Se n’ha perdut la memòria, però no se n’ha perdut el rastre, que és l’objecte d’estudi dels qui fan recerca. Com ho ha estat avui d’aquesta lliçó.

Moltes gràcies!

Bibliografia

AGUILÓ Y FUSTER, Mariano (1923): Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 , Madrid.

ALZIATOR, Francesco (1954): Storia della letteratura di Sardegna , Càller, 2a ed., 1982.

ANATRA, Bruno (1984): «Sardenya i la Corona d’Aragó a l’edat moderna», a Els catalans a Sardenya , a cura de Jordi Carbonell i Francesco Manconi, Barcelona, pp. 59-66. (Edició contemporània en italià, Càller.)

ANATRA, B. i G. PUGGIONI (1983): Ponti ecclesiastiche per lo studio della popolazione. Inventario dei registri parrocchiali di sette Diocesi della Sardegna Centro-Meridionale , Roma.

ANGUERA DE SOJO, Joseph Oriol (1914): El dret català a l’illa de Sardenya , Barcelona.

ARMANGUÉ I HERRERO, Joan (1987): «L’ús del català a les actes notarials de la “Tappa di insinuazione” de Lanusei (Sardenya) durant els segles XVII i XVIII», a Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit , Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XV, pp. 103-124.

— (1992): «Els documents catalans de l’Arxiu Històric d’Esglésies», Sezione separata, secció I , Miscellanea in onore del Prof. Jordi Carbonell , 4 vols. Annali della Facoltà di Magisterio dell’ Università di Cagliari , XV, Càller, I, pp. 109-133.

ARMANGUÉ, Joan i Covadonga GARCÍA-TORAÑO (1990): «Naufragi i memòria (els goigs de Santa Maria Navarrese)», a Miscel·lània Joan Bastardes , 3, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XX, pp. 133-144.

BALSAMO, Luigi (1968): La stampa in Sardegna nei secoli XV e XVI , Florència.

BASTERO, Antonio de (1724): La Crusca Provenzale , Roma, vol. I.

BLASCO FERRER, Eduardo (1984): Storia linguistica della Sardegna , Tübingen.

BOVER I FONT, August (1984): «Els goigs sards», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 105-110.

— (1993): «Dos goigs sardo-catalans: Sant Baldiri de Càller i la Verge del Roser», a Miscel·lània Jordi Carbonell , 6, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXVII, pp. 95-110.

CABESTANY I FORT, Joan F. (1984): «Els mercaders catalans i l’illa de Sardenya», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 25-34.

CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia , Barcelona.

CARBONELL, Jordi (1971-1972): «Antoni Febrer i Cardona i el comte d’Aiamans, dues figures de la Il·lustració», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona , XXXIV, pp. 87-146. [Reproduït en aquest volum, pp. 193-252.]

— (1984 a ): «La llengua i la literatura medieval i moderna», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 93-98. [Reproduït en aquest volum, pp. 71-89.]

— (1984 b ): «L’ús del català als quinque librorum en algunes diòcesis sardes», a Miscel·lània Aramon i Serra , IV, Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, XXVI, pp. 17-40. [Reproduït en aquest volum, pp. 105-133.]

— (1993): «La crida en català del virrei de Càller del 1337 i la seva significació», a A piú voci. Omaggio a Dario Puccini , a cura de Nicola Bottiglieri i Gianna Caria Marras, Milà, pp. 91-95. [Reproduït en aquest volum, pp. 65-69.]