Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

4. Antonio Sanna, Introduzione agli studi di linguistica sarda , Càller, 1957; Joaquín Arce, España en Cerdeña , Madrid, CSIC, 1960 (trad. it., Càller, TEA, 1982); Eduardo Blasco Ferrer, Storia linguistica della Sardegna , Tübingen, Niemeyer, 1984; Matteo Porru, Breve storia della lingua sarda , Càller, Castello, 1991.

5. La crida fou publicada parcialment i amb algun error de transcripció pel mateix Eduard Toda, op. cit. , p. 13, nota 1. Una fotografia en format reduït n’ha aparegut a I catalani in Sardegna , cit., p. 102.

6. Bruno Anatra, «Sardenya i la Corona d’Aragó a l’Edat moderna», dins Els catalans a Sardenya , cit., p. 59 (aquest paràgraf fon omès a l’edició italiana simultània per problemes de compaginació). Veg. també Alberto Boscolo, Catalani nel Medioevo , Bolonya, Cappelli, 1986.

7. Carbonell, «La lingua e la letteratura»..., op. cit. , p. 96.

8. Veg., per exemple, Pasquale Tola, Codex diplomaticus Sardiniae , I, Augusta Taurinorum [Torí], 1861, pp. 698 i passim ; Francesco Cesare Casula, Carte reali diplomatiche di Alfonso III il Benigno riguardanti l’Italia (1327-1336), Pàdua, CEDAM, 1970, pp. 82-84. També Ferran Soldevila, Les quatre grans cròniques , Barcelona, Selecta, l 971, pp. 1175 i passim .

9. Han estat publicades per Michele Pinna, «Le ordinazioni del castello di Cagliari del s. XIV», Archivio Storico Sardo , XVII (1929), pp. 12-71.

10. Per a la conquesta catalana de Sardenya continua essent fonamental el treball d’A. Arribas Palau, La conquista de Cerdeña por Jaime I de Aragón , Barcelona, 1952. Per al conjunt del període, veg., entre molta bibliografia, I catalani in Sardegna , cit., i John Day et al ., «Il Medioevo dai giudicati agli aragonesi», Storia dei sardi e della Sardegna , vol. II, Milà, Jaka Book, 1988.

11. F. Loddo Canepa, «Note sulle condizioni economiche e giuridiche degli abitanti di Cagliari dal secolo XI al XIX», Studi Sardi , X-XI (1952), p. 259.

12. Sobre la població fortificada de Bonaire, veg. Loddo Canepa, op. cit. , pp. 261-262; sobre el santuari de Bonaire, veg. Maria Mercè Costa, El Santuari de Bonaire , Càller, Ettore Gasperini, s.d.

13. Crònica de Ramon Muntaner, dins Ferran Soldevila, op. cit. , pp. 930-931.

14. Loddo Canepa, op. cit. , p. 262.

15. Idem , p. 259.

16. Idem , pp. 263 i 266.

17. Veg. sobre cl repoblament P. de Bofarull, Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña , «Colección de Documcntos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón», II, Barcelona, 1856, Loddo Canepa, op. cit. , pp. 259-273; Rafael Conde y Delgado de Molina, A. M. Aragó Cabanas, Castell de Càller. Cagliari catalogo-aragonese , Càller, CNR, Centro di studi sui rapporti italo-iberici, 1984.

18. Conde-Aragó, op. cit. , pp. 15-23.

19. Ibidem .

20. Loddo Canepa, op. cit. , pp. 263 i 272-273.

21. Conde-Aragó, op. cit. , p. 23; Joan Cabestany, «La situació econòmica dels catalans a Càller en 1328», Actas del VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón , Madrid, 1959, p. 579.

22. Conde-Aragó, op. cit. , p. 23. Sobre la importància relativa d’aquesta aportació demogràfica, veg. John Day, Uomini e terre nella Sardegna coloniale. XII-XVIII secolo , Torí, CELID, 1987, pp. 193-226.

23. Per exemple, la inscripció del campanar de l’església de Sant Jaume, a la Vila Nova de Càller, publicada per Eduard Toda, Recorts catalans de Sardenya , Barcelona, La Il·lustració Catalana [1903], p. 155.

24. Correspon al dia 19 de maig de 1337.

25. Accentuo «Cerni» –i no «Cerní», com correspondria a la forma catalana «Serní», alternativa de «Sadurní» (cfr. Francesc de B. Moll, Els llinatges catalans , Mallorca, Moll, 1982 2, p. 87, s.v. «Serní»)–, perquè es tracta d’un occità (Conde-Aragó, op. cit. , pp. 22-23). És sabut que en aquest cas hi ha en occità un transferiment de l’accent a la primera síl·laba. A Barcelona existeix aquest cognom amb pronúncia paroxítona.

26. No m’ha estat possible de localitzar el «Carrer Napoletà» al Castell de Càller, tot i que és mencionat en altres documents, que el situen sempre dins el Castell i no als anomenats «apèndicis» (Veg. Dionigi Scano, Fonna Kalaris , Càller, 1934, 2a ed., reproducció anastàtica Trois, Càller, 1989, p. 40). No es pot tractar de l’actual «Via Napoli», a la Marina (abans anomenada «Llàpola»), que és fora del Castell: almenys des del segle XVIII era anomenat «Carrer de les Mores» (Scano, ibidem , pp. 50, 123-124). L’alternança de les grafies «Mores» i «Moras» preocupa Scano excessivament: és deguda al fet que el català de Sardenya pertanyia al grup oriental, que neutralitza a i e àtones en vocal neutra, identificada amb a en el parlar callerès; els anys vint d’aquest segle el carrer encara era anomenat popularment «is Moras». L’any 1992 la placa del cap del carrer porta escrit: «Via Napoli, già Via delle More».

27. Correspon al dia 28 d’agost de 1337.

5

LA LLENGUA I LA LITERATURA

MEDIEVAL I MODERNA

1. El contacte lingüístic i cultural

La introducció d’una llengua exògena és un testimoniatge de dominació del grup que parla aquesta darrera. Quan Michelangelo Pira parla d’«una quasi constant presència d’almenys dues llengües» a Sardenya al·ludeix a la presència quasi constant a l’illa d’almenys un dominador. Potser cap altre fet no justifica tant que parlem de «dominació catalana» i no de «dominació aragonesa» com la constatació que, durant el període que comença el 1323 amb la desembarcada de les tropes de l’infant Alfons a la Palma de Solç (Sulcis), la llengua introduïda a Sardenya pels nous dominadors és el català i no pas l’aragonès. Amb aquell desembarcament, fet «ab just títol de la Santa Esgleya de Roma» –l’imperialisme català cerca de justificar-se jurídicament, com tots els imperialismes fan– s’hi inicia la introducció de la llengua catalana i de la literatura escrita en aquesta llengua.

És simptomàtic que la galera en què l’infant embarcà portés el nom de «Santa Eulàlia», segons conta la Crònica de Pere el Cerimoniós: el culte barceloní a la santa fou traslladat a l’illa i encara avui existeix a Càller l’església que duu el seu nom, construïda el segle XIV segons els cànons del gòtic català. D’aleshores ençà, noms de sants o d’advocacions marianes populars a Catalunya són usats pel poble sard, a vegades en una forma derivada de la catalana: Aleixi (Aleix), Bardili (Baldiri), Brai (Blai), Bartumeu (Bartomeu), etc. Encara més, alguns d’aquests sants o advocacions entren a formar part de la devoció i fins de la toponímia sarda major o menor: Montserrat, la Mercè, Sant Jordi, Santa Maria del Mar, etc. I fins Sant Salvador d’Horta, de Santa Coloma de Farners –que algú ha volgut fer «patró» de la llengua catalana perquè, segons la llegenda, feia parlar els muts en català (no coneixia altra llengua)–, que morí a Càller el 1567, fou sepultat en aquesta ciutat i hi té el seu santuari a l’església de Santa Rosalia.

Altrament, sense més paral·lel que en la llengua italiana, en català els principals noms de lloc de l’illa tenen una forma diferent de la sarda. Ja la Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita el segle de la conquesta, n’esmenta molts, que després es consolidaren: Oristany, Vila d’Esglésies, Càller, Quart, Sàsser, l’Alguer.