Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

La conquesta militar i la reorganització política subsegüent anaren seguides d’un establiment considerable de població provinent dels diversos Països Catalans. Aquest fet comportà també la introducció de nombrosos noms de llinatges catalans o catalanitzats. Alguns desaparegueren amb el pas del temps: Carròs, Centelles, Cubell, Ripoll, etc. D’altres perviuen: Aymerich, Boïl, Cardona, Melis, Pau, Roig (avui escrit Rojch o bé Roggio), Amat, Garau, Foix (Fois), Eloi (Loi), etc.

El transvasament de població i la durada de la presència catalana a Sardenya deixen un rastre profund. La pervivència de la llengua a l’Alguer n’és una mostra. Però durant els darrers tres segles se n’ha anat congriant a la resta de l’illa un oblit igualment profund: la divisió del període català en dues fases arbitràries –dites aragonesa i espanyola–, generalitzada i afavorida per diversos factors, hi ha contribuït. En realitat hi ha hagut quatre segles de dominació catalana. No hi produeix una solució de continuïtat el matrimoni de Ferran i Isabel, anomenats Reis Catòlics. Ni tampoc l’accessió de Carles I al tron catalanoaragonès el 1516: ell i els seus successors de la família Habsburg regnaran tant al regne de Castella com a l’anomenada Corona d’Aragó, però els dos regnes restaran estrangers l’un a l’altre fins després del Tractat d’Utrech (1713). A diferència de Sicília, Nàpols i Milà, que Carles I segregà de la confederació l’any 1555 i passaren a formar part de l’anomenat Consell d’Itàlia, Sardenya restà dins la corona catalanoaragonesa. L’anomenat Consell d’Aragó era l’òrgan de govern, no pas de l’estricte regne aragonès, sinó de tota la confederació, que incloïa el Principat de Catalunya, el regne de València, el regne de Mallorca i el regne de Sardenya. Doncs bé, la veu dels sards en aquest Consell fou vehiculada pels delegats del Principat de Catalunya fins ben entrat el segle XVII. El regne de Mallorca també hi era representat a través del Principat. De fet els catalans veien Sardenya com una continuació –colonial, això sí– de llur país. Aquesta dependència estreta, més de facto que de iure , de Sardenya respecte a Catalunya no serà interrompuda fins al mateix tractat d’Utrech que assenyala la fi d’aquell estat confederal que els catalans havien començat a crear el segle XII.

Només aquesta continuïtat explica molts dels fenòmens exposats en d’altres capítols d’aquest llibre, i en particular, l’expansió de l’ús de la llengua catalana a l’illa, que assoleix el seu punt màxim en el segle XVI. És veritat que en aquesta darrera centúria comença a introduir-s’hi la llengua espanyola. També a tots els Països Catalans. També en altres països. És el moment de màxim esplendor de l’imperi que els Habsburg bastiren a partir del regne de Castella. Pierre Vilar ho ha expressat amb una frase justa: «La Castille, à son moment d’apogée, a joué pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers». Ara, la introducció de la llengua espanyola a Sardenya responia, a diferència de la penetració de la catalana, no pas a la instal·lació de població de parla castellana sinó a les instruccions reials, executades sovint per religiosos –en primer lloc per la Inquisició– i sobretot pels bisbes. El fenomen s’accelera a la segona part del segle XVII. Igual que a Catalunya, que al País Valencià, que a les Balears. I també a Sardenya sembla haver-hi una certa resistència al canvi, fruit probablement de la inèrcia produïda pel costum secular. Tanmateix, com és lògic en un país on no era la llengua pròpia, això no fou obstacle perquè, trencats en el primer Set-cents els llaços polítics que unien l’illa a Catalunya, sotmesos els Països Catalans en el territori metropolità a la repressió més dura i sumits en la decadència cultural més profunda, la llengua catalana fos ràpidament substituïda en l’ús públic per l’espanyola al segle XVIII i per la italiana al segle XIX. Resta l’Alguer. Resten els goigs. Resten els antropònims i els topònims. No es tracta de reivindicar per als Països Catalans una glòria. Cap dominació no ho és. Es tracta senzillament d’il·luminar una part del passat de la història sarda i de la història catalana amb la màxima objectivitat possible.

2. La llengua i el seu ús

La presència catalana en terra sarda no comportà solament l’aportació d’alguns elements estrangers a l’onomàstica autòctona i la formació d’algun nucli isolat de catalanoparlants com l’Alguer. Contra les afirmacions d’alguns estudiosos, com M. L. Wagner, la llengua catalana anà penetrant per tota la geografia i per tot el teixit social fins a esdevenir la llengua de l’administració civil i eclesiàstica, parlada i entesa per sectors molt amplis de la població, sobretot –però no exclusivament–a les ciutats. Sense un contacte secular estret hom no podria explicar que alguns dels catalanismes del sard parlat avui, com exposa Michel Contini, siguin considerats erradament mots genuïns de la llengua sarda davant els italianismes, precisament en pobles de l’interior com Nughedu o Ittireddu.

L’ús del català, sempre al costat del sard, fou més gran a les ciutats que no pas als nuclis rurals i més intens a la plana del Campidà, al sud, que no pas al nord i a les zones de l’interior. Però, com veurem tot seguit, s’anà estenent pertot arreu, potser a partir de Càller, i arribà als diversos nivells socials, no pas com a llengua pròpia –tot i que alguns sectors l’adoptaren–, sinó com a llengua superposada que ocupà una part important de l’espai d’ús de la llengua escrita. Mots molt importants en la vida familiar són manllevats al català. I un dels noms de lloc illencs més coneguts de Sardenya, fins i tot fora l’illa, el de l’aeroport de la capital ( Elmas ), prové d’un nom de lloc català ( lo Mas / el Mas ), com demostra la documentació antiga i la mateixa tradició local.

L’ús en les estructures polítiques

Com a llengua del «poder», el català fou usat des d’un bon començament per les institucions polítiques, tant en la legislació com en les relacions amb els súbdits. Les actes dels parlaments sards ( les corts ) des del reunit per Pere el Cerimoniós el 1355 –si en podem dir parlament–fins al darrer, de 1698-1699, són totes redactades en català. Així mateix ho són els privilegis i altres disposicions reials: la de Ferran el Catòlic sobre l’organització de l’arxiu reial «com se fa en Mallorques, en Barcelona, en València e altres regnes e terres nostres»; les crides manades publicar pel virrei i altres autoritats, fins i tot quan eren rebudes del rei en espanyol durant els regnats dels Habsburg; les comunicacions de les autoritats reials a les municipals. Així, molts dels texts impresos en català els segles XVI i XVII són crides dels virreis. També són en aquesta llengua els reculls legislatius ( capítols de cort ) de Francesc Bellid (1572), de Pere Joan Arquer (1591) i de Joan Dexart (1641, 1645, 1725).

El document públic més antic que coneixem és el pregó del veguer de Càller del 1337. La normativa i l’administració municipals són aviat en català, sobretot a Càller i a l’Alguer. Les Ordinacions de la ciutat de Càller tenen una primera redacció del segle XIV, una altra del segle XV i, més endavant, «foren recopilades y cuernades [...] en lo present añy 1603 per orde dels magnífichs [...] consellers». Encara tenim les Ordenacions de la il·lustre y magnífica ciutat de Càller del 1670, copiades i impreses el 1713.

Al Llibre groch (segles XV i XVI) i els dos volums, A i B, del Llibre vermell (segles XVI i XVII) del comú de Càller hom usa la mateixa llengua. La retrobem als cartularis reials de l’Alguer, d’Arborea i de Sàsser. L’usen tant el síndic de Càller com el de Sàsser en les al·legacions sobre la impremta sasseresa a mitjan segle XVII, publicades per Toda. Les deliberacions municipals, igual que els parlaments, empren la llengua catalana. També és la llengua del dret feudal: els Capítols de gràcies atorgats pel marquès de Quirra els seus vassalls de l’Ollastre són impresos encara el 1738, en ple període savoià.