Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

D’altres poesies satíriques anònimes o d’autor conegut són també en formes tradicionals diverses, entre les quals sobresurten les noves rimades: «Comara mía estimada, / del afecte me en prova / vinch á darvos una nova, / la més certa y la més bona / que fassi alegrar la dòna...» ( Lo matrimoni de donya Joaquina ), o bé «Algueresos, alegría, / que ja’s troba lo sidadu: / que no’s parli més de aradu, / de rustalla ni marró. / Cada hú com un Baró...» ( Cansó del Sidadu , 1820).

La poesia culta

L’alguerès Antoni Lofrasso, escriptor del segle XVI que publicà en llengua castellana Los mil y doscientos consejos y avisos discretos (Barcelona, 1571), inserí en la novel·la pastoral Diez libros de la fortuna de amor (Barcelona, 1573), ultra algunes poesies en sard, alguns versos d’Ausiàs March en català i un sonet que comença «Lo mariner que en gol fortuna alcanza / e veu sa nao mortalment perillant, / per ser valent patró està constant / en pensar de fortuna aver bonanza». De forts ressons ausias-marquians, aquesta poesia, molt allunyada de la qualitat literària del poeta valencià, es troba dins la línia de les poesies castellanes de Joan Boscà i, com la resta de l’obra de Lofrasso, manca d’interès que no sigui el testimonial.

La poesia del segle XVIII, d’un to molt semblant al de la que hom escrivia a la resta dels Països Catalans en aquesta època de màxima decadència literària, es refereix a temes circumstancials o religiosos. Els noms del canonge Agustí Siré, del doctor Antiogu Massidda, de Josep Arcayne, dels germans Simon, i dels jesuïtes Lluís Soffi, Maurici Pugioni i Anton Pasqual Rosa no tenen altra significació que la de deixar constància d’una continuïtat lingüística. La Invocació als Sants Protectors , que Toda atribueix al pare A. Pasqual Rosa, fou publicada a Càller sense nom d’autor, el 1802, amb la indicació «solita cantarse en lu temps de las publicas Missions en la ciudat de Alguer». És el darrer text literari imprès a Càller en català, segons les nostres notícies.

Tenen més interès literari algunes composicions satíriques publicades per Toda, l’autor de les quals ens és desconegut. Comprenen, entre d’altres, uns sonets i, sobretot, una àgil poesia en cobles formades per quatre o sis versos apariats, el darrer dels quals és la retronxa «Oy, obscur de mi, que muller m’han donat» i on el primer vers d’una estrofa sol reprendre el penúltim de la precedent amb alguna modificació: «dessota una llosa seré soterrat» / «dessota una llosa soterrat seré».

Després ja entrem en el període dels «retrobaments».

Les vides de sants

Tenim notícia de la impressió, a mitjan segle XVI, de dues breus narracions hagiogràfiques en prosa: la Vida de Sant Anthiogo i la Vida del benaventurat Sanct Mauro . Aquestes obres, escrites en català sobre dos sants de devoció local, es troben dintre la tradició de la narrativa hagiogràfica catalana quatrecentista, que ens donà peces de tanta qualitat com la Istòria de la gloriosa santa Magdalena de Joan Roís de Corella, però són indubtablement escrites a Sardenya.

La Vida de sant Anthiogo es conserva mercès a l’edició que en féu Aguiló l’any 1890 a Barcelona damunt una altra del segle XVI, de la qual reprodueix el gravat de la portada. Aquesta darrera edició, que es conservava segons Toda i segons Ciasca a l’Arxiu Arquebisbal, avui no s’hi troba. Que l’obra és escrita a Sardenya ens ho prova el fet que el seu autor hagi mantingut la forma sarda Antiogu en lloc de la catalana Antic, prou viva encara en el segle XVI. Es tracta d’una composició estructurada en grups ternaris (que simbolitzen la Santíssima Trinitat) i grups quinaris (que simbolitzen les cinc nafres de Jesucrist). Escrita amb un lèxic ric, que dóna preferència a les formes cultes llatinitzants, amb frases llatines molt conegudes intercalades i amb una sintaxi que, sense arribar a la complexitat de la «valenciana prosa», hi tendeix, és al meu entendre l’obra més reeixida de la literatura sardo-catalana.

Malauradament, de la Vida del benaventurat Sanct Mauro només en coneixem l’existència a través d’un document de 1573 publicat per Luigi Balsamo, segons el qual mossèn Joan Pipia, resident a Sórgono, atorga haver-ne rebut 312 exemplars de «mestre Vincenso Sambenino, impressor» de Càller, per tal de vendre’ls. Les recerques per a trobar-ne algun exemplar han estat infructuoses. Aquesta narració és d’un gran interès, a part del literari o històric que eventualment pugui tenir, car als afores de Sórgono hi ha un petit monestir dedicat a Sant Maur, objecte de devoció local: si el text català apareixia fóra un altre testimoniatge de l’extensió del coneixement de la llengua a la Sardenya de l’època. Efectivament, no fóra versemblant que, al centre quasi matemàtic de l’illa, hom intentés de vendre un llibret d’interès local, del qual havia estat fet un tiratge normal en aquella època, si la gent de Sórgono no el podia entendre. Aportaria així mateix la confirmació de l’existència d’un gènere de literatura creada a l’illa: aquestes dues narracions hagiogràfiques podrien ésser les úniques conservades d’un conjunt més ample.

Altres obres en prosa

Esmentem diverses cròniques de la vida algueresa, de to menor: una crònica dels anys 1598-1606 conservada a la Cúria de Càller (inèdita) i, sobretot, la Relació sobre el tema de la derrota del comte de Narbona l’any 1412.

Dues obres religioses foren les darreres publicacions en català aparegudes a l’illa de Sardenya. El Breve compendi de la Doctrina Cristiana , «reimprimida amba alguna adiuncta, per ordra dell’illm. y Revm. Monseñor Don Pera Bianco, Bisba de Alguer», aparegué a Càller el 1818. Finalment, un altre Breve compendi de la Doctrina Cristiana «reimprimit amba algunas correccions y adjunctas del Catecisme Romà per ordra dell’Illm. y Revm. Monseñor D. Fr. Pera Rafél Arduino, Bisba de Alguer y Unions», sortí a Càller el 1850. Modestes, dialectals, sense interès literari, aquestes obres són la darrera manifestació lingüística impresa, abans dels «retrobaments» algueresos, que testimonia la presència secular catalana a Sardenya.

N ota bibliogràfica

Per a la part referent a la llengua catalana a Sardenya vegeu:

ABELLÓ, J. (1975): «Eduard Toda i els catalans d’Itàlia», Revista del Centro de Lectura , 276 (nov.), Reus, pp. 1752-1754.

ARCE, J. (1959): «Inscripciones españolas inéditas del siglo XVIII en Cagliari y su provincia » , a Studi Storici in onore di Francesco Loddo Canepa , Florència, pp. 1-13.

— (1960): España en Cerdeña , Madrid.

BALSAMO, L. (1968): La stampa in Sardegna nei secoli XV e XVI , Florència.

BATLLORI, M. (1971): Catalunya a l’època moderna , Barcelona.

CARBONELL, J. (1984): «L’ús del català als quinque librorum en algunes diòcesis sardes», Estudis Universitaris Catalans , XXVI [= Miscellània Aramon i Serra , IV], pp. 17-39. [Reproduït en aquest volum, pp. 105-133.]

CIASCA, R. (1931-1934): Bibliografia sarda , I-V, Roma.

CONTINI, M. (1970): «Résistance et passivité de sujets logoudoviens face à l’italianisation de leur langue», Revue de Linguistique Romane , XXXIV, pp. 366-376.

ELÍAS DE TEJADA, F. (1960): Cerdeña hispánica , Sevilla.

GRAMUNT, J. (1958): Los linajes catalanes de Cerdeña , Barcelona.

LODDO CANEPA, F. (1961): «Statuti inediti di alcuni gremi sardi», Archivio Storico Sardo , XXVII, pp. 177-442.