Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

L’ús privat

Si de l’ús públic passem a l’ús privat, la presència del català a la correspondència ocupa un lloc semblant si ens atenem a les poques dades que hem pogut recollir.

Els comerciants catalans que es trobaven a l’illa, lògicament, empraven llur llengua en la correspondència familiar. Aguiló publicà unes lletres de Mallorca a Càller d’un tal Pere Freixa a son fill Bartomeu.

Però la correspondència privada i d’afers entre sards també era en català, almenys en alguns casos. En aquest idioma és la correspondència privada i el testament de Montserrat Rosselló, l’humanista callerès tan rellevant, que visqué a cavall del segle XVI i el XVII. Romero Frías, que n’ha publicat una mostra, fa veure la qualitat de la llengua de les lletres de Rosselló i del notari Aleix Hordà, els quals s’adrecen, respectivament, a persones residents a Musei, prop d’Esglésies, i a Tuili, a la Marmil·la, al centre de l’illa. L’escrivà de Tuili, que respon a Hordà, escriu en una llengua amb algunes deficiències –evidentment no l’usava habitualment–, però d’un nivell acceptable.

Els usuaris de la llengua

És interessant d’analitzar els cognoms dels usuaris de la llengua catalana perquè poden il·lustrar sobre el seu grau de penetració social.

Entre els signants de la Crida manada publicar el 1672 pels consellers de Càller «sobre lo Bollo de las robes» hi trobem, al costat d’un Josep Carnicer, consellers anomenats Sahoni, Lecca, Quessa i Del Vechio (aquest darrer tenia Antiogu per nom de pila). Els síndics de la Vilanova que signen les obres del campanar de Sant Jaume es diuen Murja, Azori, Manno, Dessí, Vaca, Marini.

Dins el món eclesiàstic hi ha anotacions en català de bisbes castellans en ocasió de la visita pastoral a parròquies rurals. En aquestes darreres, els sacerdots solen tenir, com és natural, cognom sard. En un altre lloc jo mateix ho subratllava: als anomenats «apèndicis» de Càller els signants dels registres es deien Puddu, Carta, Capay; a Sórgono, Murru, Arberi, Urru, Murta. Els signants dels inventaris de la parròquia de Sínnai els anys 1599 i següents es deien Antiogu Atzeni i Antiogu Pisu. I així podríem augmentar la llista indefinidament.

Ja hem vist l’enumeració de notaris: la major part tenen cognoms sards o no catalans.

Entre els artesans, la majoria dels qui apareixen als capítols escrits en català com a detentors de càrrecs a les confraries o almoines tenen cognoms autòctons: Maronju, Murja, Pitau, Carta, Solinas, Usala, Xillara, Xirronis (usem la grafia catalana de l’època). També els tenen molts consellers i regidors que «han fet y ordenat los capítols y ordinacions»: Manca, Pilu, Columbu.

L’escrivà de Tuili que hem citat més amunt es deia Corona. El carnisser de Tempio i l’escrivà de Castellaragonès (avui Castelsardo) que provoquen l’ús del català per part del notari Usay de Sàsser el 1700 i el 1702 també tenien cognoms sards.

Devia ésser l’amplitud social del coneixement de la llengua allò que feia que instruccions rebudes del rei en espanyol fossin traduïdes al català per a llur transformació en crides. Fins i tot quan l’espanyol penetra en determinats espais de l’administració civil o religiosa, els catalanismes de lèxic i de grafia són els mateixos que trobem als Països Catalans en produir-s’hi fets paral·lels.

Els testimonis coetanis

Diversos escriptors coetanis es fan ressò de la divulgació del català a Sardenya. Cristòfor Despuig, a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), una de les obres de més qualitat de la literatura catalana cinccentista, afirmava:

Y en Serdenya [...] tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers y les persones de primor y finalment tots los que negosien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

Segons el callerès Segimon Arquer (1523-1571), en la seva Sardinia brevis historia et descriptio , a les ciutats parlaven català, i a la ruralia, sard. El valencià G. Escolano escriu ( Década , 1610) que la llengua llemosina –és a dir, el català– es parla a Catalunya, València, les Balears i Sardenya. El 1611 Martín Carrillo, visitador reial, sostenia que a les ciutats principals parlaven i entenien el català i el castellà, però que tothom entenia la llengua sarda i als poblets no n’entenien d’altra. A mitjan segle XVIII, Joan Gaspar Roig i Jalpí, en el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya , falsament atribuït a Bernat Boades (rector de Blanes entre 1410 i 1444), en parlar de l’establiment dels catalans a Sardenya, diu que en aquesta illa «pàrlan la llengua catalana molt polidament, així com fos a Catalunya». Ja en el segle XVIII, Francesc Roca, al pròleg del Tresor pera als vius y almoyner del purgatori (Vic, 1752), versió del llibre escrit en llatí per Jaume Baron, afirma haver-lo traduït «en llengua catalana perquè [...] puga també desde Barcelona enriquir de béns espirituals lo present Principat de Catalunya y los Regnes de Mallorca, Manorca, Iviça y Serdenya». Ja incorporada Sardenya als dominis de la casa de Savoia, Antoni de Bastero publicà a la Crusca provenzale (1724) un passaport en català estès a Càller el 1718. L’any 1863 Milà i Fontanals escrivia que «en 1780 encara hi havia notaris que feyan els instruments en català».

Batllori i Turtas s’han referit a les instruccions reials per a la introducció de l’espanyol des del segle XVI. En una altra banda he apuntat que hi ha traces que aquesta penetració causà malfiances. També en causà la introducció de l’italià el segle XVIII. Todde féu conèixer un Lamento del Regno que recull un seguit de protestes dels tres estaments sards contra la política piemontesa. Els eclesiàstics es queixen, entre altres coses, del fet que «i Vescovi Piemontesi hanno introdotto el predicar in italiano». L’estament militar lamenta: «Sonosi tolte le arme, i privilegi, le leggi, la lingua , l’Università, e la moneta d’Aragona con disonore de la Spagna, con detrimento di tutti i particolari». La lingua d’Aragona no pot ésser altra que el català, és evident. Molt entrat el segle XVIII, doncs, se’n mantenia més que el simple record. En canvi, Ignazio Pillito escrivia a Milà i Fontanals el 1868 que la llengua catalana a Sardenya només era coneguda a la ciutat de l’Alguer, on sempre la parla tothom. En cent cinquanta anys, doncs, la llengua que durant quatre segles havia estat usada públicament a l’illa, havia desaparegut, tret del reducte alguerès.

Els trets característics

El català escrit a Sardenya participa de les característiques generals de la llengua de l’administració a tots els Països Catalans, que en general era força uniforme.

Hi trobem algun sardisme lèxic, del tipus massayu «pagès». Algunes confusions gràfiques denoten una fonètica sarda: així, apareixen formes com axí en lloc d’ ací, porçada en lloc de porxada , i altres de semblants, que deixen traspuar la confusió entre el so sibilant alveolar sord [s] escrit s/ss o bé c davant vocal anterior) i el so palatal corresponent [S] (escrit, x, ix ), confusió que apareix en algun dialecte sard. Hi apareix també una certa abundor d’oclusives dobles i sembla insinuar-s’hi una tendència al tancament vocàlic. Altrament, algunes de les confusions gràfiques entre a/e àtones (i també, en menor grau, o/u ) donen la raó a Milà i Fontanals, el qual opinava que el català parlat a Sardenya pertanyia al grup oriental de l’eix Barcelona-Palma. L’alguerès actual ho confirma. Tanmateix, manquen estudis sobre el tema que permetin de precisar més sobre les característiques del català de l’illa.