Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Una clara mostra de l’ús institucional la trobem en la petició de l’estament militar al parlament reunit a Càller per Álvaro de Madrigal l’any 1565:

per quant en lo present Regne, hi ha algunes ciutats, com és la vila d’Esglésies, y Bosa, que tenen Capítol de Breu, ab lo qual se regexen y son en llengua Pisana, ò Italiana; y per lo semblant la Ciutat de Sàsser, té alguns capítols en llengua Genovesa ò Italiana; y per quant se veu no convé ni és just, que lleys del Regne stiguen en llengua straña, que sia provehit y decretat que dits Capítols sien traduhits en llengua Sardesca, ò Cathalana, no mudada la substància dels altres, y que los de llengua Italiana sien abolits, talment, que no reste memòria de aquells.

El virrei escollí la traducció al català i el rei Felip II confirmà l’elecció el 22 de juny de 1565.

L’ús en les estructures eclesiàstiques

Al costat de les estructures polítiques funcionaven les estructures organitzatives de l’Església catòlica, que, en determinats aspectes, n’eren un complement. D’una banda, el llatí era la llengua del culte, com a tot arreu. De l’altra, el sard era usat almenys per a l’ensenyament de la Doctrina Cristiana. Ho testimonia, per exemple, l’ordinari d’Antoni Atzori (Rituale administrandi baptismum arque alia sacramenta) imprès a Càller el 1622 durant l’episcopat de Francisco de Esquivel: escrit en català –incloses les instruccions als sacerdots–, llevat de les parts que el ritual exigia en llatí, duu al final Sa doctrina christiana a sa lingua Sardisca «perquè la tenga cadahun curat en llengua Sardesca de la província de Càller pera poderla enseñar més fàcilment».

En canvi, en els altres aspectes de la vida eclesiàstica –i sobretot en l’organització administrativa–, el català fou usat quasi exclusivament fins a la segona meitat del segle XVII. Els quinque librorum (registres de baptisme, confirmació, matrimoni, defuncions i altres) són portats en català no solament a les parròquies de les ciutats més catalanitzades (Càller, l’Alguer, Oristany), sinó també en pobles de l’interior de l’illa, com Sórgono, Sorradile, Macomer, Mandas, Muravera. Cal tenir present que els quinque librorum , reorganitzats a partir del Concili de Trento (1545-1563), han estat pràcticament els únics registres de tot el moviment demogràfic als països catòlics fins que, en una època molt recent, els estats moderns han organitzat el registre civil. També els altres de l’administració eclesiàstica són escrits en català en aquesta època: els llibres d’actes i de comptes, els inventaris de les parròquies, és a dir tots els instruments administratius. Ho són així mateix molts documents relacionats amb la funció religiosa de què resta constatació escrita: seminaris, sínodes, processos de beatificació o santificació. Citem com a exemples les actes de les reunions capitulars callereses, el Llibre y comptes de la administració «esguardants al Il·lustre capítol y comunitat de la seu de Càller», els inventaris de l’església parroquial de Sínnai «sots invocasió de santa Bàrbara» de 1599 i següents.

La documentació conservada a la Biblioteca Universitària de Sàsser, en el fons anomenat «Soppresse Corporazioni Religiose», ens dóna una idea de la situació lingüística als convents d’aquesta ciutat. Als de fundació antiga –Santa Clara, Santa Maria de Betlem, Santa Elisabet, Sant Pere de Silkis, Servites– hom tendeix a usar el català, al costat del llatí i del sard, fins a la darreria del segle XVII; a partir de la darrera dècada del segle XVII, va penetrant l’espanyol, que s’imposa en el segle XVIII. Al convent de Sant Francesc, de l’Alguer, en canvi, predomina clarament el català, gairebé en forma exclusiva, fins a la fi del segle XVIII, amb escassa presència de llatí i molt escassa de sard: hom passa directament a l’italià en el segle XIX.

Encara més: moltes de les esglésies sardes construïdes durant la dominació catalana tenen inscripcions en la llengua dels conqueridors. Citem com a exemple significatiu la que es troba al campanar de la parròquia de Sant Jaume, a la Vilanova de Càller.

L’ús en els documents notarials

Un espai important de l’ús públic de la llengua és el que ocupen els documents notarials. I també un dels que més de temps es mantenen. Gabriella Olla Repeto ha publicat diversos documents (1430-1433) del notari Pere Baster estesos al Castell de Càller, a la Llàpola, a Estampatx i a la Vilanova, en llatí i en català.

Marina Romero Frías ha estudiat alguns protocols dels notaris calleresos Alexi Gabriel Hordà i Antiogu Gurdo durant el període 1598-1615. Hi ha trobat un predomini absolut del català tant en contractes entre atorgants un dels quals, almenys, procedia d’algun dels Països Catalans, com en contractes entre atorgants exclusivament d’origen sard, castellà o altre. I això en totes les classes socials que hi compareixen: nobles, clergues, comerciants, professionals, artesans, pagesos. Aquest mateix resultat l’ha donat l’anàlisi dels protocols dels notaris calleresos Joan Carnicer (1498-1508), Antoni Carta (1702-1703) i Joan Lucíferu de Melas, que actua de 1702 a 1715. Encara el 1727 el notari de Càller Salvador Jagaluny i Porcella, que no pot signar perquè la mà li tremola, dicta en català el testament al seu confessor Joan Serra, que l’escriu i el signa, juntament amb Nicolau Abram i Lacerna Steria: quan la dominació catalana ja havia finit, a l’hora de la mort, el notari Jagaluny, de cognom no pas català, dictava el seu testament al confessor, davant dos testimonis: tots quatre evidentment parlaven aquesta llengua. També la devia parlar, o almenys entendre, el notari que després la va autenticar, i que signava «Ludovicus Loi, Publicus Notarius».

A la Biblioteca Universitària de Sàsser es conserven documents notarials datats a Càller (1667, 1686, 1703) íntegrament en català. Al protocol del notari Salvador Usay Apiettu, de Sàsser, que es troba en aquesta mateixa biblioteca, es conserven inserits documents notarials en català estesos a diverses poblacions; a Càller pels notaris Luciferu Usay (1704), A. I. Balia (1712, 1713, 1714), S. Urru (1714), L. Deidda (1714), G. Carta (1715) i M. A. Todde (1712); a Oristany per Ignasi Dessy (1704) i H. A. Obino (1704); a Orani, prop de Nuoro, per J. F. Zonquello Anjoy (1714); a l’Alguer pels notaris M. A. Spano (1699), D. Pinna Capay (1715) i A. Gerin (1721). Els documents del mateix protocol redactats pel notari de Sàsser són predominantment en català fins al 1695 i, a partir de l’any següent, predominen radicalment els escrits en espanyol (n’hi ha també en sard i en llatí): sembla com si en aquesta data el notari hagués rebut instruccions, car de fet no torna a redactar en català més que un perdó d’injúries (1700) d’un carnisser de Tempio, la capital de la Gal·lura, i el document d’un escrivà de Castellaragonès (1702), ambdós residents a Sàsser.

La dispersió geogràfica dels exemples adduïts il·lustra l’amplitud de l’àrea d’ús de la llengua en aquest espai.

L’ús entre els artesans

Entre la població catalana que s’establí a Sardenya, al costat dels comerciants i els mercaders, ocupen un lloc important els menestrals. Com a conseqüència d’aquest fet, la terminologia sarda sobre els diversos oficis és plena de catalanismes. No és estrany, doncs, que el català fos la llengua dels capítols dels gremis, que foren organitzats sobre el patró dels barcelonins, valencians i mallorquins. Així, conservem textos en català dels capítols de nombroses associacions artesanes de Càller, d’Esglésies, de Sàsser, d’Oristany i de l’Alguer dels segles XV al XVIII que donen testimoniatge de les múltiples activitats i de l’extensió geogràfica de la presència dels menestrals.