Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

3. Els escriptors catalans de Sardenya

Un contacte de quatre segles i unes relacions polítiques i econòmiques de tipus colonial però no sempre hostils havien de promoure la presència a l’illa, per raons diverses, d’escriptors significats.

El rei Pere el Cerimoniós compongué l’any 1355 a Càller un sirventès, estimulat «per lo bon ayre e la noblea d’esta illa de Sardenya». A l’Archivio di Stato de la mateixa ciutat es conserva el manuscrit més antic de les Ordinacions d’aquest rei. D’altres escriptors catalans medievals visqueren a Sardenya un temps més o menys llarg. Bernat Descoll, el principal redactor de la Crònica del rei Pere, hi dugué a terme missions importants entre 1333 i 1344 i fou molt probablement, com ha assenyalat Boscolo, qui redactà les àgils pàgines de la Crònica referents a la conquesta del 1323 i a l’expedició del Cerimoniós del 1355. El poeta Jordi de Sant Jordi fou armat cavaller a Sardenya per Alfons el Magnànim (1420), en ocasió de la campanya decisiva d’aquest rei a l’illa, en la qual també participaren Ausiàs March i Andreu Febrer. Joan Toralles, ciutadà de Vic, escrigué una crònica menor sobre Sardenya a la primera meitat del segle XV.

És natural, doncs, que les biblioteques sardes siguin riques en manuscrits i edicions d’obres catalanes. Dels vint incunables en llengua vulgar que es conserven a la Biblioteca Universitària de Càller, nou són en català (entre ells la Història de la Passió , de Bernat Fenollar i el Segon , el Terç i el Quart del Cartoixà traduïts per Roís de Corella), cinc en italià, cinc en espanyol i un en sard (la Carta de Logu d’Elionor d’Arborea, estampada a Barcelona el 1492).

També s’hi conserven manuscrits lul·lians i edicions dels segles XVI i XVII d’Ausiàs March, de Ramon Muntaner, de Ramon Llull, d’Andreu Sempere i d’altres.

4. La impremta

L’únic incunable conegut imprès a Sardenya és el Speculum Ecclesiae , d’Hugues de Saint-Cher, en traducció catalana. És significatiu que el llibre fos «stampat en la Ciutat y Castel de Càller per lo honorable en Salvador de Bolonya, mestre de stampa, a requesta de mestre Nicolau d’Àgreda, aragonès»: que un aragonès fes imprimir en català, i no en la seva llengua, el llibre que segons les dades que tenim és el primer produït a Sardenya indica no tan sols el lloc que la llengua catalana ocupava a l’illa, sinó també el nul paper que hi tenia l’aragonès. Durant el segle XVI, establerta la impremta a Càller d’una manera estable per Nicolau Canyelles, les edicions són nombroses. Ha estat qüestionat per Balsamo que, abans que Canyelles, Stefano Moretto hagués introduït la impremta a Càller: les obres que hom ha atribuït a aquest darrer haurien estat impreses a Lió. Sigui com sigui, tot i que ens trobem a l’inici de la decadència de la cultura en català, una quarta part de les estampacions sardes cinccentistes són íntegrament en aquesta llengua: constitueixen el segon bloc en importància numèrica, després dels llibres impresos en llatí i un xic davant dels impresos en espanyol.

Durant el segle XVII, malgrat que l’ús i el coneixement de la llengua eren extensos, només surten en català de les premses sardes dues crides. En canvi és significatiu que, per tal d’aclarir una expressió llatina, el jurista Joan Alivesi es valgui d’un mot català en el títol d’una defensa impresa a Càller: «Iuris responsum [...] in causa restitutionis augmenti dotis, seu, ut vulgo dicitur, escreix ...».

El segle XVIII encara veu aparèixer algun llibre d’interès legal, però a la centúria següent les tres obres impreses que coneixem ja no afecten més que l’Alguer.

La primera primera i l’última pàgina del primer llibre imprès a Sardenya. És l’intitulat Speculum Ecclesiae , imprès en llengua catalana a Càller l’1 d’octubre de 1493 per l’impressor itinerari Salvador de Bolonya per compte de mestre Nicolau d’Àgreda, aragonès (Ciutat de Mallorca, Biblioteca Provincial).

5. La literatura

Un període tan llarg d’ús de la llengua, encara que sovint no fos com a pròpia, havia de donar lloc a un cert conreu literari. A l’inici tingué lloc un transplantament a Sardenya d’obres literàries de tradició popular tal com eren al país d’origen. Amb el temps algunes formes arrelaren tan fortament que s’hi han conservat fins al temps contemporanis, sia amb la temàtica originària, sia amb una de nova.

La poesia tradicional

La primera etapa de la poesia catalana a Sardenya és constituïda evidentment pel simple trasllat de cançons tal com eren cantades al lloc d’origen. Entre aquestes n’hi ha una que s’ha mantingut al llarg dels segles amb una extraordinària fidelitat: el Cant de la Sibil·la , també anomenat Lo senyal del Judici , cantat la vetlla de Nadal. Era la sibil·la pagana que vaticinava la «bona nova». Cantat en altre temps en la majoria d’esglésies de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca, del Rosselló i de la Cerdanya, probablement també en un nombre no determinat d’esglésies sardes, ha arribat al segle XX només a Mallorca i a l’Alguer. Molt estès en versió llatina a l’edat mitjana a Itàlia, a França i a la Península Ibèrica, consta que a Catalunya el Judici signum en llatí era cantat al monestir de Ripoll almenys des del segle X. Traduït més tard al català –en conservem un text mallorquí del segle XIV–, el Cant de la Sibil·la alguerès segueix pràcticament al peu de la lletra la versió de l’ordinari de la Seu d’Urgell estampat a Lió l’any 1545. Aquesta fidelitat a la lletra, per cert més extensa que la de Mallorca, té la contrapartida d’una melodia força diferent i una escenificació que substitueix l’escolà mallorquí d’uns dotze anys amb vestit femení per un canonge amb capa blanca, acompanyat de dos acòlits. Molt més fecund ha estat un altre gènere, els goigs . Portat de Catalunya a Sardenya i assumit pel poble sard com a cosa pròpia, fins i tot en el nom ( goccius, gosos ), és el llegat literari més important dels catalans. Encara avui, igual que als Països Catalans, els goigs són un gènere creatiu en llengua sarda i per aquesta raó han estat objecte d’un estudi a part en el present treball.

Conservem una poesia profana medieval, que Toda qualificà d’«heroica»: les Cobles de la conquista dels francesos . Poema narratiu anònim del segle XV, d’un estrofisme molt proper a l’esquema clàssic dels goigs, exposa un fet històric de l’any 1412: l’assalt de l’Alguer per les tropes del vescomte Guillem de Narbona, que els algueresos feren fracassar. Exponent també de la rivalitat històrica entre l’Alguer i Sàsser, les Cobles eren cantades cada any el dia de Sant Joan ante Portam Latinam . En presència dels eclesiàstics i de la corporació municipal, els algueresos passejaven en processó alguns estendards presos a l’enemic i cremaven, a la plaça Major, un ninot que representava un soldat francès. És en aquest moment que eren cantades les cobles. Malgrat diverses prohibicions dels virreis, les Cobles foren cantades, segons els testimonis citats per Toda, fins l’any 1825.

En la forma més tradicional dels goigs foren compostes a l’Alguer a l’inici del segle XIX una sèrie de poesies, d’autor desconegut, sobre temes locals. Unes són devotes com les escrites amb motiu de la sequedat de l’any 1817: tenen per retronxa «no té esperansa l’Alguer, / la vostra pobre Ciutat», «Amba’l Rosari, Algueresos, / la gràcia se tengarà» i «Alguer, aquella no sés». Unes altres són satíriques com Lo Sidadu («Si encara no s’és trobat / esperansa encara hi ha»), referent a les excavacions del 1820 en cerca d’un tresor (en sard sidadu ).