Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

nós, veén e conexén lo bon ayre e la noblea d’esta illa de Cerdenya, per ço havem fet un sirventès qui conté veritat, translat del qual dins la present vos trametem, e com se diga per alguns lo contrari [la gent devia dir que l’illa era malsana i era veritat], ardidament (vos preguem que) lo dit sirventès mostrets a tots cells qui veer lo volran... (Guarnerio, 1906: 424 i ss.).

És propaganda política en vers. Ara, el repoblament serà un objectiu perseguit constantment.

La predominança d’immigrants procedents de les comarques de l’est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d’altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard, que continuarà essent la llengua pròpia del país, conservada sobretot pels estaments populars (Maninchedda, 1992).

A fi d’assegurar la demografia del Castell de Càller, el «Ceterum» del 1327 ordenava que s’hi traslladessin tots els habitants del campament de Bonaire (Loddo Canepa, 1952: 262). Entre el Castell i els barris calleresos exteriors a la muralla –la Vilanova, la Llapola (avui anomenada Marina) i Estampaig–, el nombre de catalans establerts a la zona de Càller fou de prop de deu mil, una quantitat important sobretot en relació amb la població que aleshores tenia l’illa (Day, 1987: 193 i ss.). Aquest fet, juntament amb el repoblament total amb catalans a la ciutat de l’Alguer, subsegüent a la rendició d’aquesta darrera al rei Pere el Cerimoniós l’any 1355, feren d’aquestes dues ciutats no tan sols les bases militars del nou poder des del segle XIV fins al XVIII, sinó també els centres de difusió de la llengua que parlaven els seus habitants. Era la llengua del rei; la llengua, doncs, del poder polític. Ambdues ciutats foren distingides amb privilegis especials. Càller, per exemple, rebé els mateixos privilegis que la ciutat de Barcelona.

La citació de Muntaner també fa referència al «llaus». És sabut que així eren anomenats els cants populars que a partir del segle XVII seran anomenats «goigs», un gènere literari que tanta extensió i vitalitat ha tingut al nostre país. Els catalans, amb la llengua aportaren també a Sardenya una literatura en aquesta llengua (Toda, 1903; Carbonell, 1984 a ) i els goigs són el gènere que hi ha tingut més repercussió. Es conserven goigs a Sardenya en la nostra llengua, tots de tema religiós, bé de devoció típicament catalana, com els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè, bé de devoció sarda, com els «Goigs de sant Baldiri de Càller». La tradició de compondre i cantar goigs, primer de tema religiós i després també de tema profà, i d’editar-los en fulls volants, s’ha mantingut i encara es manté a l’illa –en català a l’Alguer i en sard a la resta (Toda, 1903: passim ; Sechi, 1934; Fiori, 1972; Bover, 1984: 106-109; Manunta, 1988-91: passim ; Armangué-Garcia, 1990; Bover, 1993).

Amb el trasllat de població, ja al segle XIV apareixen els textos. La crida del veguer de Càller del 1337 és el primer document públic de Sardenya en llengua catalana que coneixem. Tot i la seva antiguitat, és menys significatiu de la difusió de la nova llengua del que havia cregut Toda, ja que s’adreçava exclusivament als habitants catalans del Castell i no al conjunt de la població sarda (Toda, 1890: 13; Carbonell, 1993: 93).

Altres zones de l’illa reberen immigració catalana, especialment Sàsser, la Vila d’Esglésies i les ciutats de la costa, però la rebel·lió dels sards i de la família genovesa dels Doria, instigada per la república de Gènova, i, a partir del 1353, sobretot la del jutge d’Arborea Marià IV i dels seus successors Hug III i Elionor –una lluita que una part de la historiografia sarda contemporània atribueix al caràcter de guerra d’alliberament nacional– posaren el poder català en veritable perill. La crònica de Joan Toralles, ciutadà de Vic, ens fa veure la tensió existent a l’època de l’expedició de Martí el Jove:

Diumenge, a .XXX. de juny mil .CCCC.VIIII. los sarts, ab moltes cordes e ligams que havien aperellats se havien lexat dir que penyarían los catalans e que lurs menjarían lo fetja e varen venir molt poderosament [...] e fo volentat de Déu que lo senyor rey ab tota sa gent ferí tan animadament, ab los balestés qui feren maravelles, y con los sarts veheren que axí los convidaven, giraren les spatles e fugiren, e los nostros a bell encalçar e matar sens resistència (Moliné, 1915-17: 211-220).

És un comentari directe de la famosa batalla de Sanluri, després de la qual Martí el Jove morí. Ni aquesta tensa relació ni la inestabilitat política, econòmica i militar de la segona meitat del segle XIV i del tombant del segle, tant a Sardenya com a la metròpoli (Meloni, 1987: 94-95; Conde, 1987: 267-273), no facilitaven l’expansió del català a l’illa. Durant aquest període, però, a banda de la correspondència i els comunicats oficials, comencen a aparèixer en català documents públics com les «Ordinacions del Castell de Càller» del XIV, possiblement de mitjan segle (Pinna 1929), o alguns privilegis concedits a l’Alguer.

La situació canvia radicalment amb la presència d’Alfons el Magnànim a Sardenya l’any 1420. Al capdavant d’un cos expedicionari poderós, expugna Terranova (avui Òlbia), compra els drets a l’anomenat «tron d’Arborea» i, després d’un intent fallit d’ocupar l’illa de Còrsega, que formava part de la concessió de Bonifaci VIII el 1297, hi renuncia, la qual cosa rebaixarà la tensió bèl·lica amb Gènova en aquesta zona i facilitarà més tard la conquesta, el 1448, de Castellgenovès als Doria. El «Regnum Sardiniae et Corsicae» quedarà limitat al «Regnum Sardiniae». Al mateix temps, el rei aplicava una política de benevolència que pacificava els ànims. El 1421 convocava el segon parlament de tota l’illa i finalment reeixia a organitzar el regne seguint la línia marcada pel Cerimoniós en el primer parlament, de 1355. Malgrat una efímera represa bèl·lica del marquès d’Oristany el 1470, neutralitzada a Macomer el 1478, ja en temps de Joan II, amb el Magnànim comença un llarg període de pau, que durarà fins al segle XVIII. Sardenya constituirà un dels regnes de la confederació catalano-aragonesa i per primera vegada tindrà un parlament únic per a tot el territori. Aquesta adscripció no canviarà l’any 1555, quan Carles I crearà el Consell d’Itàlia, format per Nàpols, Sicília i Milà: Sardenya restarà lligada a l’anomenat Consell d’Aragó.

Amb la pau prenen volum, el segle XV, els fenòmens assenyalats al començament: el comerç i la immigració, no solament de quadres dirigents sinó també de mercaders i d’artesans procedents dels Països Catalans. I també, és clar, l’expansió de la llengua catalana, que serà adoptada o almenys usada per capes considerables de la població autòctona, sobretot, però no exclusivament, a les ciutats. Es van desenvolupant dues línies paral·leles, en la llengua, en el dret, en la cultura: una de sarda autòctona i una de catalana o sarda catalanitzada. En la primera es manté l’ús de la llengua sarda com una manifestació oral, en la relació habitual entre els sards, en el dret i en la literatura, sobretot de tradició popular. En tots tres àmbits el sard tindrà manifestacions escrites (Ciasca, 1931-34; Wagner, 1951; Alziator, 1954; Sanna, 1957; Tanda, 1984; Contini, 1987; Da Passano, 1984; Pirodda, 1992; Maninchedda, 1992 i 1993; Pirodda, 1993), però tindrà la condició de llengua dominada.

Durant els segles XV, XVI i bona part del XVII, el català és la llengua hegemònica a Sardenya (Carbonell, 1984 a : 94): la llengua dels parlaments i de les lleis que n’emanaven (Toda, 1890, passim ; Anguera, 1914; Mattone, 1984; Carboni, 1992); dels senyors feudals i dels privilegis que atorgaven a llurs súbdits –encara el 1738, en ple regnat dels Savoia italians, són publicats en català els capítols de gràcies del marquesat de Quirra (Murgia, 1992)–; de les crides dels virreis adreçades al conjunt de la població (Toda, 1888; Toda, 1890, passim ); de les corporacions municipals i de les ordinacions que promulgaven, com les dels consellers de Càller del 1422, del 1588 (sobre l’Hospital de Sant Antoni) i següents, recopilades el 1603 (Pinna, 1929) o les de la Vila d’Esglésies (Armangué, 1992); de les inscripcions en edificis públics, com la de l’any 1447 del campanar de Sant Jaume a la Vilanova, on apareixen cognoms tan típicament sards com els dels síndics Leonart Murja, Miquel Azori, Joanot Manno, Joan Dessí, Bartomeu Vaca; de les comunicacions oficials entre els funcionaris. D’aquestes darreres no em sé estar de citar el report enviat a Sàsser des de Càller, encapçalat amb un exordi en llatí –«Gaudeat Sardinia, letentur incole eiusdem et posteris innotescat tantum misterium»–, però amb el text en català: