Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Llur contacte inicial no sols amb àrabs, sinó també, sobretot, amb francs, neutralitza en certa manera la influència del món musulmà. Américo Castro –un escriptor de la línia «liberal» espanyola, que Joan Fuster (1975) ha comentat tan amplament que no cal sinó remetre-hi– ho ha explicat des del seu punt de vista:

mientras galaico-portugueses y castellanos entretejían su vida y su lengua con las de los mozárabes (o árabes), los catalanes se movían bajo un horizonte distinto. Las relaciones políticas fueron muy intensas con el sur de Francia [...] Como resultado de semejante historia el catalán posee escasos mozarabismos [...] y menos arabismos que el español (Castro, 1948: 80-81).

Insistint en la identificació de poble amb llengua, afegeix: «La historia peninsular se forjó entre los siglos VIII y XII. Mientras el Noroeste de España se estructuraba con Santiago y el pueblo castellano se rebelaba política, lingüística y épicamente, Cataluña vivía con las espaldas vueltas a todo eso...» –l’esquena altra vegada! I conclou:

En resolución, Cataluña no perteneció nunca totalmente a España, ni tampoco dejó de pertenecer a ella; un drama desgarrador que sólo viviendo a España desde dentro de su historia, cabe entender en su integridad. España como un todo, vivió y vive desviviéndose; Cataluña discurre también por esa órbita, aunque fue además condenada a girar sobre sí misma; condenada mientras sea Cataluña a buscarse sin encontrarse. He ahí el precio pagado por su escasez de mozarabismos (Castro, 1948: 82).

La llengua, inseparable de la història, de la política, de la ideologia. A l’estat actual de la investigació lingüística sabem que l’escassetat d’arabismes del català és menor. Tanmateix, el que compta és la interpretació que Castro –un altre hispanocèntric– en fa, i la concentració sobre el Principat dels seus atacs, que anaven evidentment contra tots.

Allò que compta també és que, encara que «sin desarrollar iniciativas audaces y poderosas» (Castro, ibidem ) un estat, descentralitzat però bastant ben organitzat per al seu temps, sí que hom reeixí a crear-lo. Durant els segles XIII, XIV i XV, el català esdevé llengua d’aquest estat. Hi ocupa tots els espais de la vida pública. No solament la literatura i la cultura literària en general, tot i que s’hi avança a d’altres llengües vulgars en el conreu filosòfic (Ramon Llull, Arnau de Vilanova); no solament l’administració, tot i que és una de les més ben organitzades d’Europa; hi ocupa tots els aspectes de la vida social: del rei al serf, de l’intel·lectual al mercader, és parlada per tots i escrita per tots els qui saben escriure a tots els Països Catalans. Fins i tot hi ha intents de codificació com les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols , muntades sobre l’eix València-Barcelona pel binomi Bernat Fenollar-Jeroni Pau (Badia, 1950-52). Ni les fortes interferències reials dels segles XVI i XVII, quan els mateixos reis governen el regne de Castella i la nostra confederació, no canvien fonamentalment la situació. Només determinats sectors de l’alta literatura són afectats, però no ho són essencialment ni les estructures de l’estat ni la llengua que hi era usada. Fenòmens importants com la introducció de la Inquisició castellana o el desenllaç de la guerra de les Germanies afecten només un estrat numèricament mínim de la societat i no alteren la situació bàsica.

El desastre nacional –la fi de l’estat (que no de la nació, malgrat Sanpere i Miquel)–; el repartiment territorial dels Països Catalans entre tres regnes diferents –França, Castella, Anglaterra–; la repressió violentíssima arreu –tret de Menorca– sobrevenen amb el segle XVIII a conseqüència de la derrota en la guerra contra Felip V. No enumeraré ací els actes de repressió contra la llengua, prou coneguts. Només subratllaré que aquesta repressió és especialment dura al País Valencià. I que, al mateix temps que intenta suprimir, la repressió intenta dividir: la pràctica del divide et impera , que ja hem dit que encara és en vigor, començava d’una manera sistemàtica.

I també voldria remarcar que la repressió, tot intentant dividir, uneix. I que la reconstrucció de la llengua i de la cultura es fa sota el signe unitari. Seran més abundants o millors en certs moments els qui procedeixen d’un lloc i en d’altres moments els qui procedeixen d’un altre: ara, en la «folla empresa» hi participa gent de tot arreu. Val la pena, però, de subratllar alguns fets. En primer lloc, el concepte unitari de la llengua és illenc, predominantment: des del menorquí Febrer i Cardona, que el 1804 feia la seva gramàtica «no sols per als Menorquins, sinó també per als Mallorquins, Catalans i Valencians» (Carbonell, 1961: 212), passant pels Aguiló –i pel damunt de tots Marià, que tingué el projecte més clar de tots els seus contemporanis sobre el que havia de ser la llengua catalana de cultura–, els noms de Tomàs Forteza, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll m’estalviaran els adjectius: era el concepte de què havia de ser la llengua allò que estava en joc. I en això Aguiló fou decisiu. Tanmateix, no vull restar mèrits a Milà i Fontanals ni a Pompeu Fabra, que un paper tan decisiu han tingut en la codificació moderna. Ni tampoc als lexicògrafs valencians del segle passat, com Sanelo o, sobretot, Pere Lavèrnia, del qual parteix tota la lexicografia moderna. Els participants en la «folla empresa» han estat molts i de totes les procedències. Ara, la idea mare ja era en Aguiló: el català, llengua de síntesi . A diferència de les principals llengües de cultura europees –alemany, anglès, espanyol, francès, italià, rus, etc.– on ha triomfat un dialecte damunt els altres, en la formació d’una llengua catalana de cultura moderna han participat tots els dialectes. Hi han predominat els que diferencien, seguint la interpretació que la diferenciació és riquesa. L’ortografia, l’aspecte més espectacular d’una llengua escrita encara que sigui superficial, és majoritàriament la que correspon a la pronúncia dels dialectes occidentals, d’Andorra a Guardamar (a/e, o/u àtones, b/v, sonora/sorda) en aquests darrers casos coincidint amb la pronúncia de les Illes. Hom ha prescindit de l’apitxament de les ciutats de Barcelona i València, però, en canvi, el vocalisme d’aquesta darrera ciutat ha predominat. Quan la pronúncia actual –i, sovint, la històrica– no coincideix amb l’etimologia, ha triomfat la primera, malgrat que l’ortografia catalana, com les romàniques en general, és etimològica. La normativa morfològica incorpora les formes més expressives (combinacions pronominals) o bé és integradora (primera persona del present d’indicatiu amb desinència - o , - e o bé zero). El lèxic és absolutament integrador ( arribar/aplegar ; miny ó/ noi/xic i derivats/al·lot ; userda/alfals ; blat de moro/panís/moresc/dacsa ; llumí pres de l’alguerès (procedent del sard (il)luminu ). També a diferència de les altres llengües de cultura, ha donat un prestigi absolut a la llengua camperola, rectificant en això els seus mateixos intents del segle XV citats abans.

Però no tot han estat flors i violes. Atacs violents han caigut damunt la llengua en dos sentits. En primer lloc, el català ha estat objecte d’atacs frontals en el camp científic, primer negant-li la independència (Menéndez Pidal, 1902), després, quan això s’adverava impossible, reduint-ne la personalitat per mitjà de les subagrupacions (vegeu-ne un resum a Baldinger, 1963). En segon lloc, atacant-ne capciosament la unitat: ací a València no cal que en doni detalls. El que sí que vull mencionar és que tant en un camp com en l’altre ha estat decisiva l’obra sobretot dels valencians. Germà Colón (1976, 1978) ha resolt contundentment i –esperem-ho– per sempre el complex problema de les subagrupacions. ¿Cal enumerar ací la bibliografia de Manuel Sanchis Guarner i de Joan Fuster? Joan Fuster ha dut el combat conceptual més dur. Els menorquins (Moll, Murillo), mallorquins (Alcover, Llompart) i eivissencs (Villangómez, Marí) –només cito noms a l’atzar que em vénen tot seguit a la memòria– hi han tingut un paper de primer rengle. Els barcelonins hem fet poca cosa més que abandonisme en aquest terreny tan essencial: per timidesa davant les acusacions d’«imperialisme» hem callat (¿no era el que volien «els altres»?). Ara, ací, a València, hem vingut a parlar tots, sense inhibicions: per una convicció profunda que la supervivència de la llengua de tots passa avui pel País Valencià, car sense País Valencià no hi ha Països Catalans, ni llengua catalana –valenciana, menorquina, mallorquina, eivissenca, rossellonesa que en diguem. Tornem a identificar la llengua amb la Pàtria –amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però pà-tri-a . Els qui voldrien que desaparegués a tot arreu bé ho saben prou. Nosaltres també. Com també sabem que tant la història com la realitat actual ens marquen ensems la flexibilitat i el respecte. Però això és compatible amb la claredat. ¿Qui gosarà no parlar clar en un debat universitari?