Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Referències bibliogràfiques

ARIBAU, Bonaventura Carles (1933): La Pàtria . Trobes. Facsímil de l’autògraf de l’autor i d’una carta acompanyatòria a F. Renart i Arús, amb un comentari de Carles Riba, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

BADIA I MARGARIT, Antoni (1950-52): «“Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona , XXIII, pp. 137-152; XXIV, pp. 83-116; XXV, pp. 145-163.

BALDINGER, Kurt (1963): La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica , Madrid, Gredos.

CALVET, Louis-Jean (1974): Linguistique et colonialisme , París, Payot.

CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia , Barcelona, Llibreria Catalònia.

CARBONELL, Jordi (l961): «Notes sobre els Principis de la lectura menorquina », Estudis Romànics (Institut d’Estudis Catalans), VIII, pp. 195-214. [Reproduït en aquest volum, pp. 253-275.]

— (1977): «La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX», dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976 , publicades a cura de Germà Colon, Montserrat, Publicacions de l’Abadia. [Reproduït en aquest volum, pp. 137-171.]

CASTRO, Américo (1948): España en su historia. Cristianos, moros y judíos , Buenos Aires, Losada.

COLÓN, Germà (1976): El léxico catalán en la Romania , Madrid, Gredos. [Ed. cat. El lèxic català dins la Romània , Universitat de València, 1993.]

— (1978): La llengua catalana en els seus textos , Barcelona, Curial.

DESCLOT, Bernat (1949): Crònica , a cura de M. Coll i Alentorn, Barcelona, Barcino.

FUSTER, Joan (1975): Contra Unamuno y los demás , Barcelona, Península.

GIMÉNEZ SOLER, Andrés (1930): Sobre F. Cambó. Per la concòrdia , Saragossa, Universidad de Zaragoza.

LEBRIXA, Antonio de (1492): Grammatica castellana , Salamanca, ed. facsímil, Menston (Yorkshire), The Scolar Press.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (1902): «Cataluña bilingüe», El Imparcial , 15 de desembre, Madrid.

RIBA, Carles (1937): Per comprendre (1927-1935) , Barcelona, Publicacions de «La Revista».

— (1954): Prefaci a la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Barcelona, A. López-Llausàs.

RUBIÓ I BALAGUER, Jordi (1962): «La Renaixença», dins Moments crucials de la història de Catalunya , Barcelona, Vicens Vives.

*Reproduït a Joan Fuster et alii, Els Països Catalans: un debat obert , València, Eliseu Climent, Editor, 1984, pp. 231-246.

II. LA PRESÈNCIA CATALANA A SARDENYA

3

LA LLENGUA CATALANA A SARDENYA

Agraeixo, i molt, l’honor acadèmic que he rebut, i sento una profunda i cordial satisfacció de fer la lliçó inaugural del curs acadèmic 1994-1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig començar, fa exactament vint-i-cinc anys, la meva carrera universitària, juntament amb la meva muller, Hortènsia Curell, que hi ha ensenyat durant nou cursos. Guardo un especial record sentimental dels professors i dels alumnes d’aquell temps que jo vaig ser a l’Autònoma. La meva carrera universitària hi va quedar interrompuda, no pas per voluntat de la Universitat ni meva, sinó pel veto polític del govern espanyol d’aleshores. Vaig continuar la meva vida acadèmica a Itàlia, a la Università degli Studi de Càller, que em va donar una excel·lent acollida i encara és la meva universitat. L’exposició d’avui és fruit de quasi vint anys de recerques a Sardenya i, en certa manera, reflecteix al mateix temps una tasca als arxius i a les biblioteques i la represa d’una relació, a través de molta gent, entre l’illa sarda i els Països Catalans, que, si en el passat va tenir massa sovint un caràcter bèl·lic, ara és de sincera i solidària amistat.

La presència de la llengua catalana a Sardenya és la conseqüència d’una conquesta i de la dominació política subsegüent, com és habitual en els fenòmens d’expansió d’una llengua fora de l’espai natural on s’ha format el seu domini. En aquesta lliçó intentaré d’explicar les característiques de l’ús social i territorial de la llengua catalana a Sardenya, la seva duració i el rastre que hi ha deixat.

En el tombant entre els segles XIII i XIV s’havien produït als Països Catalans i a Sardenya dues situacions totalment diferents. Dins l’espai natural entre les Corberes i la vall del Segura, al llarg de l’arc costaner mediterrani i a les illes adjacents, s’hi havia establert una societat de llengua catalana en la qual, al costat d’unes estructures de poder feudal, havia sorgit una burgesia ciutadana dinàmica. Era una societat expansiva en un espai natural marcat per dues característiques ben definides.

D’una banda, es trobava comprimida entre dos poders més forts. Bernat Desclot va descriure aquest fet gràficament:

E axí el rei d’Aragó està e·l mig de dos reys qui són los pus poderosos del món; per què·l cové estar axí con cel qui·s combat en .i. camp ab .ii. cavalers, que mentre fér la .i., se prena guarda del altre (Desclot, 1949: 57).

De l’altra banda, situat majoritàriament dins la Península Ibèrica, hi té una disposició particular. En comentar un llibre de Francesc Cambó, fruit –escrivia l’autor– de «la meva acció de tants anys, encaminada a cercar una solució espanyola, d’efusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (Cambó, 1930: 9), l’historiador Giménez Soler escrivia amb to de censura:

El pueblo catalán y el castellano jamás han vivido en contacto: ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural por imponerlo la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la península más no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España. El afán de aislarse, de concentrarse en sí mismos lo tienen todos los isleños y Cataluña es a modo de una isla: el catalanismo en este sentido lo da la tierra (Giménez Soler, 1930: 744-745; Soldevila, 1934: 2).

L’hispanocentrisme de l’historiador espanyol no li deixa veure que la disposició geogràfica que històricament ha tendit a aïllar-los per terra a l’oest ha obert els catalans al Mediterrani i a Europa.

La combinació d’aquests dos fets, la compressió per terra al nord i a l’oest i l’obertura a l’est, empenyia els catalans cap al Mare Nostrum, històricament un gran vehicle de comunicació. N’hi ha prou de donar una ullada al mapa per a veure que mar endins, més enllà de Menorca, el territori més proper és l’illa de Sardenya. Un territori de més de 24.000 km 2, quasi un miler més que el País Valencià i unes set vegades més gran que Mallorca, que ocupa una situació estratègica al centre del Mediterrani occidental. A l’edat mitjana s’hi desenvolupa una societat agro-pastoral, políticament organitzada en judicats autònoms, però de fet controlada per Pisa i per Gènova, que dominen les ciutats perifèriques i, per mitjà de privilegis comercials i territorials, exploten els recursos econòmics de l’illa.

Bé que l’expansió catalana pel Mediterrani s’inicia a Sicília en temps de Pere el Gran, la pau entre el papa Bonifaci VIII i Jaume II tractada a Anagni el 1295 comportava la cessió de Sicília per part del rei català, el qual, per mitjà de la butlla papal «Super reges et regna», del 1297, rebia com a contrapartida la infeudació a perpetuïtat del «Regnum Sardiniae et Corsicae»; és a dir, el dret sobre uns territoris no unificats i en poder de pisans i genovesos, que hi tenien establerts nuclis de població a les ciutats i posseïen dominis al camp. Els comuns de Pisa i Gènova no cedirien fàcilment llurs conquestes, que els eren molt rendibles: els reis catalans haurien de conquerir Sardenya per les armes si havien de fer valer els drets que el papa els havia atorgat. En aquesta comesa tindrien inicialment l’ajut dels sards, descontents amb pisans i genovesos, sobretot amb els primers; altrament, els jutges d’Arborea, els únics que havien quedat vius, estaven emparentats amb una família catalana, els vescomtes de Bas.