Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Lo emperador Don Carlos, rey nostre senyor benaventuradament regnant, és arribat ab grosíssima armada, passades .CCCC. veles, [...] per anar a expugnar lo regne de Tunis, divendres a vespre, que comtàvem onze del mes de juny mil .D.XXXV.o. a nativitate. Arribà en la palissada de Càller y dissapte de matí devallà en terra y hoy missa en la seu de Càller. Y estigué dos hores y se tornà a embarcar. Y diumenja a vespre tota la armada féu vela per a Tunis.

L’eufòria del «Gaudeat Sardinia» d’aquest document no és retòrica. Respon a l’ambient d’angoixa que en aquells moments i en els anys immediatament anteriors patia el món occidental europeu, amb els turcs a les portes de Viena d’una banda i, de l’altra, els corsaris del famós Barba-rossa, nomenat almirall del seu estol per Solimà el Magnífic, saquejant les costes del Mediterrani cristià. És l’angoixa que respiraven les instruccions del virrei Antoni de Cardona al governador del cap de Sàsser Antoni de Sena i Gambetta del 9 d’agost de l’any anterior, en les quals després d’informar-lo que

lo primer del present passaren per lo faro de Messina .LXXX. veles del turch les quals porta Barbarrossa [...] y que a .VI. del present los sperarían en Tràpana, [...] –hi afegeix– perquè, lo que Déu no vulla, si passassen per lo present regne troben la resistència necessària, vos diem, encarregam y manam que immediate, vista aquesta, fassau apercebir tota la gent a vostra jurisdicció sotsmesa fent-lis tenir los cavalls, armes y altres preparatius necessaris promptes; avisant axí mateix a les ciutats, llochs y terres marítimes que stígan apercebits fent guàrdies de die y de nit, y que doblen aquelles gsi mester serà, y sían tals com lo temps concorrent demana, avisant-nos ab correu si nova alguna important ad aquexos ports arribarà (documents inèdits a l’Archivio di Stato, Sàsser).

En aquesta situació, l’eufòria del pas de Carles I pren tot el seu relleu i veiem passar, a través de documents sards en català, un moment clau de la història d’Europa.

Dintre dels usos oficials de la llengua mereix una menció especial l’ús que en fa l’Església. L’organització eclesiàstica fou renovada al Congrés de Trento i la documentació que ha estat estudiada fins ara, que es conserva en general a partir del segle XVI (Anatra-Puggioni, 1983), mostra un ús generalitzat del català a les diòcesis de l’Alguer, de Càller, d’Oristany i d’Ales (Carbonell, 1984 b ; Lai, 1993; Pau, 1994); el sard, en canvi, és la llengua absolutament predominant a Bosa, zona isolada de la capital de l’illa (Cossu, 1990: 21-23). El català apareix a les actes dels capítols, als inventaris de les parròquies i a les visites pastorals, fins i tot als ordinaris per als sacerdots, llevat de les parts rituals en llatí i el catecisme en sard, fins que trontolla a partir de mitjan segle XVII (Carbonell, 1984 a i 1984 b ).

L’aparició a Sardenya d’una literatura en llengua catalana, a més dels goigs mencionats al començament, ha estat prou estudiada (Toda, 1890 i 1903; Carbonell, 1984 a ). Voldria afegir-hi un comentari sobre els textos hagiogràfics. Les vides de sant Antic i de sant Maur (Vida y miracles del benaventurat sant Antiogo i Vida del benaventurat sant Mauro) responen a devocions locals. També hi respon la Relatió de la Invenció del cos del benaventurat màrtir sant Antiogo sulcitano , conservada en un manuscrit de l’Arxiu de la Catedral d’Esglésies que tinc en curs d’edició: és un testimoniatge de l’existència en català a l’illa d’aquest gènere paraliterari, del qual només havien estat assenyalats exemples en llatí i en castellà (Marrocu, 1992). El text sobre sant Maur s’ha perdut, però n’ha estat publicat un document del 1573 pel qual són lliurats tres-cents dotze exemplars (Balsamo, 1968: 111-112) a un tal «mossèn Joan Pipia, habitator de la villa de Sórgono», per a vendre’ls en aquesta petita població, prop de la qual hi ha una ermita sota l’advocació del sant. Allò que em sembla significatiu del coneixement del català a Sardenya és que en un nucli rural tan petit i situat entre muntanyes al centre mateix de l’illa –on, però, els llibres parroquials eren portats en català per sacerdots de cognoms sards–, hi hagués l’esperança de vendre tants exemplars d’un opuscle en llengua catalana, malgrat l’alt tant per cent d’analfabets que hi havia a l’època. És cert que Sórgono era també un dels centres de distribució, de la impremta-editorial del canonge de la seu de Càller Nicolau Canyelles, d’origen gironí (Cossu, 1993: 77). I que l’ermita de Sant Maur era un lloc de pelegrinatge. Tanmateix, és un indici de la difusió del català en zones allunyades del tot dels centres urbans.

No és estrany, doncs, el testimoni dels autors europeus dels segles XVI, XVII, XVIII i, fins i tot, amb informació endarrerida, del XIX, que solen atribuir dues llengües a l’illa de Sardenya, en general exemplificades amb el parenostre (Coseriu, 1980). L’afirmació més repetida serà la de l’intel·lectual callerès Segimon Arquer, el qual escrigué a Basilea, l’any 1549, una Sardiniae brevis historia et descriptio , publicada l’any següent dins la quarta edició de la Cosmographia en llatí de Sebastian Münster. Segons Arquer, que parlava de primera mà perquè era sard, a Sardenya hi havia dues llengües principals: el català, parlat per quasi tothom a les ciutats, mentre que d’altres, fora de les ciutats, mantenien la llengua genuïna dels sards (Coseriu, 1980: 317; Cocco, 1987: 411). El mateix Arquer, que va acabar cremat per la Inquisició a Toledo el 1571 (Cocco, 1987), quan des de la presó toledana demana que li enviïn de Càller alguns documents que l’ajudaran a defensar-se, adverteix que siguin «en catalan, que es la lengua de mi tierra».

Del 1565 al 1567, residí a Càller el framenor llec Salvador d’Horta, que segons diuen feia parlar els muts –en català, és clar. Hi morí en olor de santedat i fou canonitzat, amb un cert retard, el 1938: encara avui és objecte de devoció (Mas, 1989; Sorgia, 1991).

I a Càller ensenyà llatí, partint de les explicacions en català, l’humanista d’Alcoi Andreu Sempere, llogat expressament per la ciutat. L’any 1557, la seva Grammatica fou impresa a Lió per l’editor-llibreter Esteve Moretto i dedicada als consellers de Càller. El canonge Canyelles en féu una nova edició, sempre amb les explicacions en català, l’any 1585, en aquesta mateixa ciutat (Ribelles, 1929: 575-577; Miró, 1968, passim ; Balsamo, 1968: 41-49; Carbonell, 1972: 109; Cossu, 1993: 77).

Al costat dels usos oficials o públics, hi trobem els privats, com la correspondència o els documents notarials, tan importants en la vida social. De la primera hi ha textos publicats. Per exemple, una lletra de l’important humanista callerès Montserrat Rosselló, que llegà la seva considerable biblioteca a la Universitat de Càller: amb el fons Rosselló i d’altres, la quantitat d’incunables i d’edicions antigues en català conservats a Sardenya és un altre exponent de les estretes relacions culturals entre catalans i sards entre els segles XV i XVII (Romero-Gabbrielli, 1982-85). Doncs bé, el 1608 Rosselló enviava una lletra a l’escrivà d’un dels seus feus, la vila de Musei, sobre els problemes que tenia amb uns «massaios» («pagesos», un sardisme freqüent en el català de Sardenya) i afegia:

Procurau que se nos envien set o vuicentas sebbas, y molts melons, síndrias, carabassas y cogombres, [...] Y també enviareu peras, anguil·las, truças y formatgie bo, que lo que haveu enviat era prou mal.

I, en una postdata, escrivia encara:

Me fareu pler de fer caçar una rabossa que sia molt grassa, perquè tinch menester del oli de aquella per fer-me una medicina. No vos descuideu en cosa que tant esguarda a la mia salut, y trameteu-me-la súbito.