Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Potser res no il·lustra tant sobre la resistència a complir les ordres sobre la llengua com el fet que les disposicions legals haguessin de ser repetides, i de vegades en una versió debilitada. El cas del teatre és significatiu: el 1779 una cèdula reial prohibia «representar, cantar ni bailar piezas que no fuesen en idioma castellano» i el 1807 es repetia l’ordre. 74 El 1867 una reial ordre d’Isabel II establia:

En vista de la comunicación pasada a este Ministerio [de Governació] por el Censor interino de los teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la Censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (Q. D. G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España. 75

El document és important no solament com a testimoniatge que el castellà no era «generalitzat» i com a exemple de debilitament de la repressió, sinó també com a explicació de les raons d’un tal debilitament: l’adhesió a la llengua per part de les classes populars. 76 L’ordre de 1867 va induir els dramaturgs a crear un personatge ridícul que parlava en castellà i a inutilitzar així els seus efectes; la disposició fou derogada al cap de dos anys. 77

L’adhesió popular a la pròpia llengua és un fet fonamental per a comprendre el fenomen de la vitalitat del català modern. La llarga llista dels apologistes de la llengua catalana, des de Baldiri Reixac i Josep Ullastre, en ple segle XVIII, fins als redactors del Report de treball sobre l’ús oficial del català publicat clandestinament per l’Assemblea de Catalunya el 1974, es troben sistemàticament en relació amb el món popular. 78 En general, els autors de gramàtiques i diccionaris, des del mateix Ullastre fins a Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, també s’hi troben. 79 La repressió no ha tingut prou força per a fer desaparèixer una llengua fortament arrelada a les classes populars. Cal tenir en compte, altrament, que a Catalunya la Revolució Industrial, fruit d’un impuls econòmic anterior al desastre de la guerra contra Felip V, 80 va causar una transformació social molt important i de repercussions sociolingüístiques indubtables: a diferència d’Anglaterra, on fou portada a terme en bona part per l’aristocràcia, aquesta classe social a Catalunya perdé tot dinamisme: la burgesia industrial, la nova classe dominant, procedia dels estaments populars i en mantingué la llengua. 81 Desapareguda l’aristocràcia castellanitzada com a poder econòmic important, el procés de reivindicació lingüística i cultural hi ha tingut dues línies de desenvolupament: d’una banda, la promoguda per la burgesia, nova classe dominant –a Catalunya, no a l’Estat–, a través d’institucions culturals com els Jocs Florals o polítiques com la Mancomunitat; 82 de l’altra, la que ha recolzat en les classes populars, que al segle XIX ha tingut la realització cultural més sobresortint en el teatre i al segle XX la realització política de la Generalitat: en el període revolucionari del 1936 al 1939 la llengua catalana assolí el grau més elevat d’ús públic des del començament del segle XVIII. 83 I, mentre la burgesia majoritàriament acceptà el franquisme i sovint, com l’aristocràcia al segle XVI, canvià de llengua quan triomfà el general Franco, això no s’esdevingué entre les classes populars, sinó que la reivindicació lingüística partí sobretot d’aquestes darreres. 84

6. Conclusió

En fer una anàlisi sumària dels problemes sociolingüístics que ofereix la història de la llengua catalana dels darrers segles, un fet emergeix sistemàticament: hom constata l’existència d’unes forces repressives exògenes, aspecte lingüístic d’un imperialisme polític, i d’unes forces reivindicatives endògenes de signe contrari. Durant el segle XX, les primeres predominen en els períodes autoritaris –dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco–, les segones predominen en els períodes democràtics, tant de signe burgès (Mancomunitat), com de signe popular (Generalitat). La repressió exògena troba la col·laboració de la classe dominant –en un període, l’aristocràcia (segles XVI-XVIII), i en determinats moments d’un altre, la burgesia (postguerra del 1939)–, però les reaccions de signe contrari dins la mateixa classe demostren que el col·laboracionisme és un fenomen parcial i sovint acceptat a desgrat pels mateixos que el practiquen. No trobem testimonis de renúncia voluntària a l’ús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició. 85 En el camp dels estudis lingüístics, aquest ambient popular de resistència ha donat una clara connotació militant a la lingüística catalana. 86 La significació sociolingüística d’aquest fet és òbvia per tal com no solament tindrà lloc una defensa factual de l’ús de la llengua, sinó també una de teòrica contra els ideòlegs castellans: n’és un exemple la campanya contra les afirmacions tendencioses de R. Menéndez Pidal amb motiu del decret repressiu del 21 de novembre de 1902. 87 L’afirmació que el castellà –o el francès– ha estat adoptat voluntàriament pels catalans, encara avui repetida, 88 és objectivament falsa. Només els decrets repressius i llur aplicació amb tot el poder de l’aparell de l’Estat espanyol o del francès, en ambdós casos forces exògenes, han aconseguit introduir-lo als Països Catalans.

*Publicat originalment dins Treballs de Sociolingüística Catalana , 2, València (1979), pp. 87-102. L’autor en va avançar un resum a l’article citat en la nota 4, que per aquesta raó ens estalviem de reproduir ací.

1. Joshua A. Fishman, «Who Speaks What Language to Whom and When?», La Linguistique , II (1965), pp. 67-88; id ., «The Relationship between Micro- and Macro-Sociolinguistics in the Study of Who Speaks What Language to Whom and When», a J. B. Pride and J. Holmes (eds.), Sociolinguistics , Middlesex, Penguin, 1972, pp. 15-32. Al llarg d’aquest article he usat les abreviatures següents: ER ( Estudis Romànics , Barcelona); ENC («Els Nostres Clàssics», Barcelona); CPB («Col·lecció Popular Barcino», Barcelona); IEC (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona); RFE ( Revista de Filología Española , Madrid); RVF ( Revista Valenciana de Filologia , València).

2. Fritz Hensey, «Recent developments in U. S. Southwest Sociolinguistics», a Jacob Ornstein (ed.), Three Essays on Linguistic Diversity in the Spanish-speaking World , «Janua Linguarum», Sires Practica , 174, The Hague-París, Mouton, 1975, p. 71. Aquesta tendència ja havia estat prevista per Joshua A. Fishman cinc anys abans ( Sociolinguistics. A Brief Introduction , Rowley, Mass., Newbur House, 1970, pp. 107 i ss.).

3. Louis-Jean Calvet, Linguistique et colonialisme , París, Payot, 1974, p. 10.

4. Jordi Carbonell, «La influència de factors històrics exògens en la situació actual del català dins la societat», Treballs de Sociolingüística Catalana , 1, València (1977), pp. 63-65. La versió anglesa d’aquest text, que fou objecte d’una comunicació al VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto (19-24 agost 1974), aparegué dins Sociological Abstracts , suppl. 47-1 (agost 1974).

5. E. Haugen, «Dialect language nation», American Anthropologist , 68 (1966), p. 925; també a J. B. Pride, Janet Holmes (eds.), Sociolinguistics , Middlesex, Penguin, 1972, p. 101.