Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

4. La repressió exògena a partir del 1713

El canvi transcendental en la història lingüística, cultural, política i econòmica catalanes es produeix a conseqüència de la derrota en la guerra contra Felip V. El tractat d’Utrecht, que hi posà fi (1713), comporta un repartiment dels Països Catalans comparable als repartiments de Polònia entre Prússia, Rússia i Àustria el 1772, el 1793 i el 1795: és la fi de llur estructura estatal secular, de llur independència, que durant els dos segles anteriors havia sofert ja interferències. En primer lloc, el tractat consolida la incorporació al regne de França dels territoris septentrionals, incorporació considerada fins aleshores provisional per ambdues parts. 47 En segon lloc, Menorca és atribuïda a la corona britànica, de la qual formarà part fins al 1783. 48 Finalment, els altres territoris són incorporats al regne de Castella amb fórmules polítiques relativament diferents. 49 És aleshores que comença la unitat de l’Estat espanyol actual: primer, per mitjà d’un règim d’ocupació militar i una organització política que recorda les de les audiències colonials americanes; després, per la incorporació administrativa dins un estat unitari. Cal recordar, però, que Isabel II, que comença a regnar el 1833, és la primera a jurar com a reina «d’Espanya»: els monarques anteriors ho havien fet com a reis «de Castella», fet prou significatiu. 50

Als territoris catalans incorporats al regne dels Borbons espanyols, es desencadena de seguida un procés d’imperialisme lingüístic, que té per objectiu la substitució de la llengua catalana per la castellana. A la Catalunya del Nord continua el procés paral·lel de substitució per la llengua francesa. A Menorca, en canvi, els anglesos respecten l’estructura política i les característiques lingüístiques i culturals de l’illa.

Cenyint l’anàlisi als territoris incorporats al regne dels Borbons espanyols, citaré en primer lloc el report facilitat per José Patiño, delegat del Consejo de Castilla per a informar sobre la situació al Principat durant la preparació del Decret de Nova Planta, la llei que va substituir les Constitucions de Catalunya. Patiño escriu: «el genio de los naturales [de Catalunya] es amante de la libertad [...]; son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan en su lengua nativa ». 51 D’aquest report el Consejo de Castilla dedueix la política a proposar a Felip V en l’aspecte lingüístic, que és la següent:

ante los corregidores se sigan los pleitos en lengua castellana, y ante los demás tribunales inferiores se permita por ahora el uso de la catalana, hasta que los escribanos se vayan instruyendo en el uso de la castellana, como también aquellas primeras personas que en los pueblos cortos suelen tener los ministerios de justicia y otros que conducen a la formación de los autos y procesos; mandando V. M. al mismo tiempo que en las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellana... 52

Els objectius del Consejo de Castilla en aquest informe responen als interessos imperialistes de l’oligarquia agrària castellana, classe dominant al regne, uns interessos que ja havien estat exposats abans per Olivares al segle XVII, 53 i segueixen una tradició que en el terreny lingüístic remunta a Gonzalo de Santa María i a Antonio de Lebrixa a final del segle XV. 54 En promulgar el decret de Nova Planta del Principat de Catalunya el 16 de gener de 1716, Felip V no s’atreveix a seguir el consell del seu òrgan de govern i es limita a establir que el castellà serà usat a la «Real Audiencia», institució màxima de govern del Principat. 55 Poc després, però, s’aplica la lnstrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los Corregidores del Principado de Cataluña del 20 de febrer de 1717, que incloïa la norma següent, al costat d’altres referents a l’ús d’armes o als comentaris contra el rei: «Pondrá [el corregidor] el mayor cuydado en introduzir la Lengua Castellana, a cuyo fin dara las providencias mas templadas y dissimuladas para que se consige [ sic! ] el efecto sin que se note el cuydado». 56

El pla traçat pel Consejo de Castilla en l’informe a Felip V seria posat en pràctica progressivament per nombroses normes legals al llarg dels segles següents. Entre moltes altres, citem: la cèdula reial de 1768 obligant a ensenyar en castellà; el decret de 1773 imposant el castellà a la comptabilitat; la cèdula reial de 1799 prohibint representacions teatrals que no fossin en castellà; 57 l’edicte del 1837 imposant càstigs infamants als infants que parlaven català a l’escola; 58 la llei del notariat del 1862 obligant a estendre tots els documents en castellà; 59 el reial decret del 1902 ordenant que a les escoles del Principat, País Valencià, Balears, Galícia i País Basc el catecisme sigui ensenyat en castellà; 60 la reial ordre de 1923 i el reial decret de 1926 que donaven facultat als governadors per a imposar fortíssimes multes i penes de presó als qui «se negaran a respetar órdenes del Gobierno o de alguna autoridad referente al uso o respeto a la lengua española», la qual cosa incloïa «la negativa o resistencia a usar la lengua española [...] o a uso de otro idioma o dialecto en vez de aquélla...». 61 La història sociolingüística del català dins l’Estat espanyol només pot ser entesa correctament a partir d’aquesta sèrie ininterrompuda i progressiva de mesures de repressió aplicades amb tota la força de l’aparell de l’Estat. Interrompudes en part durant el breu període de la Segona República entre 1931 i 1938-39, foren restablertes i incrementades pel govern franquista espanyol durant els darrers quatre decennis fins a un grau extrem. 62

Aquest imperialisme lingüístic, que s’estén al llarg de dos segles i mig, ha tingut, però, una durada molt més breu –perquè ha començat més tard–, que l’aplicat a d’altres llengües romàniques que havien tingut un passat literari medieval també brillant, com el gallec o l’occità. El fet que el català hagi estat la llengua d’un estat fins al començ del segle XVIII em sembla un fet important a tenir en compte en comparar la situació del català dins la societat amb la del gallec, en relació política de dependència respecte al castellà des de la fi del segle XI, i especialment des del segle XIV, 63 o amb la de l’occità, gradualment entrat en l’àmbit polític francès a partir de la incorporació del comtat de Tolosa el 1271 i sotmès a repressió lingüística legal des de l’edicte de Villers-Cotterêts del 1539. 64

5. La reacció endògena contra la repressió

La reacció contra la imposició d’una llengua estrangera s’ha manifestat de dues maneres: d’una banda, amb la simple resistència al seu ús; de l’altra, amb la declaració explícita en defensa de la llengua pròpia.

El primer aspecte d’aquest fenomen ha estat negligit en les anàlisis sobre la història de la llengua catalana perquè aquestes han estat basades sobretot en els fets estrictament literaris en llur vessant estètic. He subratllat aquest fet en una altra banda i hi remeto. 65 Però, al marge dels fets literaris, hi ha la resistència passiva a la imposició. En citaré algun exemple. El decret de 1768 prohibia l’ensenyament en català: tanmateix, les Instruccions per l’ensenyança de minyons , de Baldiri Reixac, publicades el 1749, s’imprimiren almenys set vegades, les darreres dins el segle XIX. 66 La gramàtica llatina de Lebrixa, amb les explicacions en català, que té tantes edicions durant el segle XVIII, encara és editada el 1795 67 per la Universitat de Cervera, la qual edita, així mateix, el Sensus Erasmiani d’Antoni Genover, el 1775; 68 el 1805, el valencià Manuel Joaquim Sanelo presenta un pla d’ensenyament del català a la Societat Econòmica d’Amics del País, de València; 69 el Llibre de bons amonestaments , escrit pel mallorquí Anselm Turmeda el 1398, fou reeditat innombrables vegades, al Principat i al País Valencià, almenys fins al 1852, i usat com a llibre de lectura per als infants 70 al costat del Catecisme; 71 i segons Coromines, el català fou ensenyat fins al 1858. 72 Un altre exemple: el decret de 1773 declarava la nul·litat dels llibres de comptabilitat que no fossin portats en castellà: doncs bé, el Racional (llibre de comptes) de l’Hospital de la Santa Creu, l’hospital oficial de la ciutat de Barcelona, és escrit en català fins el 1833, 73 l’any de l’Oda a la Pàtria de B. C. Aribau, que hom considera l’inici de la Renaixença literària.