Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Allò que ara voldria analitzar més detingudament és la interferència que els factors exògens han produït en el normal procés històric de la llengua catalana dins la societat dels Països Catalans i la resistència endògena a una tal interferència, tot intentant de referir-la a les bases socials que l’han promoguda. Davant l’amplitud del problema, m’hauré de cenyir a citar uns exemples que em semblen significatius. Naturalment, hauré de referir-me a textos escrits, però procuraré escollir aquells que no són dubtosos en llur interpretació quant a la font i quant al testimoniatge que donen sobre l’ús de la llengua parlada.

2. El català, llengua nacional

Com a punt de partença de l’anàlisi històrica cal escatir els nivells de selecció-codificació i els d’acceptació-elaboració funcional que el català havia assolit a l’edat mitjana per a esdevenir una veritable llengua nacional. En aquest sentit és clar que el català no era, entre els segles XIII i XV, una llengua no desenvolupada o un vernacle en el sentit usat per Haugen, 7 sinó que –llevat de les limitacions que l’ús del llatí comportava aleshores, limitacions que eren comunes a les altres llengües europees i molt particularment a les romàniques– havia esdevingut la llengua completa parlada per tota una societat i emprada per l’aparell d’un estat, és a dir, una llengua usada a tots els espais de l’administració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials. L’ús de l’occità en la poesia s’extingeix al començ del segle XV i, d’altra banda, correspon a un fet comú a d’altres literatures. 8

En el camp de la codificació, la pràctica de la cancelleria reial havia conferit al català administratiu el caràcter de llengua unitària, la més unitària de totes les llengües romàniques. 9 Aquesta uniformitat de la llengua administrativa era afavorida per la poca diversitat dialectal, el català essent autòcton només al nord del domini lingüístic actual, substancialment entre les Corberes i el Penedès, i havent estat transportat als altres territoris amb la conquesta i el repoblament subsegüent. El testimoni del cronista Muntaner, natural de Peralada, prop del Pirineu, però que escriu al País Valencià, és il·lustratiu:

d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragoneses. [...] E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alamanya, e per tota Itàlia e per tota Romania: que els grecs qui són de l’emperador de Constantinoble són així mateix moltes províncies [...], en les quals ha aital departiment de los llenguatges com ha de catalans a aragoneses. 10

En el mateix camp de la codificació, vers el 1487, 11 el prevere valencià Bernat Fenollar escriu les Regles de squivar vocables o mots grossers o pagesívols , que seran completades pels humanistes barcelonins Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell. 12 Hom hi troba una tendència vers la consagració com a norma dels criteris lingüístics ciutadans cultes de l’eix València-Barcelona, contra l’ús popular, especialment pagès. Alguns dels consells donats per Fenollar són compartits, cinc segles després, per la normativa noucentista. En canvi, un nombre elevat de formes populars que Fenollar-Pau-Carbonell rebutjaven avui són acceptades per la normativa, i les formes corresponents, en general cultes, que aquells aconsellaven a la darreria del segle XV, són rebutjades del tot o admeses al costat de les primeres. 13 Aquesta inversió de criteris és un testimoniatge de la participació de la llengua popular, sobretot pagesa, en el català literari modern, bé que ja contemporàniament a Fenollar s’havien produït reaccions a favor del vocabulari camperol com la Brama dels llauradors de l’horta de València , de Jaume Gaçull. 14

En tot cas, el català no havia estat usat només en la literatura, sinó que des del segle XIII era llengua de tots els usos: de la filosofia i de la ciència, amb l’obra de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, pioners a Europa de l’ús d’una llengua vulgar en aquestes matèries; 15 de les lleis, 16 de la cort, 17 dels discursos del parlament, 18 i dels actes de l’administració als més diversos nivells, 19 inclòs el diplomàtic, 20 el de les relacions entre els membres de la família reial, 21 dels reis amb llurs funcionaris i d’aquests darrers amb els ciutadans, 22 així com en les relacions contractuals i d’altra mena. 23 En el terreny privat, el català era usat en la correspondència, no solament de la família reial, 24 sinó també dels funcionaris i dels mercaders. 25 I tots aquests usos escrits són prova fefaent que l’ús oral de la llengua era així mateix total, la qual cosa està d’acord amb el testimoni de Muntaner, ja citat.

La introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara no canvià bàsicament res, malgrat que tots quatre reis de la dinastia foren nascuts a Castella i casats amb castellanes. D’una banda, trobem alguns escriptors que no usen solament el català sinó també el castellà –sovint al costat de l’italià–, un fet que s’inicia a la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols i s’amplia després amb poetes cortesans , entre els quals Rubió i Balaguer ha subratllat l’adopció dels principis ideològics reialistes dels Trastàmara. 26 De l’altra banda constatem que el castellà no és adoptat per cap dels grans escriptors del període ni assoleix nivells populars, mentre que continua havent-hi escriptors de llengua castellana, sobretot aragonesos, que adopten el català en llurs escrits, alguns exclusivament, 27 i fins i tot es conserven nombroses lletres privades en català de la reina Maria al mateix Magnànim i d’aquest darrer a Enrique de Villena, malgrat que tots ells eren castellans. 28 Hi ha també, per exemple, un altre indici: els diàlegs literaris entre el príncep de Viana, escriptor en llengua castellana, fill i hereu de Joan II, i el noble valencià Joan Roís de Corella, en els quals cadascú usa la llengua pròpia sense que ni l’un ni l’altre facin menció d’aquest fet, 29 prova que el noble valencià –per cert, d’origen aragonès– 30 no sentia, respecte al poder reial, cap mena de dependència lingüística. En realitat, la presència del castellà a la cort reial dels Trastàmara durant el segle XV pot comparar-se a la contemporània del català a Roma en temps dels pontífexs Calixt III i Alexandre VI, de la família Borja, els quals cridaren a la cort papal molts de compatriotes, 31 fins al punt que Paolo da Ponte podia escriure el 1458 que «non si vedono se non catalani». 32 Doncs bé, aquesta presència catalana a Roma no hi té cap repercussió sociolingüística, malgrat que els papes Borja i els seus familiars o servidors usaren la llengua catalana, tant parlant com escrivint. 33 Paral·lelament tampoc no en tingué la presència de la dinastia castellana als Països Catalans, on el castellà era desconegut al segle XV. Ens ho confirma Juan Alonso de Zamora, secretari de Joan II de Castella, que facilità l’original del De casibus virorum illustrium de Boccaccio, a l’humanista Alonso de Cartagena, bisbe de Burgos, perquè en continués la traducció al castellà que havia començat Pero López de Ayala: «no lo pudiendo haver en Castilla, óvelo en Barcelona, el cual hallé en latín porque quien me lo tornasse en nuestra lengua allí hallar no pude ». 34

El punt de partença, doncs, en el moment de plena independència dels Països Catalans, era una situació de llengua nacional completa, en un estadi més aviat avançat de realització, per als estàndards de l’època, dins el món romànic.