Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

3. Primer període d’interferència exògena: 1516-1713

Contra les afirmacions de la historiografia nacionalista espanyola, ni l’accés al tron de Ferran el Catòlic el 1479, quan ja era maridat amb Isabel de Castella des de feia deu anys, ni el de Carles I el 1516, no van produir «la unidad de España». El regne de Castella va esdevenir el centre del poder dels reis de la dinastia dels Habsburg, però els diversos regnes de l’imperi van continuar mantenint llur organització política, econòmica, militar i administrativa anterior. 35 Els catalans eren estrangers al regne de Castella, així com ho eren els flamencs, els italians o els alemanys. La conquesta d’Amèrica, per exemple, fou una empresa del regne de Castella i els catalans en foren exclosos, no pas per una animadversió especial dels reis –com, erradament, ha afirmat la historiografia romàntica catalana–, sinó purament i simplement perquè eren estrangers igual que els genovesos, els flamencs o els alemanys. 36 Els catalans tenien cònsols, com a estrangers, als ports d’Almeria i de Màlaga, però els foren rebutjats a Sevilla i a Cadis, ports molt més importants, durant tot el segle XVI, i tant als ports de mar com als «puertos secos» reberen el tracte d’estrangers, i encara de segona categoria en comparació amb els genovesos, per exemple. 37 El 1674, el cònsol flamenc a Cadis pretenia de representar tots els estrangers, catalans inclosos. 38 Al costat de l’estrangeria, però, cal no oblidar que Castella era el regne més important d’Europa, que els poders econòmic i militar castellans eren dominants al continent. Com diu Vilar: «La Castille, à son moment d’apogée, a joue pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers». 39 Aquest fet, que Pierre Vilar refereix al terreny econòmic, tingué repercussions en altres terrenys, entre ells, és clar, el social i el lingüístic.

El rei, que tenia la base del seu poder al regne de Castella, que tenia, després de Carles I, el castellà com a llengua pròpia, exercia una pressió considerable damunt les classes dominants catalanes, que havien de recórrer a la cort per a obtenir aquells privilegis, aquells llocs de responsabilitat, que els permetessin de mantenir llur condició. El país continuava essent independent, és cert: però la seva independència estava sotmesa a interferències a causa del fet que el cim del poder polític, el rei, vivia a l’estranger i hi tenia la base essencial del seu poder. Encara que, als Països Catalans, el poder reial fos limitat per les constitucions, i que el poder econòmic de la burgesia ciutadana hi superés el de l’aristocràcia –a diferència del que s’esdevenia a Castella–, la capacitat d’intervenció militar del rei a base de tropes estrangeres desnivellava la balança i invertia el sentit de la dinàmica interna de la societat catalana. Així, les guerres de les Germanies (1519-1523), que inicialment es resolien amb la victòria dels menestrals ciutadans i dels pagesos, acabaren amb el triomf de l’aristocràcia gràcies, en bona part, a l’ajut militar del rei i de l’aristocràcia castellana. El desenllaç tingué importància lingüística perquè els aristòcrates vencedors, sobretot a València, empraren la llengua castellana per tal de distingir-se dels «agermanats» i adoptaren més amplament encara la llengua del rei que els havia ajudats. 40 Cal afegir-hi el factor castellanitzador de la Inquisició castellana, que incidí damunt els intel·lectuals. 41 I, bé que el fenomen no s’inicià aleshores, com ha subratllat Fuster, 42 ni fou tampoc exclusiu de València, la importància del món cultural valencià en aquest període de la literatura catalana determinà que la situació social valenciana tingués una incidència especial, almenys dins la història literària.

Hi hagué reaccions contra la castellanització de l’aristocràcia. Així el cavaller Cristòfor Despuig, en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa , el 1557, escriu:

y de aquí sé lo escándol que yo prench en veurer que pera vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana fins á dins Barcelona per los principals señors y altres Cavallers de Cathaluña recordantme que en altre temps no donaven lloch á da[r] aquest abús los magnanims Reis de Aragó; y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confese que es necesari saberla les persones principals perque es la española que en tota la Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinariament parlarla entre nosaltros perque de açó se pot seguir que poch á poch se lleve de rael la de la Patria, y aixi pareixeria ser per los castellans conquistada. 43

És un testimoniatge de l’ús, fins i tot parlat, del castellà, però estrictament entre «cavallers e persones principals». És clar que, essent l’aristocràcia la classe dominant, el fet que aquesta desaparegués quasi del tot com a classe social catalana, deixava sense un suport social i econòmic important la literatura culta, sostinguda fonamentalment en aquest període a Europa per les corts reials o aristocràtiques. Aleshores, la literatura catalana mantingué només un nivell discret, no comparable a l’assolit al segle XV, perquè es ressentí d’aquesta mancança. Al mateix temps, aparegueren a Barcelona, i sobretot a València, ultra llibres en català, 44 molts llibres en castellà i escriptors en llengua castellana, sobretot lligats al poder reial. Tanmateix, les classes populars, inclosa la burgesia ciutadana i la burocràcia, i també una part de la noblesa, en especial la rural, parlaven català. El català continuà essent la llengua usada a tots els Països Catalans 45 a tots els nivells –a casa, a l’església, a l’administració, a l’escola–, la llengua escrita de les lleis, dels documents notarials (al costat del llatí), dels llibres de comptes públics i privats, dels documents oficials de l’organització estatal.

Sobre aquest ús tenim, no solament els documents, sinó un testimoni d’excepció. Pel tractat del Pirineu (1659), Felip IV de Castella havia cedit una part del territori català a Lluís XIV de França: la zona entre les Corberes i l’Albera, al nord de l’eix longitudinal del Pirineu. Faltant a les promeses fetes durant la guerra que precedí l’annexió, hi és prohibit aviat l’ensenyament del català i, el 2 d’abril de 1700, per un «édit du roy» hom prohibeix l’ús del català als documents públics. Vet ací un fragment molt significatiu d’aquest edicte:

Depuis plus de quarante ans que Nous possédons en pleine Souveraineté les Comtés & Vigueries de Roussillon & Conflans, qui nous ont été cédés avec une partie du Comté de Cerdaigne, par le Traité de Paix des Pirennées, les Procédures des Justices Subalternes desdits Païs, les Délibérations des Magistrats des Villes, les Actes des Notaires & autres Actes publics, ont continué à y être couchés en Langue Catalane, par un usage que l’habitude seule a autorisé: Mais comme outre que cet usage répugne & est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à l’honneur de la Nation Françoise & même à l’inclination des Habitants desdits Païs, les quels en toutes occasions ne témoignent pas moins de zèle et d’affection pour notre service que nos anciens Sujets: [...] il était à propos d’ordonner qu’à l’avenir toutes les Procédures & les Actes publics qui se féront dans lesdits Païs, seront couchés en Langue Françoise. 46

Testimoniatge d’ús i també testimoniatge de relació entre llengua i poder polític.

Els mots de Lluís XIV, bé que referits concretament a la part de Catalunya que havia estat annexada als seus dominis, reflectien una situació general de la llengua catalana a tota l’àrea lingüística pel que fa referència als nivells d’ús, oral o escrit. Tampoc al començament del segle XVIII el català no era, doncs, un vernacle sinó que s’acostava a una llengua completa, bé que les interferències exògenes havien incidit damunt una capa molt petita de la societat i havien afectat determinats sectors de la literatura culta. Com que l’anàlisi de la història de la llengua ha estat feta sovint tan sols damunt els fenòmens literaris, hom ha donat un valor desmesurat a la relativa flexió que sofreix la literatura catalana durant els segles XVI i XVII: l’anomenada Decadència en aquests segles és, si de cas, un fenomen literari que correspon a la relativa davallada política, econòmica i demogràfica dels Països Catalans, però no un fenomen sociolingüístic qualitatiu.