Jordi Carbonell i de Ballester - Elements d'història de la llengua catalana

Tossudament insistent, vaig explotar l’entusiasme de Jordi Carbonell pel llibre sobre Joan Roís de Corella per a reprendre la idea de publicar-li els Elements d’història de la llengua catalana . Per a la meua sorpresa, a principis de 2016 em va fer arribar tots els seus estudis susceptibles de ser-hi incorporats. De segur que els seus fills, coneixedors del gran somni del pare, hi han tingut molt a veure. Ara i ací és el moment i el lloc oportuns per a expressar-los ben cordialment la meua gratitud, i també la de la Universitat de València. Perquè he de dir que publicar-ho a València fou sempre la seua opció. Una opció decididament ideològica i afectiva. Ell era ben conscient que València era el territori històricament més afectat per les estratègies assimilistes de l’estat espanyol i el que més necessitat estava de la solidaritat dels catalans.

Malgrat la seua lucidesa mental, el seus problemes de salut s’havien agreujat. El llibre ja no portaria la introducció que li havia demanat, i va delegar en mi aquesta comesa i la d’articular i curar l’edició dels articles escollits. Una vegada acceptada l’estructura del llibre per Carbonell mateix, el Servei de Publicacions de la Universitat de València va assumir excepcionalment la tasca de transformació dels materials. Una tasca feixuga que he d’agrair al Sr. Josep Lluís Canet, director del Servei, i als seus tècnics, de manera especial a Elvira Iñigo, Inma Mesa i Maite Simon. Tots ells han manifestat en tot moment el seu interès perquè un llibre tan complex fos editat de la manera més digna possible. La meua tasca s’ha limitat a distribuir en blocs cronològics i temàtics els materials aplegats i a revisar certs aspectes formals, bé que respectant sempre les característiques dels textos originals.

El llibre s’ha articulat en cinc blocs. En el primer es reprodueixen els articles on Carbonell va esbossar el seu projecte d’una Història social i política de la llengua catalana . En el segon bloc s’inclouen els dedicats a la presència catalana a Sardenya, que Carbonell coneixia tan bé per la seua llarga residencia a l’illa. En el tercer, diversos treballs sobre el català de l’edat moderna, majoritàriament centrats a Menorca, on ocupen un lloc prominent els estudis sobre gramatització. El quart bloc va dedicat al català hodiern, amb uns posicionaments lúcids de plena actualitat. En el cinquè, Carbonell glossa el llegat dels seus mestres i col·legues, Aramon, Moll, Sanchis Guarner i Cahner: tots quatre van treballar força en la història de la llengua catalana i tots quatre es van distingir pel seu fort compromís en la defensa d’una visió global de la comunitat lingüística catalana. Vistos en conjunt, l’estudiós de la llengua, de la literatura i de la cultura catalana en general hi podrà trobar reunits uns materials de considerable valor, no sempre de fàcil localització. Perquè les aportacions de Carbonell no solament van ser capdavanteres en el plantejament sociolingüístic de la història de la llengua, sinó que també són imprescindibles per a l’estudi de l’evolució dels usos lingüístics a l’edat moderna.

Si és gran la meua tristesa en veure que Jordi Carbonell, traspassat el 22 d’agost de 2017, ja no podrà gaudir del plaer de donar a conèixer a les joves generacions el conjunt de les seues contribucions a la història de la llengua catalana, em queda la satisfacció de constatar que, amb la seua publicació, la Universitat de València contribuirà a la difusió del seu llegat. Serà, també, n’estic segur, el millor homenatge que li podem oferir i el que més s’hauria estimat. En conèixer la iniciativa, Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, no ha dubtat un sol moment a compartir, en nom de la Secció, aquest homenatge.

Em plau tancar aquestes línies expressant la meua gratitud no sols a la Universitat de València i a la Secció Filològica, sinó també a Jordi, Oriol i Anna, fills de Jordi Carbonell, que han facilitat l’acompliment, ni que siga parcial, d’un dels projecte més estimats del pare: veure editats uns Elements d’història de la llengua catalana , que evoquen tan bé el seu somni permanent.

València, primavera de 2017

ANTONI FERRANDO

Universitat de València

Institut d’Estudis Catalans

I. ASPECTES GENERALS

1

ELEMENTS D’HISTÒRIA SOCIAL I POLÍTICA

DE LA LLENGUA CATALANA

1. El marc conceptual

Intentaré de donar un breu resum de problemes de fet i problemes de mètode d’una història sociolingüística de la llengua catalana. Crec que cal demanar-se, no tan solament qui parla quina llengua a qui i quan , segons el plantejament de Fishman, 1 sinó també d’esbrinar per quina causa ho fa. En una anàlisi sociolingüística, sigui sincrònica, sigui diacrònica, no crec que n’hi hagi prou amb exposar simplement els fets, sense intentar d’analitzar-ne les causes. El perill de la manipulació de les dades obtingudes pel sociolingüista és evident i fins i tot acceptat per alguns. Hensey escrivia el 1975:

One of the practical applications of sociolinguistic study lies in the area of education. Bilingual education, as well as efforts to take into account children’s «substandard» varieties of the national language, have been drawing considerable attention and a certain of official support in the U. S. and Canada. While establishing the guidelines for education is ultimately a political matter , authorities have in fact shown a willingness to be guided by the findings of researchers. 2

En contrast amb el lliurament incondicional del propi treball al poder constituït, és a dir, amb el servei cec als grups dominants, es produeix la rebel·lió d’una part dels científics de totes les matèries contra la utilització de llur treball en determinats sentits. Cal, doncs, que el sociolingüista, com tot altre científic, cerqui una explicació teòrica dels fenòmens que analitza. Tant més quan és un fet que la llengua, com ha afirmat Calvet, «joue toujours un rôle historique, politique». 3 Per aquesta raó, parlo d’història social i política , perquè, al costat dels factors socials, endògens, que tenen un paper en el desenvolupament d’una llengua de cultura, hi ha uns factors polítics, exògens, que n’hi juguen un de no menys important. 4 I certament uns i altres factors es barregen en un procés històric.

Els factors endògens de caràcter històric, demogràfic, econòmic, cultural tenen una influència decisiva a determinar el predomini del dialecte d’una regió determinada dins un domini lingüístic concret. En el cas del català, és interessant de constatar que la llengua literària moderna no és el resultat de la imposició d’un dialecte damunt els altres, com ha estat habitual en les llengües de cultura europees –francès, italià, espanyol, alemany, anglès, rus, etc.–, sinó que és el resultat d’una síntesi. Tampoc no és la llengua de les classes dominants sinó que la llengua de les classes populars, sobretot de la pagesia, ha tingut una forta incidència en la seva constitució. Haugen afirma: «The language of the upper classes is automatically established as the correct form of expression. They cannot say only “L’état, c’est moi”, but also “Le langage, c’est le mien”». 5 Doncs bé, aquesta afirmació no és vàlida per al català, almenys des del segle XVI. Potser perquè per al català el punt de vista que els teòrics francesos de la llengua han sostingut des del segle XVI i que Calvet ha sintetitzat amb la frase «les langues sont au pouvoir politique ou ne sont pas des langues» 6 no és vàlid. Lamento no tenir espai per a desenvolupar ací aquesta direcció de recerca.