AAVV - Nunc dimittis

Si al llarg de l’edat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que s’imposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i l’administració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans (Ferrando 2013: 25).

Ferrando no ha sigut el primer a insistir en l’homogeneïtat de la llengua medieval, gràcies al paper desplegat per la Cancelleria reial (cf. per exemple, també Riquer 1983: 335, Nadal/Prats 1982); però sí que ha sigut un dels investigadors que més atenció ha prestat al tema a l’hora d’explicar l’encaix dels valencians en aquest model i l’evolució posterior. Ferrando (2006 a : 192-195) ha fet veure que, si bé, des de l’any 1238 al 1473, els criteris lingüístics que emanen de la Cancelleria reial permeten vehicular una cohesió idiomàtica en tota la Corona d’Aragó ( koiné catalana ), la major presència de funcionaris valencians en la primera meitat del segle XV (sota el mandat d’Alfons el Magnànim, 1416-1458) permet una modernització del model cancelleresc de referència i un pes més específic del Sermo urbanus de València (Ferrando 2013: 32-34). Per exemple, els plurals acabats - es esdevenen plurals en - os ( franceses > francesos ); les desinències de la segona persona del plural en - ts se solucionen amb - au ( cantats > canteu ); la primera persona del present d’indicatiu sense desinència manifesta solucions amb desinència ( esper > espere ); la desinència de tercera persona en - e del present i de l’imperfet esdevé - a ( menjave > menjava ); apareixen vacil·lacions dos / dues ; sorgeix la preposició per a ; hi ha alternances entre mots de filiació gàl·lica i de filiació hispànica ( mirall / espill , punir / castigar , etc.), entre altres. Però, en textos valencians, també comencen a haver-hi algunes mostres de preferències geogràfiques, com ara la palatalització de la s del grup sc ( merexca o mereixca ) i valencianismes lèxics ( gemecar , mentirós , entropessar , etc.) (cf. Ferrando 2006 a : 195).

Aquests canvis, que coincideixen amb la pèrdua de Barcelona com a centre cultural en benefici de València, també estan relacionats amb la redacció a finals del segle XV de les anomenades Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols . Unes regles, que, com han advertit el mateix Ferrando (2011) i Colón/Ferrando (2011), al marge de la polèmica sobre l’autoria d’aquesta obra (cf. Badia 2004; Colón/Ferrando 2011), tenen un component molt elevat de preferència pel Sermo urbanus de València. En aquest sentit, Ferrando (2011: 171) fa veure que les Regles apareixen dins d’un context europeu de voluntat de gramatització, com també va ser el cas de la Gramática castellana de Nebrija. Aquestes Regles mostraven l’oposició en general de dos mots, el rebutjable i el recomanable, i feien valoracions ortogràfiques, ortoèpiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques «que afecten tant la seua realització oral com l’escrita i tant la variació diastràtica com la diafàsica i diatòpica».

Però, si bé és cert que aquestes Regles devien reflectir el debat sobre el model lingüístic entre els cortesans i la gent lletraferida, també ho és, com apunta Ferrando (2011), que els canvis polítics produïts al llarg del segle XV, amb uns reis que adopten com a llengua habitual el castellà i amb la consolidació de la unificació de la Corona d’Aragó i de Castella, deixen entreveure un inici de desestructuració de la cohesió lingüística dels territoris de la Corona d’Aragó. De fet, l’any 1494 la Cancelleria reial és minoritzada en un simple Consell d’Aragó, el qual esdevé menys eficaç en l’homogeneïtzació dels documents.

Val a dir, però, que, malgrat aquestes circumstàncies sociopolítiques totalment desfavorables, tal com ha remarcat Ferrando (1999), l’aparició de la impremta a finals del segle XV permet fixar i prolongar a grans trets els hàbits d’escriptura de l’època, gràcies a la tasca de notaris, juristes, funcionaris reials i municipals, eclesiàstics, professors i estudiants. Com afirma Ferrando (1999: 134):

Després de la davallada literària del 1500, la continuïtat de l’activitat cultural en català [...], per migrada que fos, no sols garantí el manteniment d’una certa consciència i d’una certa identitat lingüística pròpies, sinó que contribuí a preservar uns models de llengua cultes al llarg de segles de decadència política i literària, sense els quals no ens podríem explicar els ideals i els models lingüístics de la Renaixença ni els criteris que, ja a principis del segle XX, foren utilitzats en la tasca de normativització del català.

Però el fet de tenir un mercat editorial cada vegada més reduït i una comunitat lingüística cada volta més descohesionada, també significa un increment de les solucions dialectals. Ferrando (2006 a : 197-202) ha posat de manifest que la influència del Sermo urbanus de València al llarg del segle XVI encara és ben visible en les obres lexicogràfiques (Busca, Onofre Pou) o en els comentaris ortoèpics o d’escriptura, quan es comparen les varietats dialectals (Juan de Valdés, Beuter, Viciana, Escolano). Ara bé, els conflictes bèl·lics de final del segle XVII (la Guerra dels Segadors) comporten un augment de la incomunicació entre Catalunya i València, i una generalització de solucions escrites dialectalitzants a Catalunya, que trenquen amb la tradició anterior i amb els usos valencians: plurals en - as ; desinència de la primera persona de present d’indicatiu en - o ( parlo ); desinències verbals - as , - an ( menjas , menjan ); present de subjuntiu en - ia ( pàssia ). Aquest canvi d’orientació també es produeix en l’àmbit de la lexicografia. De fet, obres com la de Torra, Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria inclouen per primera vegada o prioritzen les solucions lèxiques orientals.

Amb tot, com ha destacat el mateix Ferrando (2006 a : 202) o Rossich (2006: 151-152), el model ortoèpic de prestigi en els entorns cultes continua sent en l’època moderna el valencià, si més no en allò que afecta el vocalisme.

Un altre tema seria com es percep l’apitxat entre els valencians, que gràficament és cada vegada més habitual en els seus escrits del XVIII i del XIX. En aquest punt, Ferrando dissenteix de Rafanell (2000: 35-78) en la valoració de l’ensordiment de les consonants alveolars i palatals. Rafanell, interpretant alguns comentaris de Carles Ros i de Marc Antoni Orellana, considera que l’apitxat havia esdevingut el model prosòdic del valencià. Per contra, Ferrando (2006 a : 206-207, 213) apunta, afegint nous testimonis, que l’apitxat sempre ha sigut poc prestigiós al País Valencià i que les comparances entre València i Barcelona no suggereixen un contrast entre els casos d’ensordiment o no ensordiment, sinó que són la constatació de les diferències entre el vocalisme occidental i l’oriental.

Al llarg del segle XVIII i en la primera meitat del segle XIX, l’aparició de diversos tractats gramaticals (Josep Ullastre, Joan Petit, Carles Ros, Antoni Cardona, Josep Pau Ballot, Joaquim Pons) permet constatar, tal com han destacat Ferrando (2006 a : 208-209) i Ferrando/Nicolás (2011: 191-193), una falta de cohesió en les propostes ortogràfiques de l’època, com a conseqüència de la crisi del model prosòdic valencià i de la desvertebració d’un model de llengua unitari davant de les mostres cada vegada més evidents de dialectalització. Aquesta falta de sintonia explica la polèmica ortogràfica que es produeix en el període de la Renaixença entre el català acadèmic, basat en un model de llengua respectuós amb la tradició escrita medieval, i el català que ara es parla, que intenta connectar, amb innovacions ortogràfiques, amb la llengua oral més pròxima geogràficament. Aquesta polèmica, que s’estén per tot el territori de la llengua, enllaça al País Valencià, com adverteix Ferrando (2006 a : 209-222), amb la polèmica sobre quin havia de ser el nom unitari de la llengua (llemosí/català), tema que el nostre homenatjat també ha abordat des dels seus orígens (Ferrando 1980) i n’ha fet un seguiment al llarg de la història de la llengua (Ferrando/Nicolás 2011).