AAVV - Nunc dimittis

Cal fer tres advertències.

En primer lloc que cada dialecte és definit per la seva «indexicalitat» (Silverstein 2003) o, tal com ho explicaria Agresti (2014 a : 9), per la seva inscripció en un context d’interacció del qual depenen les regles discursives i, amb tota seguretat, la qualitat i la forma de transmissió/recepció del coneixement. En segon lloc, que la història és reversible: un dialecte/llengua pot, a la fi, codificar-se de dues maneres diferents i esdevenir dos dialectes/llengües en el nivell posterior (cas del gallec i del portuguès). En tercer lloc, que els parlants d’un territori poden disposar de llengües diferents, en el sentit més tradicional del terme, i, en conseqüència, triar quina utilitzen en cada cas. El multilingüisme és, ara molt més que sempre, inevitable.

La figura 2intentava representar les etapes amb què els lectes es van agru-pant en entitats de nivells superiors, que en el nostre exemple només van, per fer-ho senzill, d’1 a 5. Una llengua, en el sentit ampli, no és només la llengua oficial estàndard, pretesament comuna perquè és imposada a l’escola, sinó també totes les variants que conformen el que parla habitualment la gent en funció del context i que tenen un clar contingut històric. Per això la figura 2pot induir a un error perquè sembla com si, en produir-se aquesta integració, cadascun dels nivells inferiors fos substituït pel superior i, per tant, fos eliminat. Però això, com ja hem dit, no és ben bé així. Les entitats de cada escala se sobreposen les unes sobre les altres sense desaparèixer necessàriament. Per això cada parlant disposa d’un conjunt de dialectes de magnitud i de característiques relacionals diferents i pot utilitzar-los tots, triant el més convenient en funció del context. De fet, saber una llengua implica saber com fer correspondre espai d’interacció, nivell social i nivell lingüístic. És, com diria Pasolini (2017: 61), «una lalìa (“Che ur a in!”) che sorge dal profondo dei meriggi tra siepi asciutte - nei Fori Boari - nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese [...] nei Mercati». En aquest sentit, la figura 3reflectiria millor que la figura 2aquesta definició de llengua:

Figura 3.

Per això cal que s’estudiï com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat, i la resta. Quina és la representació de la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha dife-rents representacions dels dialectes segons a ) la magnitud, b ) els nuclis poblacionals al voltant dels quals es parlen, o c ) la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? En la representació de la llengua, hi tenen un paper fonamental les fronteres? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats, condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard? Aquestes preguntes, sobretot en el cas d’una llengua que encara no ha arribat a una situació normal, són incòmodes. En el cas de la llengua catalana, pensem només en la qüestió dels dialectes i l’estàndard o en la dels noms de la llengua. Però només si ens fem aquestes preguntes podrem explicar-nos el per què de la llengua. Modest Prats ho va explicar molt bé, encara que fent referència a altres coses en la seva Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística :

Per què no la deixem morir en pau (la nostra llengua)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà (Prats 1989).

4.A TALL DE CONCLUSIONS

La manera d’entendre la llengua que he plantejat origina dues reflexions importants.

La primera es relaciona amb la idea que la capacitat de mantenir un sistema social multiescalar (tant pel que fa a les identitats, com pel que fa als espais d’interacció o a les llengües que s’hi utilitzen) depèn d’una cognició social capaç de gestionar correctament i simultàniament diversos nivells grupals i, per tant, de gestionar també els dialectes que s’han d’utilitzar en cada cas. La indexicalitat i la variació lingüística, per tant, depenen d’un cervell amb un gran nombre de neurones corticals (uns 86 bilions) que els faciliten donar suport a les capacitats cognitives que possibiliten viure escalarment (Dunbar 2014: 81, Herculano-Houzel 2016). Això vol dir estar dotat d’una teoria de la ment molt més complexa que la dels primats no humans que, en el cas dels micos és d’un únic nivell, en el cas dels ximpanzés i orangutans de 2 o 3, i en el cas dels humans de 5 o 6 (Corballis 2014). La capacitat de mantenir aquests sistemes socials de múltiples nivells depèn del desenvolupament sociocognitiu de cada espècie, perquè condiciona el nombre de nivells que es poden gestionar simultàniament i, per tant, depèn de tenir un cervell amb la riquesa neuronal (Herculano-Houzel 2016) que ho fa possible. Fixem-nos, i això és fonamental, que el fet de poder situar-se en espais de trobada de característiques i magnituds diferents facilita que els homes puguin utilitzar la diversitat lingüística per funcionar en una dinàmica de fusió-fissió i, doncs, adaptar-se a la situació, formant grups de magnituds diferents. Una mica com també fan alguns ocells, que utilitzen diferents idiolectes/dialectes/llengües –ara no fa el cas quin nom utilitzem– per agrupar-se en funció de l’espai d’interacció; en el cas dels ocells, els espais per a menjar. Per això, en un capvespre de quan arriba el fred, aquelles volades d’estornells són tan fascinants. Els homes, per tant, seríem una espècie caracteritzada per viure organitzats d’una manera escalar, als quals correspondrien grups i llengües també organitzats escalarment. Una xarxa neuronal molt ben organitzada en el cervell, alimentada per la ingesta de productes cuinats altament energètics, ens hauria permès moure’ns en aquesta complexitat. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Mèxic que es titulava així: «Por qué los monos que cocinan se apasionan por las lenguas?». Ho vaig fer per provocar i atraure una mica l’atenció dels assistents. Suzana Herculano-Houzel acaba el capítol 11 de The Human Advantage amb aquest fragment (Herculano-Houzel 2016: 197-198):

Bé, i nosaltres, els homes, què tenim que no tinguin els altres animals que pugui explicar els nostres avantatges cognitius? Un gran nombre de neurones corticals ...I quina cosa que cap altre animal faci ens ha permès d’esdevenir humans? Deixar d’enganyar, raonar, planificar, comptar, usar una llengua, tot això ho fan també, fins a certs límits, altres animals. Però nosaltres cuinem el que mengem i aquesta és una activitat exclusivament humana que ens ha permès de passar per sobre de la tanca que encara frena l’evolució de totes les altres espècies i ens ha posat en un camí evolutiu diferent del de tots els altres animals. Com Michael Pollan va dir a la revista Smithsonian : «Claude Lévi-Strauss i Brillat-Savarin van tractar la cuina com una metàfora de la cultura, però si Wrangham té raó, la cuina no és només una metàfora de la cultura sinó que n’és una autèntica pre-condició». Per tant, agraïm al nostre ancestre, l’ homo culinarius , el do de les neurones que ens ha atorgat, i respectem com cal la cuina.