AAVV - Nunc dimittis

NADAL, Josep M.; Pilar MONREAL, Santiago PERERA (2013): «Emotion and Linguistic Diversity», Procedia - Social and Behavioral Sciences , 82, 106, pp. 614-620.

PASOLINI, Pier Paolo (2017): Vulgar lengua , versió espanyola de Salvador Cobo, Ediciones El Salmón.

PERERA, Santiago; Pilar MONREAL, Josep M. NADAL (2016): «Catalan language and social representations: affective experiences», treball inèdit, presentat al Research Committee 25 Language & Society. III Forum of Sociology. International Sociological Association. Viena, juliol 2016.

PRATS, Modest (1989): Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística , Barcelona, Fundació de la Caixa de Barcelona, col. Cultura i Entorn, núm. 3. [Reeditat a Prats (2009).]

— (2009): Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes , a cura de Francesc Feliu, Girona, CCG Edicions, pp. 424-436.

SILVERSTEIN, Michael (2003): «Indexical order and the dialectics of sociolinguistic life», Language & Communication , 23, pp. 193-229.

TALEB, Nassim N. (2012): Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden , Barcelona, Paidós.

TOMASELLO, Michael (2014): A Natural History of Human Thinking , Cambridge/Massachussets/Londres, Harvard University Press.

TULVISTE, Peter (1991): Cultural-historical, development of verbal thinking , Commack (N.Y.), Nova Scientia Publishers.

VERTOVEC, S. (2010): «Towards post-multiculturalism? Changing communities, contexts and conditions of diversity», International Social Science Journal , 199, pp. 83-95.

1. Citaré el Cours a partir de dues fonts: CLG 1983, que correspon a l’edició italiana de Tullio de Mauro i CLG 1990, que correspon a la versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas.

2. En les citacions tretes de la versió catalana he canviat llengua i parla per langue i parole , com també fa Tullio de Mauro en l’edició italiana del Cours . Són dos termes francesos que solen utilitzar-se en textos escrits en altres llengües. Jo, però, els he mantingut en lletra cursiva.

3. No deixa de ser significatiu que a la Catalunya actual es declarin independentistes un 70’7 de catalanoparlants, un 26’4% dels que es declaren catalano- i castellanoparlants i, només ho facin un 13’8 dels que es declaren exclusivament castellanoparlants (Favà i Torres, 2015).

4. En el paràgraf dedicat a «Els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional» exposa els acords internacionals: la Carta de les Nacions Unides (26 de juny de 1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (10 de desembre de 1948), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (16 de desembre de 1966), el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (16 de desembre de 1966), la Convenció Relativa a la Lluita contra les Discriminacions en l’Esfera de l’Ensenyament (14 de desembre de 1960), la Convenció sobre els Drets del Nen (20 de novembre de 1989), i la Declaració sobre els Drets de les Persones que Pertanyen a Minories Nacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques (18 de desembre de 1992). Cap d’aquests acords es planteja els drets lingüístics més enllà de les llengües, en un sentit molt tradicional: les llengües elaborades i codificades. Els dialectes o les llengües més marginals no són objecte de cap mena de consideració perquè ni existeixen.

5. En comptes de «llengua» avui sol parlar-se de repertoris per fer referència a l’enorme gamma de possibilitats lingüístiques que, segons el context, pot utilitzar el parlant.

6. Cal advertir, però, que a partir de l’escriptura, el dialecte o la llengua esdevé un artefacte compartit per tots els parlants que, a més, pot canviar seguint una planificació (una mica com la selecció artificial darwiniana). Aquest artefacte compartit és, de fet, un prototip referencial i, en conseqüència, condiciona el canvi.

7. Em sembla que Blommaert (2015) es refereix a això amb l’afirmació que el cronotop (el registre lligat a un espai i un temps) és filtrat per l’ escala , és a dir, pel context.

8. És significatiu que Gramsci (1966: 266-267) ja hi insistís: «Hi ha una qüestió a la qual potser no es dóna tota la importància que mereix: és la qüestió de la part de “paraules” versificades que són apreses de memòria en forma de cançonetes, fragments d’òpera, etc. És notable que el poble no es preocupa d’aprendre bé de memòria aquestes paraules, les quals són, sovint, anti-quades, barroques i extravagants, sinó que les redueix a una mena de reguitzell, útil, únicament, per a recordar el motiu musical».

FERRANDO I EL MODEL DE LLENGUA

Aportacions des de la història de la llengua

Joan-Rafael Ramos

Universitat de València / IIFV

Qualsevol aproximació a la dilatada trajectòria cívica, professional i investigadora de la figura del professor Antoni Ferrando ens deixa veure un interés directe o indirecte pel model de llengua, de la llengua catalana, i de manera més específica pel model de llengua al País Valencià. En bona mesura, aquest interés no naix solament de la seua profunda atenció a la història social de la llengua, sinó també del seu compromís social i del fet de ser ell mateix un dels actors que han incidit recentment en la configuració del model de llengua.

Els seus orígens geogràfics (Benicolet, 1947, la Vall d’Albaida) li permeten tenir accés a una llengua fresca, viva i espontània. La seua formació filològica inicial, en estudis anglesos, l’ajuda a afrontar la llengua pròpia des d’una perspectiva àmplia i superadora del localisme a què ens tenia acostumats la dictadura franquista. I el mestratge i l’amistat amb Manuel Sanchis Guarner afavoreix una dedicació profunda a la llengua catalana, basada en el rigor científic i en un intent de mantenir una actitud dialogant i conciliadora per a resoldre les controvèrsies lingüístiques dins i fora del País Valencià.

En aquest escrit que ara redactem en homenatge a la seua figura, provarem de fer un repàs de l’interés, o de la incidència, que ha tingut Ferrando en la configuració del model de llengua en català, especialment en allò que afecta el territori valencià. Convé advertir que Ferrando s’ha interessat per aquest tema no sols des d’una perspectiva sincrònica, sinó també diacrònica. És per això que dividirem la nostra exposició en dos apartats: un dedicat a les seues reflexions al votant del model de llengua des de l’edat mitjana fins al segle XX; i un altre que incidirà en la seua anàlisi del model de llengua en els segles XX i XXI.

1.EL MODEL DE LLENGUA DES DE L’EDAT MITJANA FINS AL SEGLE XX

Històricament, l’aparició d’un model de llengua, això és, el que avui en dia podríem denominar estàndard, parteix de l’assumpció per part dels usuaris d’unes solucions lingüístiques vistes, des d’un punt de vista de la comunicació, com a efectives, i valorades, dins de l’entorn en què s’apliquen, com a prestigioses. A més, aquest model ha de tenir un suport polític, que es fa palés en l’aplicació en la documentació administrativa oficial. Així mateix, la resta dels usuaris, en un intent d’acostar-se al poder, l’imiten i en faciliten la difusió, i el col·lectiu d’usuaris acaben percebent-lo com a «norma lingüística».

En diversos treballs, Ferrando (2006 a , 2011 a , 2011 b , 2013) s’ha ocupat de mostrar-nos que la configuració d’un model lingüístic no és un tema circumscrit únicament a la llengua contemporània, sinó que és vigent en altres períodes de la nostra llengua. Al llarg de la història de la llengua catalana, hi ha hagut una preocupació per seguir unes pautes lingüístiques, i un cas paradigmàtic és l’edat mitjana: