AAVV - Nunc dimittis

Ferrando també ha sabut contextualitzar el paper de la revista L’Avenç a finals del segle XIX en relació amb l’entorn cultural i polític de Catalunya (Ferrando 2006 a : 218-222) i ha insistit en les intervencions en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, prestant una atenció especial a les aportacions valencianes (Ferrando 1988); esdeveniments històrics que obrin la porta a la tasca codificadora de Pompeu Fabra, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans.

2.EL MODEL DE LLENGUA EN EL SEGLE XX I XXI

La figura de Pompeu Fabra i la transcendència de la seua obra per al conjunt de la llengua catalana no ha passat per alt a Ferrando. De fet, són freqüents les seues al·lusions al gramàtic i les anàlisis sobre la relació del model de llengua propugnat per Fabra i l’adaptació valenciana. L’aportació fabriana és analitzada de manera específica en alguns dels seus estudis (Ferrando 1993 a , 1998 a , 2000 a ) i, com veurem més avant, és un referent continu en els altres treballs sobre el model de llengua.

Per a Ferrando (1993 a ), Fabra té la virtut de codificar la llengua superant les polèmiques sobre el model de llengua (acadèmic / català que ara es parla) i pensant en una «llengua nacional» i moderna sobre la base de la depuració del barceloní, però amb certes concessions a la variació dialectal. De fet, la presència dels dialectes territorials en l’obra de Fabra és un altre dels temes que abordarà amb profunditat el nostre autor en un nou treball (Ferrando 2000 a ). En aquest estudi, Ferrando, tot i destacar les virtuts de Fabra, es mostra crític amb el significat real de la proposta normativa fabriana des d’un punt de vista dialectal, i es distancia de la complaença que sovint emmarca l’estudi de l’obra fabriana. Per a ell, l’interés de Fabra pels dialectes respon a un projecte de nacionalització de l’ortografia, però alhora el fet que aquest projecte només té garanties d’èxit si parteix de Catalunya, decanta la balança cap al barceloní, centre econòmic, polític i cultural. Aquesta circumstància al mateix temps comportarà una discriminació de la zona catalana nord-occidental. Aquesta convicció també fa que els dialectes es convertisquen en subsidiaris; de fet, les bondats del caràcter composicional, polimòrfic i policèntric de la normativa, són matisables per a Ferrando (2000 a : 334). Segons ell, la integració de trets compartits per altres dialectes devia estar més motivada per la coincidència amb la llengua medieval que no per la vigència de determinats trets en els dialectes. El polimorfisme es restringia bàsicament a aspectes morfològics de la conjugació verbal. I la invitació als balears i als valencians a fer el seu camí de depuració sembla tenir una motivació aglutinadora, «en el fons de la seua actitud, subjau la convicció que valencians i balears, a la llarga, adoptaran la “llengua comuna” conreada al Principat» (Ferrando 2000 a : 334-335). Les paraules de Ferrando (2000 a : 335) que reproduïm a continuació sintetitzen perfectament la seua anàlisi:

Cal matisar, doncs, la pretesa doctrina composicional, polimòrfica i, sobretot, policèntrica de Fabra. La composicionalitat deriva, en gran mesura, del recurs a la llengua medieval, és a dir, del criteri d’historicitat. El polimorfisme és selectiu i d’abast geogràfic restringit. El policentrisme és bàsicament estratègic i teòric.

Notem que l’actitud crítica i no complaent de Ferrando a l’hora d’analitzar la influència dels dialectes diferents del central en la codificació fabriana, s’explica dins d’un context en què els personatges valencians implicats en el procés d’adaptació de la normativa fabriana no acaben de sentir-se còmodes amb les solucions fabrianes. Un dels objectius de Ferrando, com veurem tot seguit, serà estudiar aquests personatges.

2.1 El paper dels divulgadors de la normativa fabriana al País Valencià fins a la mort de Sanchis Guarner (1981)

A través de l’anàlisi de l’obra gramatical i de la ideologia lingüística dels principals prohoms de la filologia valenciana, els estudis de Ferrando ens permeten saber quines han sigut les tendències ortogràfiques, gramaticals i lèxiques que han predominat al País Valencià d’ençà de la codificació fabriana.

Un dels personatges a qui més atenció ha dedicat, com no podia ser d’una altra manera, és Manuel Sanchis Guarner. Sanchis esdevindrà un figura central en les seues investigacions. Analitza la seua obra per mitjà de ressenyes (Ferrando 2007 a ), pròlegs o estudis preliminars a la reproducció d’obres (Ferrando 1992, 1993 b , 2009), anàlisis de la seua ideologia lingüística (Ferrando 2006 b ) o en comparació amb altres filòlegs (Ferrando 1993 c , 1998 b , 2003), i recordatoris de la tasca cívica (Ferrando 2008). Gràcies a aquests estudis, podem aproximar-nos a la història del model de llengua al País Valencià fins a la dècada dels vuitanta.

El model de llengua d’un jove Sanchis Guarner en la dècada dels anys trenta va canviant a mesura que també les circumstàncies socioculturals són més permissibles a una convergència amb el model postulat des de Catalunya (Ferrando 2006 a , 2006 b , 2007 a , 2008, 2009). Una mostra ben palesa es pot veure en les diferents edicions de l’obra de Sanchis Guarner La llengua dels valencians :

Si en la primera edició de La llengua dels valencians , Sanchis, per disciplina, va emprar el model de llengua que il·lustraven les Normes del 32 i les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana que les precedien, en la segona va adoptar el model de llengua que, per a la llengua literària, havia recomanat en la seua Gramàtica Valenciana (València, 1950) i que, fins i tot amb un criteri encara més convergent amb el català literari, havia fet seu l’Editorial Torre. Així, si en l’edició de 1933 havia usat formes com ara este/est , eixe , atre , nosatres , vosatres , autorisar , vore , discutix , tinguera , etc., en la de 1960 adopta les formes corresponents aquest , aqueix , altre , nosaltres , autoritzar , veure , discuteix , tingués , etc., sense deixar de preferir, però, totes aquelles variants formals i preferències lèxiques valencianes avalades pels nostres grans escriptors dels segle auri o per la praxi dels nostres millors gramàtics i escriptors, com són les que exemplifiquen interés , vetlar , meua , li la , conéixer , nàixer , omplit i hui , entre altres. La segona edició de La llengua dels valencians confirmava així la superació dels models valencians dialectalitzants de la majoria dels textos valencians dels anys trenta, i encara dels quaranta, que seguien les Normes del 32. De fet, les successives edicions de La llengua dels valencians han contribuït decisivament a consolidar el model de llengua literària, «policèntric i convergent», que Sanchis va recomanar en la seua Gramàtica valenciana i va practicar sistemàticament a partir dels cinquanta, que és el que ha prevalgut entre els gramàtics i escriptors valencians fins al moment actual (Ferrando 2009: 17-18).

Ferrando ens ha fet veure també que l’adaptació del model de llengua de Catalunya a un model valencià no té un únic protagonista. De fet, és la interacció de diferents protagonistes la que va polint, no sense contradiccions o polèmiques, el model de llengua (Ferrando 2006 a : 237-246). Així, per exemple, en l’àmbit editorial adquireix protagonisme l’editorial Torre (1943), fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que assumeixen les propostes gramaticals que Sanchis Guarner recomanava per a la literatura ( autoritzar , demostratius reforçats, altre/nosaltres , incoatius pateix , patesc , etc.) (Ferrando 2007 a ). El paper del gramàtic i lexicògraf Josep Giner, sovint oblidat en tot el procés de consolidació d’un model de llengua valencià, també mereix per a Ferrando (1998 b ), en col·laboració amb Santi Cortés, un estudi monogràfic. L’actitud lingüística de Giner, en alguns punts, era crítica amb el model fabrià i amb determinades propostes de Sanchis Guarner i Carles Salvador, i buscava integrar les solucions valencianes en un intent de «millorar la codificació vigent» (Ferrando 1998 b : XLIV). Per exemple, del model de Fabra era crític amb el sistema dels accents diacrítics, que segons Giner es podien reduir a dotze casos: és , són , sé , féu , nós , vós , té , mòlt , sí , més , què (interrogatiu i relatiu), ós (animal), sòl (terra) (Ferrando 1998 b : 179). Del model de Sanchis i Salvador, critica la no admissió de les formes vares , vàrem , la preferència per cantàs en lloc de cantés , l’exclusió de les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu de verbs de la 3a conjugació ( cusc , encara que Giner usa per al subjuntiu cusa ), l’exclusió de molt en contextos negatius, la preferència de us en lloc de vos , o la no acceptació de la preposició a davant un CD nom propi. Quant a les formes incoatives, com els mateixos Sanchis i Salvador, Giner va canviant de parer entre les formes més acostades al català clàssic i, en general, aconsellades en el model de llengua literari ( patesc , pateixes ; patesca , patesques ), i les formes més acostades a la llengua oral ( patisc , patixes ; patixca o patisca , patixques o patisques ), amb la qüestió afegida de si la desinència ha de reflectir la pronunciació palatal o no de la s . De fet, a partir dels anys cinquanta aquest aspecte ortogràfic, amb la participació també d’altres protagonistes de l’època com Joan Fuster, Ferrer Pastor o Enric Valor, va resolent-se a favor de les desinències en patesc , pateixes / patesca , patesques , en els registres literaris, i amb la solució gràfica de la s (no palatalitzada) en registres menys formals ( patisc , patixes / patisca , patisques ) (veg. Ferrando 1993 b : XVII-XVIII; 1998 b : 314; 2007 b ).