AAVV - Nunc dimittis

Tot plegat erigeix Ferrando en el relleu de Sanchis a l’hora de pilotar els nous aspectes que té pendents la llengua al País Valencià, com ara la normalització i l’estandardització. Una de les preocupacions de la normalització era la regularització toponímica en valencià. Sanchis Guarner ja s’havia encarregat de fixar les bases amb la inclusió al final de la seua Gramàtica valenciana (1950) dels noms dels pobles en valencià. Havia publicat també l’obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963), i havia elaborat, amb el suport de l’IEC, la Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1966). A més a més, emetia informes de toponímia des de l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). Però, assumida la direcció de l’Institut per Ferrando, és ell qui s’encarrega d’elaborar els informes d’assessorament toponímic que solia demanar la Generalitat Valenciana. Amb tot, cal notar que la Generalitat no s’atreví mai a nomenar oficialment l’IFV com a organisme de consulta preceptiva en matèria de normativització toponímica (Ferrando 1986: 513-514).

En l’àmbit de l’estandardització, l’IFV li serveix també com a plataforma per a coordinar una trobada d’especialistes, majoritàriament valencians, davant de la iniciativa política de fer una televisió pública valenciana. Així, l’any 1987 se celebren les Jornades sobre la llengua oral dels mitjans de comunicació valencians (Ferrando 1990 a ), unes jornades que tenien el precedent de les emissions de televisió i de ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (1983), les quals havien provocat crítiques per la poca atenció als parlars diferents del català central. De fet, des del mateix Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (13 d’octubre de 1985), s’havia fet arribar un document a la Secció Filològica de l’IEC perquè, a través de la seua autoritat, incitara els responsables de TV 3 a «garantar-hi l’ús d’un estàndard de base composicional susceptible de ser acceptat per tota la comunitat catalanòfona» (Ferrando 1990 b : 51). Per una altra banda, l’IEC també estava treballant, per mitjà de la Comissió per al Català Estàndard, de la qual també formava part Ferrando, en una proposta fonètica i una altra de morfològica per a l’estàndard oral. 1

En el marc d’aquestes Jornades , Ferrando (1990 b : 51) fa una proposta fonètica sobre l’estàndard oral «adequat a l’àmbit valencià i alhora convergent amb la resta del domini lingüístic», inspirant-se en l’esmentat document que havia enviat el Departament de Filologia Catalana a la Secció Filològica de l’IEC i en els treballs que estava duent a terme dins de la Comissió per al Català Estàndard de l’IEC. El fet que la seua proposta aborde el valencià integrat en el conjunt de la llengua el du a descriure-la distingint entre àmbit general (afecta dos o més dialectes) i àmbit restringit (només es dóna en un dialecte). A més, inclou dins de l’estàndard tant el registre formal com el col·loquial, adduint la flexibilitat que ha de tenir aquest concepte, que pot anar d’un grau de formalitat més alt a un de més baix. Finalment, recorre als conceptes de preceptiu, admissible i no recomanable a l’hora d’establir les orientacions. A grans trets, de la seua proposta, centrant-nos, per raons pràctiques, exclusivament en allò que afecta el valencià, en podem destacar:

a )Vocals

a.1 )Preceptiu:

–Distinció entre vocals obertes i tancades; però en valencià són tancades: perquè , comprés , cinqué .

–Obertura de les e dels mots acabats en: - ecte , - ència , - epte ( aspecte , clemència , concepte ).

–Pronunciació amb a i no amb e d’infinitius com: traure , jaure , etc.

–Preferència per les solucions sense assimilació vocàlica com: redó , fenoll , etc.

a.2 )Admissible:

–Canvi de les paraules que comencen en en -, em -, es - ( emportar , etc.) per an -, am -, as - ( amportar , etc.).

–Diftongació del pronom ho : ho diu [ew díw].

–Tancament de o en u en: Joan [ wán], Josep [ uzέp]

–Diftongació de consonant + i + vocal en cultismes ( consciència ), però no en patrimonials ( diari , riera , suar ).

–Pronunciació creixent de ui : hui , vuit , cuina .

–Pronunciació en - e de les desinències: cante , anave , anirie , fage .

–Distinció de gènere: soliste / solista , socialiste / socialista .

–Solucions lèxiques com: mitat , faena , aïna ; o com: amerar , llaganya , darrere , manejar .

a.3 )No recomanable:

–Tancament de e en i en contacte amb palatal: ginoll , giner , dixar , dijú .

–Diftongació de la o : aufegar , aulor .

–Harmonia vocàlica: terr [ε], rod [ ].

–Obertura de la e final: posav [ε].

b )Consonants

b.1 )Preceptiu:

– Pronunciació o emmudiment de les oclusives finals o de la dental final: pont , camp , fang , molt .

– Distinció b / v .

– Pronunciació [dz] o [z] del grup - itzar .

– Pronunciació africada o fricativa de la x o j inicial o postconsonàntica: xiquet , punxar ; jove , menjar .

– Pronunciació o emmudiment de la i : caixa .

– Pronunciació: jo o io .

– Palatalització o no del grup tl : vetllar o vetlar .

– Pronunciació o no de la - r final.

b.2 )Admissible:

– Emmudiment de la consonant inicial de ps - i pn -: pneumàtic .

– Palatalització de l’incoatiu - isc : [seɾvíʃk].

– Pèrdua de s en el sufix - esa : perea .

– Pronunciació no geminada de l·l o tll : il·lustrat , ratlla .

– Emmudiment de la l : altre , nosaltres .

– Emmudiment de la r : arbre , prendre .

b.3 )No recomanable:

– Pronunciació de la t adventícia: gènit .

– Pronunciació de la t de tn : cotna , setmana (pronunciació geminada)

– Reducció de ads -, abs -, obs - ( adscripció > ascripció ).

– Emmudiment de - d - en els grups acabats en - ada , - ador .

– Emmudiment de la g en gua : uardar (< guardar )

– Reforçament de la w : riguada (< riuada).

– Ensordiment d’alveolars i de palatals sonores.