AAVV - Nunc dimittis

A més de la ideologia lingüística de Sanchis Guarner i de Josep Giner, Ferrando s’endinsa també en les idees lingüístiques d’uns altres dos prohoms valencians: Joan Fuster i Martí Domínguez. De Fuster, destaca que «concebia la llengua no en termes essencialistes sinó funcionals», de manera que es desentenia dels raonaments dels gramàtics o de la variació dialectal i defensava «per al català una articulació gramatical unitària i un model de llengua pràctic i assequible a un públic mínimament cultivat» (Ferrando 1993 c : 57, 58; 2000 b ). Sense caure en un seguiment absolut del model barceloní, Fuster pretén assolir «un model de llengua supradialectal i modern, clar i precís» (Ferrando 1993 c : 60). És per això que prefereix una morfologia verbal unitària sobre la base de la proposta fabriana (per exemple, subjuntius en - i ) i un lèxic no arcaïtzant amb la inclusió de solucions valencianes assumides també per Fabra. Quant a Martí Domínguez, Ferrando (1996) posa de manifest que té una actitud distinta de la de Fuster. Si bé en els primers anys, es mostra partidari de les idees i propostes del pare Fullana, durant la dictadura franquista reconeix la unitat de la llengua, però sempre amb una actitud reivindicadora de les peculiaritats valencianes. Per a Martí Domínguez, el model de llengua valencià havia de ser natural, espontani i genuí, alhora que allunyat d’una concepció de la llengua arcaïtzant o amb abundants prescripcions. La seua formació professional com a periodista també el du a manifestar la necessitat de crear un model de llengua que es puga adaptar a diferents situacions comunicatives. Ferrando (1996: 56) veu moltes coincidències entre la ideologia lingüística de Domínguez i la de Sanchis Guarner: conciliadors, amb una reivindicació de la varietat pròpia en morfologia i lèxic, moderats en les formulacions per a intentar bastir ponts, i amb la idea de fer compatible la denominació de llengua catalana amb la de llengua valenciana.

El paper de Sanchis Guarner en tot aquest procés de consensuar un model de llengua valencià torna a ser destacat per Ferrando (2008) en el 75é aniversari de la publicació de La llengua dels valencians . En aquest cas, insisteix en la tasca cívica del seu mestre, que no es va estar, en la darrera fase de la seua vida, de encapçalar la redacció d’informes defensant la unitat de la llengua o el model de llengua vigent al País Valencià. El cas més paradigmàtic és l’aparició del document col·lectiu Un codificació policèntrica però convergent (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983), en el qual col·laboren els seus col·legues Jaume Pérez Montaner, Alfons Guirau i el mateix Ferrando, que acabava de doctorar-se (1976) sota la direcció de Sanchis i havia accedit l’any 1977 a una plaça d’adjunt interí del Departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de València.

En aquest document, donen per fixat el model de llengua literària assolit en tot el territori del català gràcies a la tasca convergent dels diferents centres geogràfics emissors de norma (policentrisme). Però consideren que ara cal entrar en una altra fase si es vol normalitzar la llengua, la creació d’un model « standard català», que defineixen com el nivell intermedi entre el culte i el familiar,

el nivell mínim de correcció que regularitze en certa manera el llenguatge de la premsa, publicitat, avisos i escrits comercials, el llenguatge de la ràdio, televisió, cinema, la comunicació verbal a un nivell neutre, allunyada tant del col·loquialisme i les parles estrictament comarcals com del llenguatge tècnic, científic o literari. No es tracta d’una uniformitat empobridora, ans d’uns llocs amples de convergència que possibiliten la normalització a llarg terme de tots els nivells de llenguatge i la fusió progressiva de la norma i el nivell standard (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983: 20).

Aquest model ha de «continuar amb una codificació policèntrica, en la qual puguen coexistir normes regionals amb petites variacions comarcals» (Sanchis Guarner [1977] 1983: 20), per a contribuir a una identificació de l’usuari, però sense comportar una fragmentació de la unitat. La proposta lingüística que fan, pensant en el territori valencià, és la següent:

1)En fonètica: rebuig de l’apitxat, conservant la fonètica valenciana coincident amb el nord-occidental i peculiaritats com la -r final, la distinció entre b/v , o el manteniment de - t darrere n o l .

2)En morfologia: la desinència en - e de la primera persona del present d’indicatiu ( cante ); els subjuntius clàssics acabats en - e /- a ( cante / prenga ); i els incoatius en - ix ( patix ) en lloc de - eix ( pateix ).

3)En lèxic: preferència per les solucions valencianes.

El document acaba insistint en el polimorfisme com a base de la identificació i integració dels diferents territoris de llengua catalana i com una manera de facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita, ja que l’usuari s’alliberaria de la constricció que comporta una única solució. Per bé que, al final del document, es fa esment a la llengua escrita, en general la proposta sembla ser vàlida, en la morfologia i en el lèxic, tant per a l’oralitat com per a l’escriptura. En aquest punt, convé advertir que el document dóna cabuda, com a preferent, a la forma dels incoatius patix , que el model literari, en general, havia arraconat a favor de pateix .

2.2 Cap a un model de llengua més flexible

L’informe universitari Un codificació policèntrica però convergent evidencia l’assumpció que calia buscar un model de llengua que es poguera adaptar a noves situacions comunicatives. El referent de la llengua ja no era solament l’àmbit literari, sinó que, en plena transició a la democràcia i amb l’objectiu posat en el reconeixement de les autonomies, adquireixen protagonisme tots els altres àmbits orals i escrits que havien d’afavorir una normalització de la llengua. Ferrando/Nicolás (2011: 505-520) fan una excel·lent síntesi de com va ajustant-se la normativització fabriana als diferents territoris de la llengua, però insisteixen sobretot en com, al voltant dels anys vuitanta, conceptes com oralitat i escriptura, col·loquial i formal, i dialectal i supradialectal es fan difícils d’articular en un context sociopolític en què la llengua entra de ple en els mitjans de comunicació de masses. Una manifestació d’això és la polèmica sorgida a Catalunya entre el català heavy i el català light , la qual Ferrando/Nicolás (2011: 517-520) han fet veure que responia a posicionaments parcials del model de llengua:

En qualsevol cas, la polèmica partia de pressupòsits clarament parcials en cada bàndol. Si és cert que una llengua estàndard ha de connectar amb els usuaris, no ho és menys que els ha de marcar unes pautes formals. Aquestes de vegades coincidiran amb les formes més planeres del llenguatge oral, però molt sovint s’hauran de servir de la tradició escrita, dins de la qual tenen un pes propi els usos literaris (Ferrando/Nicolás, 2011: 519).

En aquest nou context polític, al País Valencià les iniciatives per configurar un model de llengua estàndard adaptat a les noves perspectives de la llengua també comencen a aparéixer. En aquest punt, el nostre homenatjat no sols assoleix protagonisme per les seues aportacions escrites, sinó també per les seues iniciatives cíviques i acadèmiques. Recordem que Ferrando entra al Departament de Lingüística Valenciana el 1977. I un any després (1978), impulsat per Sanchis Guarner, es crea l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). El decés de Sanchis Guarner l’any 1981 dóna pas al seu deixeble en l’assumpció de responsabilitats acadèmiques i cíviques. De fet, l’any 1983, es produeixen tres fets rellevants per a Ferrando: a ) obté la càtedra d’universitat que havia deixat vacant el seu mestre; b ) és elegit director del Departament de Lingüística Valenciana (que, sent ell director, canvia el nom pel de Filologia Catalana, 1986); i c ) assumeix la direcció de l’Institut de Filologia Valenciana. Així mateix, l’any 1985 és elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.