AAVV - Els recursos territorials valencians

Relacionant la superfície que comprenen les diferents subconques hidrogràfiques de la província de València (Figura 14), amb els quilòmetres lineals de tots els elements existents en cadascuna, es poden diferenciar clarament dos tipus. Els rius Túria i Xúquer, el barranc del Poio i la rambla del Carraixet comprenen, per cada quilòmetre lineal, una superfície de 8,1 km 2, 8,0, km 2,7,7 km 2i 7,6 km 2, respectivament. L’altre conjunt agrupa els rius Beniopa, Xeraco, Palància i Serpis, als quals per cada quilòmetre lineal els correspon una relació de 5,5 km 2, 4,6 km 2, 4,3 km 2i 4,2 km 2, respectivament. Finalment, a la costa, una part important de superfície aboca directament al mar: són els denominats sistemes interfluvials.

Embassaments

Els grans rius de València, el Xúquer i el Túria, s’incorporen a la província pels sistemes muntanyosos de l’oest i nord-oest, respectivament, dins tots dos casos, els rius serpentegen a través de gorges i estrets, la qual cosa ha fet possible la construcció de diferents embassaments en el seu recorregut abans de l’arribada a les amples valls del final de trajecte. Quatre grans embassaments, amb capacitat superior a 100 hectòmetres cúbics (hm 3), són presents a la província de València. A pesar d’això, l’embassament de Contreras, que és el més gran en superfície i en volum possible màxim d’aigua emmagatzemada, i controla el riu Cabriel a l’entrada de la província de València, emmagatzema la major part de l’aigua en territori de conca.

En la Taula 6 es recullen les dades més significatives dels 11 embassaments que estan en funcionament en l’actualitat en la província de València. Comprenen una superfície de 7.160 hectàrees i tenen una capacitat màxima d’emmagatzemament d’aigua de 1.904 hm 3. També s’hi indiquen els usos permesos en els diferents embassaments: abastiment, reg, electricitat, industrial o recreatiu.

És habitual que l’aigua acumulada als embassaments de la província de València es trobe, en conjunt, molt per sota de la seua capacitat màxima d’aquests, i aquest any de sequera no és una excepció. Dels 1.904 Hm3 de capacitat màxima dels embassaments, a 31 de maig del 2014, tan sols 738 hm3 estan emmagatzemats: un 38,8% del total. Aquesta mancança d’aigua als embassaments, més accentuada a finals dels mesos d’estiu, serveix com a amortidor dels episodis de gota freda atés que són capaços d’emmagatzemar un volum important d’aigua que, altrament, incrementaria els danys aigües avall dels embassaments. No obstant això, si plou torrencialment aigües avall del tancament dels embassaments, atesa la gran superfície d’algunes subconques, les inundacions no sempre es poden evitar.

Figura 14. Superfície de les subconques hidrogràfiques en la província de València

Taula 6. Embassaments de la província de València

Fuente: Elaboración propia a partir de www.embalses.net

A més, no s’ha d’oblidar que els rius necessiten un cabal ecològic per al manteniment de la biodiversitat. Per tant, l’aigua emmagatzemada als embassaments no s’hi pot guardar indefinidament per a l’ús exclusiu de la gran demanda agrícola i urbana. S’han de compatibilitzar els diferents usos: agrícola, urbà i ecològic; si bé en les temporades llargues d’escassetat sorgeixen conflictes entre els diferents usuaris, o entre el mateix tipus d’usuaris, però de diferents territoris. Aquesta explotació dels recursos hídrics superficials no és suficient i, com a conseqüència, ha sigut necessari l’ús de les aigües subterrànies per a satisfer totes les necessitats. La sobreexplotació d’aquests aqüífers ha donat lloc a problemes de difícil solució, com la intrusió marina a les zones costaneres, la disminució del nivell freàtic de les aigües o la contaminació per nitrats a les zones d’agricultura intensiva.

Un altre aspecte que cal tindre en compte és l’efecte acumulatiu de la confluència de diversos factors. Els incendis descomunals, quant a extensió i a temperatures assolides, que arrasen la superfície forestal i que deixen el sòl indefens davant l’erosió del vent i les pluges torrencials tan pròpies de la nostra terra, afavoreixen la desertificació que pateix el territori valencià. Aquesta major erosió del sòl podria suposar un benefici aigües avall, ja que proporciona una major sedimentació a les platges i evita així que es perden. Tot i això, la construcció de preses en els trams mitjans dels rius ha disminuït l’aportació de sediments a la costa, els sediments s’acumulen als embassaments que s’interposen en el seu camí fins al mar i, com a conseqüència, el rebliment es va produint a poc a poc. És a dir, la capacitat real dels embassaments és menor al volum teòric d’aigua que poden embassar.

En un futur pròxim aquests efectes no desitjats es veuran incrementats pel canvi climàtic, pel qual la concentració de les pluges en períodes més curts implicarà un augment de l’escolament i un menor recobriment vegetal. D’altra banda, es preveu que els recursos hídrics experimentaran disminucions importants al llarg del segle XXI, des d’un 5%-14% el 2030, passant per una reducció dels recursos hídrics del 17% com mitjana de la península el 2060, fins a un 20%-22% per a final de segle (Moreno, 2005).

MASSES FORESTALS

La província de València disposa de 581.938 hectàrees de superfície d’ús forestal (Figura 15). Per comarques, destaquen Los Serranos, La Plana de Utiel-Requena i El Valle de Cofrentes-Ayora, amb més de 85.000 hectàrees cada una; i la Canal de Navarrés i La Hoya de Buñol, amb quasi 60.000 hectàrees cadascuna (Figura 16). Les que tenen menys sòl forestal (entre 380 i 2.000 hectàrees) són la Ribera Baixa, València, l’Horta Nord i l’Horta Sud.

De la superfície d’ús forestal, només un poc més de la meitat (61%) és arbrada, encara que la distribució per comarques és desigual. Així, les comarques de La Plana de Utiel-Requena, Los Serranos, El Valle de Cofrentes-Ayora i el Camp de Morvedre presenten més del 70% de la superfície forestal arbrada, mentre que l’Horta Nord, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa tenen més del 70% de la superfície forestal desarbrada.

Figura 15. Mapa de las mases forestals a les comarques valencianes

Figura 16. Superfície forestal d’arbrat i desarbrat a les diferents comarques de la província de València

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Forestal de España a escala 1:50.000 (2006)

De les 350.501 hectàrees de superfície arbrada, un 75% correspon a formacions de pi blanc. El 25% restant es reparteix entre els altres 24 tipus de formacions arbòries identificades a la província de València (Taula 7). Únicament altres 5 tipus de formació superen l’1% de la superfície arbrada: mescla de coníferes autòctones (7%), mescla de coníferes i de frondoses autòctones (5%), alzinars (3%), pinedes de pinassa ( Pinus nigra ) (3%), i de pi roig ( Pinus pinastre ) (2%).