AAVV - Els recursos territorials valencians

L’anàlisi presentada ací és òbviament un primer pas molt preliminar per a poder arribar a extraure conclusions sobre el valor dels espais protegits com a recurs. Com hem indicat al principi del capítol, la mera designació d’una zona com a protegida hauria de suposar un reconeixement dels seus valors naturals. Podem assumir que això ocorre quan parlem de llocs d’importància comunitària (LIC) o zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), atés que tenen un reconeixement internacional, però no és necessàriament així amb les figures regionals o municipals, ja que en la seua designació poden prevaler interessos diferents dels de la conservació (Prato i Fagre 2005), la qual cosa pot suposar que àrees que ho meresquen des d’un punt de vista estrictament biològic o geològic no aconseguisquen el reconeixement en l’àmbit regional, dins una anàlisi nacional recent sobre les espècies de vertebrats terrestres, López-López et al. (2011) conclouen que només el 5% de les àrees d’interés per a aquestes espècies estan protegides actualment.

Un altre aspecte que cal tindre en compte és el grau de “protecció” que realment té un espai protegit. D’una banda, se sap que la fragmentació dels ecosistemes és una de les causes principals d’extinció i pocs espais protegits tenen una superfície suficient per a mantindre poblacions viables de moltes espècies. És per això que és indispensable la creació de xarxes o sistemes de conservació ben coordinats i espacialment estructurats, almenys en una escala regional. L’anàlisi de la connectivitat espacial dels diferents espais escapa a aquest treball, però és evident l’aïllament de molts espais protegits, que es troben envoltats d’un hàbitat hostil per a la major part d’espècies presents. D’altra banda, pocs espais protegits, per no dirne cap, són “autosuficients”. És a dir, poden mantindre l’estructura, la funció i la dinàmica sense intervenció de l’ésser humà –allò que s’entén per “gestió”. Avui dia, en un context d’un món ràpidament canviant, tant per canvis en el clima com per la rapidesa i l’impacte de les accions humanes, és necessària una gestió adaptativa (no reactiva). Aquesta implica el seguiment i l’avaluació de les accions de conservació, per tal de corregir ràpidament errors o per ajustar-se als canvis ambientals (Gómez-Limón, 2008). Aquesta gestió adaptativa és inexistent l’entorn territorial en què ens trobem.

Sembla una bona xifra el fet que el 42% del territori de la província de València es trobe “protegit”. No obstant això, la realitat és que bàsicament es tracta d’una protecció “de paper”; per tal com en la major part no es realitza cap tipus de gestió. Fins i tot, les figures més emblemàtiques, com són els parcs naturals, es troben avui dia sota mínims de personal i sense uns objectius clars. Amb tot això, el panorama és descoratjador. Almenys, consola una mica que la legislació siga cada vegada més favorable a la conservació de la naturalesa, per la qual cosa si un espai està protegit, és més difícil que s’hi puguen realitzar intervencions que danyen els seus ecosistemes o les seues espècies.

Des del prisma del capítol present, centrat en els recursos, és previsible que, si continua la situació actual, aquests es vagen deteriorant. Tan bon punt un espai està designat amb alguna figura de protecció (per exemple, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA)), té una inèrcia i pot portar temps perquè oficialment deixe de considerar-se així, a pesar que els valors que van portar a la seua designació es vagen deteriorant.

RIUS, RAMBLES I EMBASSAMENTS

Rius i rambles

Tots els rius de la província de València pertanyen a la demarcació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que comprén un espai molt més gran que, a més, inclou territori de les províncies d’Albacete, Alacant, Castelló, Conca, Terol, i una reduïda part de Tarragona, dins la Figura 13 es mostren els rius, les rambles i els embassaments de la conca hidrogràfica completa.

Per a donar una visió general de l’espai que recorren rius, rierols, rambles o barrancs, sembla molt més coherent fer-ho des del punt de vista de la conca hidrogràfica. Tot i així, en el capítol present es descriurà únicament la part que recorre el territori de la província de València.

Amb una gran diferència, els rius més llargs a la província de València són el Magre (155 km), el Túria (131 km), el Xúquer (105 km) i el Cabriel (101 km). Els segueixen a prou distància els rius Cànyoles (56 km), Reconque (51 km) i Tuéjar (49 km). A la Taula 4 es mostra la longitud dels diferents rius, rierols i rambles de la província de València i les distàncies parcials en els diferents sistemes d’explotació.

Figura 13. Mapa dels rius, rambles y embassaments de la Cuenca Hidrográfica del Júcar

Taula 4. Longitud i distàncies parcials en quilòmetres (km) de rius, rierols i rambles de la província de València, i distàncies parcials en els diferents sistemes d’explotació

Font: Elaboració pròpia a partir de Confederació Hidrogràfica del Xúquer

No obstant això, la longitud no és reflex dels cabals. Així, el riu Magre manté uns cabals testimonials i, en la major part del recorregut, pràcticament només discorre aigua en episodis de tempestats. A més, com a conseqüència de l’ocupació agrícola de les aigües o de la regulació pels embassaments, dins d’un mateix riu el cabal varia considerablement depenent del lloc on es pren la lectura, dins la Taula 5 es resumeixen els valors mitjans dels cabals (m 3/s) en diferents punts dels rius Túria, Xúquer, Cabriel i Magre en l’interval temporal del maig del 2013 al maig del 2014.

Taula 5: Cabals mitjans en l’interval entre maig de 2013 i maig de 2014 (m3/s)

*SD: Desviació estàndard de 365 valors

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer

Quant a la superfície de les conques, aquesta és reflex del nombre d’elements que les componen: rius, rierols, barrancs i rambles. Així, les dues més importants són la conca del Xúquer, que, amb 25 elements, comprén una superfície de 6.386 Km 2; i la conca del Túria que, amb 13 elements, cobreix una superfície de 2.644 Km 2. Segueixen en importància, a distància, les conques dels rius Serpis (226 km 2), Palància (145 km 2), Xeraco (96 km 2), Vinalopó (77 km 2) i Beniopa (49 km 2). Fins i tot, algunes rambles i barrancs, com el barranc del Poio (430 km 2) o la rambla del Carraixet (303 km 2), en les quals tan sols discorre aigua en episodis de pluja, posseeixen una superfície superior als darrers rius esmentats.