AAVV - Els recursos territorials valencians

Taula 1. Extensió dels diversos tipus de paisatge a la província de València

Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje

Figura 2. Distribució dels grans tipus de paisatge a la província de València

Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje

Figura 1. Mapa dels tipus de paisatge a las comarques valencianes

Segons la classificació utilitzada, trobem nou categories de paisatge agrícola que, a grans trets, podem agrupar en secà, regadiu i agroforestal, que es reparteixen quasi a parts iguals el territori agrícola. Quant als conreus de regadiu, fonamentalment cítrics i arrossars, un 26% de la superfície de la província es troba a la Ribera Alta i, juntament amb la resta de comarques litorals (la Ribera Baixa, la Safor, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i la Costera), en concentren virtualment la totalitat (99%). Per contra, la comarca de La Plana de Utiel-Requena, amb els conreus vitivinícoles, domina el paisatge de conreus de secà, amb un 55% de la superfície. Amb conreus mixtos, la Vall d’Albaida contribueix en un 20% a la superfície de conreus de secà de la província de València. Entre el territori d’El Valle de Cofrentes-Ayora i los Serranos concentren un 56% de la superfície de paisatge agroforestal, també dominat per matoll i pi blanc. Aquesta superfície arriba al 81% si hi incloem el Camp de Túria i El Rincón de Ademuz, per la qual cosa aquest tipus de paisatge és residual a la resta de comarques.

Un 62% del paisatge silvícola es concentra, repartit gairebé a parts iguals, en les cinc comarques més interiors: la Plana de Utiel-Requena, El Valle de Cofrentes-Ayora, la Canal de Navarrés, La Hoya de Buñol i Los Serranos. No obstant això, és un paisatge poc divers, dominat per matoll (61%) i pi blanc ( Pinus halepensis ) (39%), fruit de la gran pressió a què ha sigut sotmés durant segles (tala, abancalament, incendis) i, recentment, les repoblacions. Finalment, l’Horta Sud alberga el 49% del paisatge urbà de la província de València. Aquest percentatge arriba al 88% si hi sumem les comarques de l’Horta Nord i València.

En aquest capítol ens hem centrat més en la diversitat del paisatge de les comarques com a recurs. Així doncs, una primera anàlisi és considerar a grans trets quants tipus de paisatge diferents té cada comarca. Considerat així, la Vall d’Albaida amb vuit tipus de paisatge seria la comarca més diversa; seguida de la Ribera Alta, amb set; i el Camp de Morvedre, amb sis (Figura 3). Al contrari, les comarques amb paisatges més homogenis serien la Canal de Navarrés, El Rincón de Ademuz i la Plana de Utiel-Requena, amb només dos tipus diferents de paisatge cada una.

A pesar d’això, podem donar un pas més i considerar no sols els nombre de tipus, sinó l’extensió de cadascun. No és el mateix tindre dos tipus de paisatge i que cadascun ocupe el 50% de la superfície, o que l’un n’ocupe el 90% i l’altre, el 10%, en què el primer cas seria considerat més divers. Per a això hem aplicat l’índex de diversitat de Shannon-Wiener, que té en compte tant el nombre de tipus diferents com la importància (o superfície) relativa (Figura 4). Amb aquesta consideració, la comarca més diversa és la Safor que, amb només 5 tipus diferents, mostraria una major heterogeneïtat paisatgística, dins l’altre extrem, la Canal de Navarrés continuaria sent la comarca més homogènia també des d’aquesta perspectiva, amb el 82% de la superfície dominada per un paisatge forestal.

Un aspecte que ja s’ha comentat més amunt és que alguns tipus de paisatge es troben concentrats en certes comarques, la qual cosa fa que la diversitat dins de cada comarca siga relativament reduïda comparada amb la diversitat general del paisatge en l’àmbit provincial. Per exemple, la província de València, amb 12 tipus de paisatge, té una diversitat de 2,56, mentre que les comarques de la Vall d’Albaida (amb 8 tipus), o la Ribera Alta (amb 7), tenen valors inferiors a 1,4. Fins i tot, la Safor que és la més diversa només arriba a 1,46. També és indicatiu de l’heterogeneïtat entre comarques el baix valor de la diversitat mitjana comarcal, que se situa en un valor de 0,98, en comparació del valor global de 2,56.

Figura 3. Tipus de paisatge diferents en cadascuna de les comarques de la província de València

Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje

Figura 4. Diversitat del paisatge (índex de Shannon-Wiener) en les diferents comarques de la província de València

Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje

ESPAIS PROTEGITS

En aquest treball hem considerat tant espais protegits per la legislació valenciana (Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana), com europea (Directiva 92/43/CE sobre Conservació d’Hàbitats Naturals i la Flora i Fauna Silvestres, i Directiva 2009/147/ CE relativa a la conservació de les aus silvestres). Entre les figures de protecció regionals, hem seleccionat les següents: parc natural, paratge natural municipal i paisatges protegits. S’han exclòs altres figures regionals, com les microreserves de flora o els paratges naturals. D’una part, bé per la petita extensió per a l’escala a què treballem (per exemple, menys de 20 hectàrees per a les microreserves); d’altra, bé perquè no hi ha cap espai amb aquesta denominació a la província de València. Pel que fa a la legislació europea, s’hi han inclòs els espais que componen la Xarxa Natura 2000: llocs d’importància comunitària (LIC) i zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). La província de València no té cap parc nacional.

Cal esmentar que algunes figures de protecció coincideixen en l’espai amb altres o en formen part, per la qual cosa la superfície total protegida no és la suma de la superfície coberta per cada una de les figures de protecció considerades, dins conjunt, la superfície protegida per una figura o altra a la província de València suma 455.830 hectàrees, o un 42% del territori (Taula 2, Figura 5).

La comarca de Los Serranos és, amb escreix, la que disposa de major superfície protegida, amb 104.282 hectàrees, seguida de El Valle de Cofrentes-Ayora, La Plana de Utiel-Requena i la Canal de Navarrés, totes amb més de 50.000 hectàrees protegides (Figura 6), dins l’altre extrem, València, el Camp de Morvedre, l’Horta Sud i l’Horta Nord són les comarques que tenen menys superfície protegida, totes per sota de les 6.000 hectàrees (Figura 1). Vist d’una altra manera, les quatre comarques més interiors, que suposen un 36% del territori provincial, engloben un 65% de l’espai protegit valencià, un 43% d’aquest acollit a la figura de parc natural, dins una superfície semblant (36% del territori), les comarques de l’Horta Nord, l’Horta Sud, el Camp de Morvedre, València, la Costera, la Safor, el Camp de Túria, la Ribera Baixa i la Ribera Alta només alberguen un 18% del seu territori protegit. Destaca, doncs, la falta de protecció en ecosistemes litorals, dins gran part, com hem vist en l’apartat anterior, perquè la major part del sòl ja s’utilitza per a activitats agrícoles, industrials o de serveis i resulta difícil revertir aquesta situació.