AAVV - Els recursos territorials valencians

Figura 1. Capital i recursos territorials

Font: Elaboració pròpia

Figura 2. Recursos territorials i subrecursos (I)

Font: Elaboració pròpia

Figura 2. Recursos territorials i subrecursos (II)

Font: Elaboració pròpia

EL MEDI NATURAL VALENCIÀ

Ángel Morales Rubio

Departament de Química Analítica. UVEG Emilio Barba Campos Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. UVEG

EL MEDI NATURAL: INDICADORS A ESCALA COMARCAL

Els usos del sòl en un territori marcaran el seu desenvolupament a curt i mitjà termini, i, el que és més important, a llarg termini. Una mala planificació o una planificació convulsiva del territori, dirigida a recollir beneficis a curt termini, poden exhaurir els recursos i trencar l’equilibri d’un desenvolupament sostenible, dins l’actualitat, a aquestes actuacions directes de l’home se superposen els canvis recents en el clima, que provoquen alteracions importants en els ecosistemes, tant terrestres com aquàtics (Moreno 2005). Per això, cal un coneixement tan detallat com siga possible del medi natural, per a poder preveure i intentar evitar o minimitzar aquests impactes.

Un primer pas per a ordenar correctament el territori, aprofitant totes les oportunitats i conservant, alhora, l’estructura, la coherència i la funcionalitat, és conéixer els recursos de què disposa la seua configuració geogràfica. Dins d’aquest objectiu general, aquest capítol se centra en els recursos naturals de la província de València. L’escala espacial de treball ha sigut municipal, encara que la presentació i l’anàlisi dels resultats s’ha realitzat comarcalment, i s’ha descendit només a l’àmbit municipal en aquells casos en què ho hem considerat rellevant.

En aquest treball s’ha definit “recurs” com “aquell element que és utilitzable per una col·lectivitat per a acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa” (Capítol 1), dins aquest context, en una primera aproximació, hem seleccionat diferents recursos naturals que puguen servir d’indicadors de l’abundància i la distribució de la totalitat de recursos naturals del territori. A més de tindre un valor intrínsec, els recursos naturals suposen un actiu econòmic important, que pot contribuir directament al desenvolupament i a l’equilibri territorial, i també a la creació de noves oportunitats de generació d’ingressos.

Des del punt de vista ecològic, el primer que crida l’atenció és la configuració i la diversitat paisatgística d’un territori, fruit tant de les característiques del medi natural com de l’activitat humana present i passada. D’una part, la utilització del territori amb finalitats productives genera recursos econòmics de forma directa, aspectes que es consideren en altres capítols d’aquesta obra. D’altra, la mateixa configuració del paisatge (quant a la textura, la diversitat, o la “bellesa” per a l’ull humà), pot generar beneficis indirectes com a focus d’atracció residencial i turística. Així, el nostre primer objectiu serà descriure els tipus de paisatgepresents a la província de València, localitzar-los al territori i analitzar la seua distribució en l’àmbit comarcal.

Una forma de localitzar espacialment de manera ràpida els recursos naturals d’un territori és veure la situació i l’extensió dels espais protegits. Aquests espais, que poden tindre diferents denominacions, han sigut designats per la rellevància natural en els àmbits local, autonòmic, nacional o internacional; per la qual cosa aquesta qualificació implica un reconeixement explícit als seus valors naturals. Atesos els serveis ecosistèmics (directes i indirectes) que pot generar (Costanza, 2012), la presència d’un espai protegit en un municipi suposa un important recurs. El nostre objectiu en aquest capítol ha sigut localitzar els espais protegits sobre el territori de la província de València i analitzar-ne la distribució comarcalment.

Després d’aquesta visió general que proporcionen els tipus de paisatge i la localització dels espais protegits, ens hem centrat en diferents elements del territori que poden suposar importants recursos naturals: rius i rambles, embassaments, masses forestals i franja litoral.

Piqueras (2012) ressalta la transformació de la costa valenciana a conseqüència del boom urbanístic iniciat en la dècada dels seixanta. Les dunes i les marjals van ser substituïdes massivament per blocs d’apartaments, ports esportius, passejos marítims, dics o xalets en primera línia de platja. Com a conseqüència d’aquesta formigonada desmesurada, actualment tan sols un 38,8% de la superfície del sòl comprés entre els primers 200 metres de franja litoral correspon a un ús natural.

En l’altre extrem, es troba el territori de les comarques interiors valencianes, que presenta un elevat grau de ruralitat, tal com indiquen diferents índexs: nombre d’habitants, evolució demogràfica i envelliment, o superfície forestal, entre altres (Hermosilla, 2014). La dependència de l’aigua en aquest entorn, amb un clima mediterrani d’estius calorosos, amb escasses precipitacions, hiverns freds i amb pluges torrencials a la tardor, ha fet que l’agricultura desenvolupada fóra principalment de secà, si bé a les poblacions al costat dels llits s’ha desenvolupat una agricultura de regadiu. Els rius són poc cabalosos, a excepció del Cabriel i el Xúquer. No obstant això, els episodis de gota freda (molt habituals al nostre territori) i l’orografia muntanyosa en el part alta dels rius de la província de València, ha propiciat la construcció de diferents embassaments. Per un costat, aquests prevenen de les potencials inundacions als mesos de tardor i, per un altre, proporcionen un cabal suficient d’aigua a l’estiu.

Les masses forestals són una de les unitats paisatgístiques més complexes, tant si en considerem l’estructura, la funció o la seua dinàmica. Des d’un punt de vista productiu, les masses forestals han proporcionat i proporcionen multitud de productes i serveis a l’ésser humà, des de fusta, fongs o fruits, fins a un lloc de recer o esplai, dins l’actualitat, la conservació de les masses forestals va més enllà d’aquesta funció productiva i s’enquadra millor en un enfocament multifuncional, bàsic per a mantindre l’equilibri biològic i social del territori (Moreno, 2005), dins el nostre àmbit territorial, els incendis amenacen cada vegada més aquestes masses forestals: com a exemple, podem esmentar les gairebé 50.000 hectàrees cremades en els incendis de Cortes de Pallars i Andilla l’any 2012.

ELS GRANS TIPUS DE PAISATGE

A la província de València s’han identificat 12 tipus de paisatge (Taula 1, Figura 1). La major part del territori valencià (el 56%) està classificat com a agrícola, incloent-hi els usos agroforestals, que cobreixen el paisatge forestal i de muntanya en un 39% de la superfície, mentre que el 5% restant està destinat a usos urbans i periurbans (Figura 2). Dins del paisatge agrícola, un 31% correspon a superfície agroforestal, el 27% a conreus de regadiu, el 26% a conreus de secà, i el 15% restant està classificat com a mixt de secà i regadiu. A això caldria afegir les superfícies (relativament reduïdes) dedicades a l’agricultura en paisatges urbans i periurbans.