AAVV - Els recursos territorials valencians

El concepte de recurs també varia notablement per l’adopció de decisions sobre preferències de consum del territori i els seus elements, en funció de la seua capacitat per a satisfer necessitats diferents o fins i tot contraposades, i especialment en funció de la capacitat dels distints agents que intervenen en el procés.

En conseqüència, la capacitat dels diversos agents que intervenen condiciona la presa de decisions en relació amb l’explotació dels recursos d’un territori: protagonistes, identificació dels recursos, manera d’explotar-los, volum necessari i interval d’ús (qui els usa, què s’usa, com s’usa, quant se n’usa i quan s’usa).

Per a Barrat (2011), un recurs pot ser un element físic objectiu però també és valoració i cultura, potencialitat, explotació i intervenció i transformació sobre el territori, i construcció d’un espai geogràfic per la societat i per a la societat.

En la lògica econòmica els recursos d’un territori poden adquirir diverses accepcions en funció de la seua naturalesa. Així, considerem:

-El capital natural, que fa referència als recursos naturals, que són esgotables.

-El capital humà, que segons Jiménez i Rams (2002), s’entén com a recurs a la població amb una preparació professional adequada, el potencial creatiu de la qual es pot utilitzar com un actiu bàsic per a dinamitzar l’economia local.

-El capital social, com una modalitat de recursos que, segons Moyano (2002), es refereix al conjunt de normes, institucions i organitzacions que promouen la confiança i la cooperació entre les persones, les comunitats i la societat en conjunt.

-El capital cultural, que respon a la capacitat d’adaptació de les societats locals que els permet adaptar-se i aprofitar-se de l’entorn natural.

-El capital territorial, que fa referència a aquell lloc que es converteix en part activa del sistema econòmic i productiu, a més de fer el paper d’escenari de les activitats antròpiques.

III.1. EL CAPITAL NATURAL: ELS RECURSOS NATURALS

L’activitat econòmica ha d’analitzar-se com un sistema obert que se sustenta sobre el denominat capital natural. Aquest concepte al·ludeix a la sostenibilitat ambiental, perquè cal tenir en compte la major o menor existència de recursos naturals, l’ús més o menys racional que se’n fa i les conseqüències d’aquest ús.

El capital natural fa referència al condicionament físic, el qual al·ludeix a les possibles limitacions ecològiques dels distints àmbits (associades amb les característiques topogràfiques, edàfiques, atmosfèriques i hídriques). Es tenen en compte els riscos associats amb desastres naturals, problemes de contaminació dels aqüífers i dels sòls.

D’una part, l’estudi recull l’anàlisi objectiva del medi físic; d’altra, es complementa mitjançant enquestes i entrevistes que tracten de diversos temes relacionats amb la participació. Així, és preceptiu conéixer la consciència de la importància del capital natural en el desenvolupament econòmic; les preocupacions pels problemes mediambientals; l’ús de mesures d’estalvi i eficiència energètica; l’ús de tècniques de reciclatge de residus; o la implantació de l’Agenda 21 Local.

III.2. EL CAPITAL CULTURAL

Es coneix per capital cultural la capacitat d’adaptació de les poblacions humanes, que els permet enfrontar-se a l’entorn natural i modificar-lo (Rao, 1998). És vital que aquells que prenen les decisions, tant de caràcter públic com privat, siguen conscients del valor de la cultura, perquè pot exercir un paper destacat per a donar resposta creativa a qüestions socials i econòmiques (Consell d’Europa, 1999). Thorsby (2001) subratlla que el capital cultural, tant el tangible com l’intangible, contribueix activament als processos de desenvolupament, de manera que adquireix un valor semblant al capital natural. És fonamental no desatendre el capital cultural, perquè té una relació estreta amb el sistema productiu.

Relació amb el sistema productiu

L’eficàcia del funcionament d’un sistema productiu està condicionada pel grau de cohesió sociocultural, però, sobretot, pel grau de consciència present en el sistema local (Sforzi, 1999). La relació entre cultura i les economies locals s’estableix mitjançant la promoció de valors compartits que condicionen les formes en què s’assumeixen els processos econòmics. Sobreïxen les actituds proclius a l’esforç en el treball, l’existència d’una ètica orientada a l’èxit, la valoració de la figura de l’empresari, l’agilitat en la presa de decisions, les conductes col·lectives més creatives i innovadores, i els comportaments més flexibles i adaptats als canvis.

III.3. EL CAPITAL HUMÀ: ELS RECURSOS HUMANS

Tradicionalment, els recursos humans s’identifiquen amb una identitat intensa que promoga identificar i fer valer els recursos endògens. La comunitat ha d’exercir un rol protagonista en els processos de desenvolupament, impulsats a escala local. Per exemple, el compromís polític, la solidaritat, la intel·ligència, el risc o la imaginació dels agents locals.

El desenvolupament comporta un aspecte individual o personal i una dimensió col·lectiva. El capital humà ha de ser l’encarregat de mobilitzar el potencial endogen en benefici propi. En aquest sentit, són necessàries la conscienciació, la formació i l’amplificació de les capacitats.

És recomanable l’ús tant de les qualificacions manuals com de les intel·lectuals de la població, bé siguen els coneixements tradicionals o els moderns, en relació amb el reconeixement, la valoració i la mobilització del potencial endogen. Pel que fa al desenvolupament territorial integrat, cal una formació adequada dels recursos humans, en especial amb la detecció dels seus recursos i el seu ús.

III.4. EL CAPITAL SOCIAL

Es tracta d’analitzar com interactuen les forces socials amb els processos econòmics. El capital social ha de ser entés com a capacitat organitzativa i aptitud social per al desenvolupament, que determina l’habilitat i la facilitat de la població per a treballar en comú. Es tracta d’una versió avançada del capital humà, perquè l’element distintiu és el caràcter relacional, atés que només s’identifiquen quan es comparteix. Segons Woldcook (1998), el capital social està relacionat amb el paper exercit per la societat civil en els comportaments econòmics, i atén el grau de vertebració social, l’existència de normes acceptades per la col·lectivitat, l’eficiència i la credibilitat de les institucions.

De vegades es planteja un risc en l’estructura del govern dels territoris, perquè la falta d’entesa entre les diferents institucions amb competències al territori i la desconnexió entre les actuacions sectorials escomeses per cadascuna, solen constituir-se en inconvenients habituals (Silva, 2004).

III.5. EL CAPITAL TERRITORIAL

El territori no fa exclusivament el paper d’escenari en què es representen els processos socials. D’acord amb les seues característiques i amb les particularitats pròpies de cada sector, l’espai es converteix, al seu torn, en part activa del sistema econòmic (Barrat, 2011).

Com indica Florit (2013), el concepte de patrimoni territorial ha adquirit últimament una notable consideració i impuls. S’expressa en una doble perspectiva. D’una banda, el territori és considerat com a escenari de confluència de béns de distinta naturalesa al llarg de la història. El territori és un mosaic d’espais i elements protegits, articulats físicament i funcionalment a través de diversos eixos de comunicació que els connecten entre si. D’altra banda, el patrimoni territorial pren forma des de l’entesa de l’espai geogràfic com a “lloc”, producte social singular, construcció humana elaborada a partir del substrat físic original a través d’un procés històric, llarg i continu, de transformació i evolució diferenciada i carregada de significats culturals i simbòlics que, en el context del seu marc de vida habitual, són percebuts per la pròpia població (Ortega, 1998).